Aquest cap de setmana he llegit el llibre que l’historiador Albert Balcells va publicar fa un parell d’anys sobre la projecció internacional de Catalunya a l’època d’entreguerres (1918-1939). Breu i concís, és una bona panoràmica de què feien per aquella època els nostres antecessors.
Una cosa em va impressionar força, i és que aquesta setmana farà 100 anys, el 4 d’abril de 1924, la Societat de Nacions i el seu secretari general James Eric Drummond, rebutjaven considerar el cas dels catalans, aixafats per la dictadura de Primo de Rivera, considerant-ho una espècie d’afer intern. Que Drummond fos un aristòcrata escocès amb ganes de fer carrera dins la diplomàcia britànica en un moment en què el conflicte amb Irlanda encara era molt viu no devia ajudar gens. La seva decisió d’aplicar els tractats de minories als nous estats de l’Europa Central, però no als de l’Europa Occidental va significar la fi de qualsevol somni d’interferència internacional per als catalanistes que veien com Primo de Rivera desplegava una política d’odi d’estat contra Catalunya i la catalanitat. Naixia la política de dobles estàndards.
La coneixem bé els catalans d’avui. El silenci de les institucions europees envers el cas català ha estat notori des de 2017. Ha estat tot un aprenentatge comprovar com mitja Europa s’esquinçava les vestidures pels abusos a Polònia i Hongria mentre callava davant l’existència de presos polítics, exiliats i unes instàncies judicials espanyoles que es consideren a si mateixes com l’última línia de defensa davant l’infidel separatista. A Catalunya, la Unió Europea ha perdut (de moment) l’oportunitat de fer bé allò que la Societat de Nacions va espifiar amb la seva paràlisi: cent anys després es manté una divisió mental entre una Europa Occidental que es considera immaculada i una Europa Central que viu permanentment sota la sospita d’un esperit barbàric. Tot això, però, tindrà un final, perquè a mesura que aquests països agafin confiança en si mateixos la denúncia dels abusos repressius d’occident seran inevitables i d’interès propi per treure’s de sobre certs arquetips. El destí de Catalunya doncs potser està més lligat que no sembla a un enfortiment de les forces pro drets civils a l’Europa Central.
És veritat, però, que els catalans d’avui comptem amb un avantatge respecte als de 1924. En primer lloc, la participació en un fòrum com el Parlament Europeu on explicar la nostra causa i fer contactes sense intermediaris. En segon lloc, l’existència d’uns tribunals europeus (de Bèlgica o Alemanya, el TJUE o el TEDH) que han posat límits a la repressió allà on la política no s’ha atrevit a interferir. Veure a venir això, ha estat d’una importància decisiva per a l’èxit de l’exili i ens dóna un avantatge estratègic respecte els nostres antecessors.
I és que malgrat que aquests darrers set anys marcats per la divisió i la fragmentació ja s’acaben, les seves conseqüències segueixen ben vives i somia truites l’unionista que creu que l’amnistia ha posat el comptador a zero. Primer, perquè l’amnistia no significa que oblidem el que hem viscut, sinó que el propi parlament espanyol rectifiqui el rumb repressiu dels seus jutges i fiscals. Segon, perquè les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans encara no han estat publicades, però ho començaran a ser ben aviat. La condemna previsible als abusos patits per l’independentisme tindrà conseqüències polítiques. A diferència dels catalans que van patir la dura repressió del règim espanyol de Primo de Rivera, nosaltres estem inserits dins d’un sistema politicojudicial europeu consolidat. També a diferència d’ells, tenim molta més facilitat per reunir-nos amb possibles o actuals aliats en qualsevol punt d’Europa i del món. Això és el que cal seguir fent, i si és sense càmeres millor: a vegades val més un cafè tranquil que tres reunions amb piulada.
El que sí que patim com el 1924 és la incapacitat de les forces ahir catalanistes i avui independentistes de mantenir la mínima unitat interna requerida per al triomf d’una causa com la nostra. Amb el que hem viscut els darrers anys, potser ens és familiar que Manuel Massó i Llorens, diputat d’Acció Catalana, presentés tot sol la queixa a la Societat de Nacions per la falta de valentia de la Lliga per internacionalitzar la repressió contra Catalunya.
Per fer-ho, però, cal ser conscients que no som danesos, ni eslovens, sinó catalans. Que no som ni un país normal ni un país on el suport a la independència sigui del 90%. Som una nació sense estat en un entorn legal hostil, una demografia canviant i amb un suport a la independència d’una mica més de la meitat de la població. Sense una certa unió no hi haurà victòria possible per a l’independentisme, però aquesta unitat ha de ser fruit d’una conversa compartida.
Mantenir la reivindicació internacional, aprofitar les escletxes que dona el sistema europeu i assolir una major unitat interna són tres reptes entrellaçats que han d’anar acompanyats d’una política urgent d’enfortiment nacional a l’interior. Per sort no vivim a l'any 1924, sinó al 2024, aprofitem-ho al màxim.
Una cosa em va impressionar força, i és que aquesta setmana farà 100 anys, el 4 d’abril de 1924, la Societat de Nacions i el seu secretari general James Eric Drummond, rebutjaven considerar el cas dels catalans, aixafats per la dictadura de Primo de Rivera, considerant-ho una espècie d’afer intern. Que Drummond fos un aristòcrata escocès amb ganes de fer carrera dins la diplomàcia britànica en un moment en què el conflicte amb Irlanda encara era molt viu no devia ajudar gens. La seva decisió d’aplicar els tractats de minories als nous estats de l’Europa Central, però no als de l’Europa Occidental va significar la fi de qualsevol somni d’interferència internacional per als catalanistes que veien com Primo de Rivera desplegava una política d’odi d’estat contra Catalunya i la catalanitat. Naixia la política de dobles estàndards.
La coneixem bé els catalans d’avui. El silenci de les institucions europees envers el cas català ha estat notori des de 2017. Ha estat tot un aprenentatge comprovar com mitja Europa s’esquinçava les vestidures pels abusos a Polònia i Hongria mentre callava davant l’existència de presos polítics, exiliats i unes instàncies judicials espanyoles que es consideren a si mateixes com l’última línia de defensa davant l’infidel separatista. A Catalunya, la Unió Europea ha perdut (de moment) l’oportunitat de fer bé allò que la Societat de Nacions va espifiar amb la seva paràlisi: cent anys després es manté una divisió mental entre una Europa Occidental que es considera immaculada i una Europa Central que viu permanentment sota la sospita d’un esperit barbàric. Tot això, però, tindrà un final, perquè a mesura que aquests països agafin confiança en si mateixos la denúncia dels abusos repressius d’occident seran inevitables i d’interès propi per treure’s de sobre certs arquetips. El destí de Catalunya doncs potser està més lligat que no sembla a un enfortiment de les forces pro drets civils a l’Europa Central.
És veritat, però, que els catalans d’avui comptem amb un avantatge respecte als de 1924. En primer lloc, la participació en un fòrum com el Parlament Europeu on explicar la nostra causa i fer contactes sense intermediaris. En segon lloc, l’existència d’uns tribunals europeus (de Bèlgica o Alemanya, el TJUE o el TEDH) que han posat límits a la repressió allà on la política no s’ha atrevit a interferir. Veure a venir això, ha estat d’una importància decisiva per a l’èxit de l’exili i ens dóna un avantatge estratègic respecte els nostres antecessors.
I és que malgrat que aquests darrers set anys marcats per la divisió i la fragmentació ja s’acaben, les seves conseqüències segueixen ben vives i somia truites l’unionista que creu que l’amnistia ha posat el comptador a zero. Primer, perquè l’amnistia no significa que oblidem el que hem viscut, sinó que el propi parlament espanyol rectifiqui el rumb repressiu dels seus jutges i fiscals. Segon, perquè les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans encara no han estat publicades, però ho començaran a ser ben aviat. La condemna previsible als abusos patits per l’independentisme tindrà conseqüències polítiques. A diferència dels catalans que van patir la dura repressió del règim espanyol de Primo de Rivera, nosaltres estem inserits dins d’un sistema politicojudicial europeu consolidat. També a diferència d’ells, tenim molta més facilitat per reunir-nos amb possibles o actuals aliats en qualsevol punt d’Europa i del món. Això és el que cal seguir fent, i si és sense càmeres millor: a vegades val més un cafè tranquil que tres reunions amb piulada.
El que sí que patim com el 1924 és la incapacitat de les forces ahir catalanistes i avui independentistes de mantenir la mínima unitat interna requerida per al triomf d’una causa com la nostra. Amb el que hem viscut els darrers anys, potser ens és familiar que Manuel Massó i Llorens, diputat d’Acció Catalana, presentés tot sol la queixa a la Societat de Nacions per la falta de valentia de la Lliga per internacionalitzar la repressió contra Catalunya.
Per fer-ho, però, cal ser conscients que no som danesos, ni eslovens, sinó catalans. Que no som ni un país normal ni un país on el suport a la independència sigui del 90%. Som una nació sense estat en un entorn legal hostil, una demografia canviant i amb un suport a la independència d’una mica més de la meitat de la població. Sense una certa unió no hi haurà victòria possible per a l’independentisme, però aquesta unitat ha de ser fruit d’una conversa compartida.
Mantenir la reivindicació internacional, aprofitar les escletxes que dona el sistema europeu i assolir una major unitat interna són tres reptes entrellaçats que han d’anar acompanyats d’una política urgent d’enfortiment nacional a l’interior. Per sort no vivim a l'any 1924, sinó al 2024, aprofitem-ho al màxim.