Observant en els darrers 15 o 20 anys les estratègies del Deep State espanyol s’ha fet cada cop més freqüent que me'n vingui al cap aquest poema atribuït en diferents versions a Bertolt Brecht, però realment escrit pel pastor protestant alemany Martin Niemöller:
Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,
Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig pronunciar paraula,
perquè jo no era jueu,
Quan finalment van venir a buscar-me a mi,
no hi havia ningú més que pogués protestar.
El sabut que la segona Restauració borbònica en la figura del rei Joan Carles I no va significar una discontinuïtat o una ruptura democràtica nítida amb les estructures de poder del franquisme. El règim del 78 es va fonamentar en una transició democràtica que de forma pactada no va tallar amb fils conductors molt sensibles del règim franquista. La lectura optimista d’aquells moments s’expressava en l’esperança que el pas del temps acabaria diluint aquells fils de connexió amb la Dictadura.
Però la realitat ha estat ben diferent. Durant dues llargues dècades, en el context de la lluita contra ETA es van activar formes subterrànies i opaques d’acció política que van reforçar les dinàmiques autoritàries del Deep State espanyol. En tots els àmbits, però sobretot en el judicial i el policial. També en el de les connexions entre el poder polític i el poder econòmic. Passat el moment àlgid de l’anomenada “lluita antiterrorista”, Aznar va decidir obrir una nova etapa per “tancar l’estat de les autonomies”. Llavors l’amenaça ja no era una ETA instal·lada en una dinàmica que només podia conduir més tard o més d’hora a un procés d’autodissolució. L’amenaça identificada pel nacionalisme espanyol d'Aznar era de naturalesa democràtica i estava representada per la voluntat d’autogovern de les nacionalitats històriques en el context de la globalització.
Quan a partir de la sentència del TC del 2010 s’activa decididament el procés sobiranista català, també s’activen de forma immediata i urgent tots els recursos dels poders d’estat per combatre l’independentisme. I tots vol dir tots, “guerra bruta” i clavegueres incloses. En aquells moments, la major part dels demòcrates espanyols o van mirar cap a una altra banda, o ho van observar amb una certa complaença.
Mentrestant, el Deep State espanyol s’anava desacomplexant del tot. De fet, es va desacomplexar prou per a atacar sense miraments una formació política com Podemos, al que cert establishment podia representar-se com una amenaça incòmoda. I sense arribar als nivells brutalment repressius aplicats a l’independentisme democràtic català, l’assetjament mediàtic i judicial a què van ser sotmesos els dirigents de Podemos va ser sistemàtic.
Ara com ara, l’independentisme democràtic català i la nova esquerra espanyola semblen políticament neutralitzats. Entre altres raons perquè la lògica repressiva ha aconseguit aguditzar les contradiccions polítiques en el si d’aquests moviments... Però l’acció del Deep State no s’atura. Està en condicions d’identificar nous objectius polítics. I ara és el torn d'allò que la dreta autoritària espanyola anomena “sanchisme”. Sense ignorar els casos de corrupció identificats, no cal una gran sofisticació analítica per identificar l’estratègia d’assetjament. Algunes de les darreres dades per entendre el que està passant les tenim en el fet de la condecoració de la guàrdia civil a Koldo García el 2018 o la instrucció surrealista del jutge Peinado. Però com va passar en el cas de l’independentisme o de Podemos, les evidències s’acumulen.
No vull allargar el relat dels fets. Vista l’evolució de la política espanyola dels darrers 15 anys, el dubte és si ja és massa tard per neutralitzar la lògica i l’estratègia de la guerra bruta del Deep State i d’aturar la pulsió autoritària de les dretes espanyoles. L’èxit de les estratègies comunicatives de les noves extremes dretes no conviden a l’optimisme. Tampoc la desorientació ideològica i estratègica de les forces democràtiques i progressistes. De les catalanes, les espanyoles i les europees.
Ara fa dues setmanes acabava la meva col·laboració periòdica en aquest mitjà amb aquesta afirmació: “Mentrestant, hi ha molta feina a fer. A dins i a fora. De portes endins, reforçant la unitat civil catalana. De portes enfora, explorant i treballant totes les aliances possibles en clau democràtica”. Vistos els esdeveniments dels darrers dies, el que potser cal afegir és que la lluita contra la desinformació i la reivindicació del periodisme rigorós i compromès és i serà més important cada dia que passa.