“El pensament espanyol és mort. No vull dir que no hi hagi espanyols que pensin, sinó que el centre intel·lectual d'Espanya ja no té cap significació ni eficàcia actual dintre del moviment general d'idees del món civilitzat”. Joan Maragall, 1895, ‘La independència de Catalunya’
Potser soc jo, però em fa la sensació que darrerament s’ha agreujat una certa deriva espanyolista de TV3 i Catalunya Ràdio. Espanyolista, no particularment en termes ideològics formals, sinó d’una forma més subtil, en quant als referents amb els què compta a l’hora d’explicar-nos el món.
Potser simplement me la miro més i ja era així, però com més va, em sobta l'obsessió amb convidar referents espanyols, i sovint força provincians, com si fossin la última meravella del món. Sense anar més lluny, just abans d’escriure aquest article he vist que ahir Enrique Tomás va ser convidat en prime time i m’ha recordat aquella intervenció d’en Jordi Évole l’altre dia i al mateix programa dient que calia espanyolitzar TV3. Entremig, he observat amb certa estupefacció com eren entrevistats per la nostra ràdio pública Ayuso i Almeida, governants de la regió de Madrid. Curiosament, a l’Ana Pontón que tant de bo aquesta nit surti guanyadora de les eleccions a Galícia, una nació sense estat amb la que els catalans de tots colors podem empatitzar, l’últim cop que la van entrevistar a TV3 va ser fa cosa de dos anys.
Evidentment, les entrevistes amb experts internacionals, siguin sobre el canvi climàtic o sobre la guerra d’Ucraïna són escasses. I els reculls de premsa, quan surten de Catalunya, no tenen en compte aquell article d’opinió del Financial Times, del Guardian o de Le Monde, sinó l’enèsim text sorgit a caus periodístics on l’odi a la catalanitat és la norma.
Es pot independitzar una nació que està mentalment colonitzada fins aquest punt? Difícilment. Però és que fins i tot un es planteja com pot sobreviure a mig termini. L’espanyolització mental dels nostres mitjans, permea sobre la nostra política i sobre l'opinió pública del país. El grau de submissió d’unes eines que haurien de servir per a construir una mirada pròpia al món i a nosaltres mateixos és sorprenent.
Tot plegat m’ha recordat el programa polític que propugnava Joan Maragall ara fa 130 anys. Un programa d’alliberament nacional, basat en l’alliberament intel·lectual del país. Un programa en forma d’article que, malgrat alguns trets i afirmacions propis del seu temps, hauria de ser d’obligada lectura.
Maragall proposava que els nostres artistes no pensessin constantment a vendre les seves obres a Madrid, perquè això en coartava la independència intel·lectual i, de facto, lingüística. Suposo que ho feia perquè creia que pensar que el nostre món és Madrid és tallar-nos les ales i acomodar-nos a la submissió que hi esperen, com a mínim des de 1714.
Però sobretot, l’article de Maragall és una crida a alliberar-se de la premsa espanyola feta allà o aquí. Deia el poeta: “Que cadascú faci un acte de voluntat dient "No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid". Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè de periòdics d'aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat”.
I afegia, pels justificacionistes de guàrdia que “si ens diuen que mentre depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responguem-los que, per lo que ens interessa, tots els periòdics d'aquí, fins als d'esperit més català, ens en diuen prou i massa”.
I ho rematava amb un al·legat polític a favor de la independència intel·lectual de Catalunya com a passa prèvia i imprescindible per a cap d’altra.
“Pensem que el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i la premsa de Madrid (i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa”.
És més probable que puguem aconseguir la independència si els nostres referents són propis i internacionals o si són espanyols? Que puguem salvar la llengua si els nostres referents venen de les terres de parla catalana? Que puguem afrontar els reptes globals com el canvi climàtic o l’arribada de la intel·ligència artificial si coneixem la opinió dels millors articulistes i les millors capçaleres del món o si ens tanquem amb els experts de la villa y corte? Que puguem denunciar l’espoli fiscal si som més conscients que tota l’ajuda europea a Ucraïna és poc més del doble del dèficit que pateix Catalunya cada any?
El deure dels mitjans públics catalans no és empènyer cap aquest objectiu polític o aquell, però sí que ho és empènyer perquè aquest país miri el món amb els seus propis ulls i no com una branca regional espanyola.
El deure dels mitjans públics i dels intel·lectuals catalans hauria de ser convertir el gruix actual de l’article de Joan Maragall en programa d’acció, i ajudar el país a la seva independència intel·lectual, en peu d’igualtat amb les altres nacions d’Europa i del món. O com diria el gran Ngugi Wa Thiongo, a assolir la nostra descolonització mental.
I el de cadascú de nosaltres, fer-nos nostre l’acte de voluntat que Joan Maragall reclamava fa 130 anys: “No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid”. Seria tot un avenç.
Potser soc jo, però em fa la sensació que darrerament s’ha agreujat una certa deriva espanyolista de TV3 i Catalunya Ràdio. Espanyolista, no particularment en termes ideològics formals, sinó d’una forma més subtil, en quant als referents amb els què compta a l’hora d’explicar-nos el món.
Potser simplement me la miro més i ja era així, però com més va, em sobta l'obsessió amb convidar referents espanyols, i sovint força provincians, com si fossin la última meravella del món. Sense anar més lluny, just abans d’escriure aquest article he vist que ahir Enrique Tomás va ser convidat en prime time i m’ha recordat aquella intervenció d’en Jordi Évole l’altre dia i al mateix programa dient que calia espanyolitzar TV3. Entremig, he observat amb certa estupefacció com eren entrevistats per la nostra ràdio pública Ayuso i Almeida, governants de la regió de Madrid. Curiosament, a l’Ana Pontón que tant de bo aquesta nit surti guanyadora de les eleccions a Galícia, una nació sense estat amb la que els catalans de tots colors podem empatitzar, l’últim cop que la van entrevistar a TV3 va ser fa cosa de dos anys.
Evidentment, les entrevistes amb experts internacionals, siguin sobre el canvi climàtic o sobre la guerra d’Ucraïna són escasses. I els reculls de premsa, quan surten de Catalunya, no tenen en compte aquell article d’opinió del Financial Times, del Guardian o de Le Monde, sinó l’enèsim text sorgit a caus periodístics on l’odi a la catalanitat és la norma.
Es pot independitzar una nació que està mentalment colonitzada fins aquest punt? Difícilment. Però és que fins i tot un es planteja com pot sobreviure a mig termini. L’espanyolització mental dels nostres mitjans, permea sobre la nostra política i sobre l'opinió pública del país. El grau de submissió d’unes eines que haurien de servir per a construir una mirada pròpia al món i a nosaltres mateixos és sorprenent.
Tot plegat m’ha recordat el programa polític que propugnava Joan Maragall ara fa 130 anys. Un programa d’alliberament nacional, basat en l’alliberament intel·lectual del país. Un programa en forma d’article que, malgrat alguns trets i afirmacions propis del seu temps, hauria de ser d’obligada lectura.
Maragall proposava que els nostres artistes no pensessin constantment a vendre les seves obres a Madrid, perquè això en coartava la independència intel·lectual i, de facto, lingüística. Suposo que ho feia perquè creia que pensar que el nostre món és Madrid és tallar-nos les ales i acomodar-nos a la submissió que hi esperen, com a mínim des de 1714.
Però sobretot, l’article de Maragall és una crida a alliberar-se de la premsa espanyola feta allà o aquí. Deia el poeta: “Que cadascú faci un acte de voluntat dient "No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid". Això, als intel·lectuals no els ha de costar res; perquè de periòdics d'aquesta mena ja no en llegeixen, ni ganes, sinó per excepció en cas de veritable necessitat”.
I afegia, pels justificacionistes de guàrdia que “si ens diuen que mentre depenguem administrativament de Madrid sempre ens caldrà saber-ne quelcom, responguem-los que, per lo que ens interessa, tots els periòdics d'aquí, fins als d'esperit més català, ens en diuen prou i massa”.
I ho rematava amb un al·legat polític a favor de la independència intel·lectual de Catalunya com a passa prèvia i imprescindible per a cap d’altra.
“Pensem que el dia que Catalunya s'hagués deslliurat del teatre i la premsa de Madrid (i de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i que el dia que la nostra independència intel·lectual siga complerta, lo demés serà lo de menos, i Catalunya formarà part d'Europa”.
És més probable que puguem aconseguir la independència si els nostres referents són propis i internacionals o si són espanyols? Que puguem salvar la llengua si els nostres referents venen de les terres de parla catalana? Que puguem afrontar els reptes globals com el canvi climàtic o l’arribada de la intel·ligència artificial si coneixem la opinió dels millors articulistes i les millors capçaleres del món o si ens tanquem amb els experts de la villa y corte? Que puguem denunciar l’espoli fiscal si som més conscients que tota l’ajuda europea a Ucraïna és poc més del doble del dèficit que pateix Catalunya cada any?
El deure dels mitjans públics catalans no és empènyer cap aquest objectiu polític o aquell, però sí que ho és empènyer perquè aquest país miri el món amb els seus propis ulls i no com una branca regional espanyola.
El deure dels mitjans públics i dels intel·lectuals catalans hauria de ser convertir el gruix actual de l’article de Joan Maragall en programa d’acció, i ajudar el país a la seva independència intel·lectual, en peu d’igualtat amb les altres nacions d’Europa i del món. O com diria el gran Ngugi Wa Thiongo, a assolir la nostra descolonització mental.
I el de cadascú de nosaltres, fer-nos nostre l’acte de voluntat que Joan Maragall reclamava fa 130 anys: “No llegiré cap periòdic de Madrid ni cap periòdic que inspiri el seu criteri en lo de Madrid”. Seria tot un avenç.