Com se n’ha de dir del colonialisme que perviu un cop les potències colonials deixen un territori? La persecució de les minories nacionals, la imposició continuada de la llengua colonial, o el racisme estructural cap a qui té faccions o una identitat indígena? La Yasnaya Aguilar ho explicava molt clarament a la biennal del pensament de Barcelona aquest divendres.
Aquesta mexicana de llengua ayuujk, explicava com actualment al seu país, hi ha famílies que ordenen al servei domèstic, d’origen indígena, que no parlin amb les seves famílies ni amics en la seva llengua quan hi parlen per telèfon, sinó en castellà per por de no saber què els diuen d’ells. És a dir que quan els indígenes que treballen com a servei domèstic, majoritàriament dones, són forçades a parlar en castellà quan truquen a casa. Això passa avui, a Mèxic, l'any 2024. Essent nosaltres un poble al qual l’estat espanyol va arribar a prohibir parlar per telèfon en català, podem entendre la humiliació que una cosa així suposa per a les persones afectades.
Però la història no acaba aquí. Ja podem imaginar que molta gent que viu o ha viscut situacions així durant els darrers segles, acaben tirant la tovallola i abandonant la llengua per engrossir les files de la "gloriosa hispanitat". Tanmateix, el sistema colonial no en té prou amb l’abandó lingüístic, perquè la següent passa és la negació de la mateixa identitat. Això és el que els va passar a una comunitat zapoteca, tal com explicava la mateixa Yasnaya.
Oposats a la construcció d’un camp eòlic a les seves terres ancestrals (aquí no tenim ni dades ni espai per jutjar si aquesta era la posició correcta), l’estat els va informar que no els considerava autènticament zapoteques perquè atenció… No parlaven l’idioma! En un gir brillant, després de dur a terme segles d’opressió lingüística formal i informal tal com hem vist en el paràgraf anterior, un cop renunciats a parlar en la llengua del seu poble i abraçat el globalíssim castellà, els pobres zapoteques eren informats que ja no tenien drets, perquè segons alguna brillantíssima ment colonial, de fet ja ni tan sols eren zapoteques!
I vet aquí la perversitat de la cosa. Primer et persegueixen i reprimeixen fins a no poder més, després et fan renunciar a la teva llengua i finalment neguen que existeixis com a poble perquè has renunciat a la llengua. Una cosa similar li va passar a la Millaray, una noia maputxe de Xile que ha estat uns dies a Barcelona i explicava el seu cas en un acte magnífic al CIEMEN. Explicava la Millaray que estant a classe a Santiago (on la seva família havia emigrat), la professora de l’escola li va engaltar un “tu no ets maputxe” perquè la Millaray no sabia parlar el mapudungun. I per què no el sabia parlar? Doncs perquè el seu avi hi havia renunciat per por a les represàlies colonials dels criolls. De nou, com en el cas dels zapoteques, la Millaray veia la seva identitat negada pels mateixos que havien perseguit la seva llengua nacional fins a obligar la seva família a renunciar-hi.
Civilització, en diuen de tot això. Però en el fons és la fase final del colonialisme, en què no només et persegueixen i neguen, sinó que es creuen amb dret de dir-te que no ets allò que ets. I per molt que ho neguin o ho tapin la violència segueix molt present en la imposició del castellà al continent americà. I és que només cal recordar com fa un parell d’anys al Perú la policia va disparar a matar contra els quítxues que protestaven per la destitució de Pedro Castillo com a president. Van morir 18 persones a Puno. L’argument que va donar el ministre d’interior per justificar-ho va ser delirantment colonial. Segons ell, com la policia havia cridat que s’aturessin en castellà i els protestants no ho havien entès, la policia s’havia vist obligada a disparar a matar. Així de senzill. Morts per no saber castellà.
Després no sorprèn que a les estadístiques oficials, els autodeclarats indígenes en tots els països americans siguin molts menys dels que realment són. O que molts d’ells es declarin mestissos o ladinos i renunciïn a les seves arrels per simple por de patir represàlies per la seva identitat. L’exemple de Guatemala, que conec bé, és molt aclaridor. Mentre oficialment el nombre d’indígenes és del 44% de la població, càlculs no oficials situen la xifra en un 70%. I segurament serien més encara els qui en tenen arrels i en suprimeixen qualsevol record. I és que els censos de minories nacionals, com bé saben els silesis, estan pensats per reprimir i no per empoderar.
Casos aïllats? No ho crec. Més aviat la punta de l’iceberg d’una agressió lingüística i identitària que dura segles. Des de l’inici de la invasió castellana del continent, fins a la repressió lingüística i nacional dels seus hereus. Algun dia caldrà afrontar-ho. El colonialisme, i les seves imposicions identitàries, segueix ben viu.
PS. La festa nacional espanyola no la celebraria mai simplement perquè no en soc d’espanyol, per molt que ens facin portar un carnet que diu el contrari a la butxaca. Tanmateix, que la celebrin el 12-O coincidint amb l’inici de la invasió de tot un continent és una aberració que encara em deixa bocabadat. Sobre què van fer realment i com tot el relat de "la trobada entre dos mons" és poc més que una farsa per amagar un genocidi, vaig escriure un fil que espero que sigui de l’interès dels lectors.