La distància entre ERC i els "comuns" s'ha anat eixamplant durant els últims mesos. Després de la negativa a avalar els pressupostos de l'Ajuntament, el republicà Alfred Bosch va publicar ahir un dur article a CRÍTIC on acusa Barcelona en Comú de fer "rum rum politik", afirmant que el "colauisme" és una "ruptura impossible". Al mateix temps, des del món dels "comuns" també s'ha atacat ERC per no votar-los els pressupostos (el primer tinent d'alcalde Gerardo Pisarello ho feia dilluns en una extensa entrevista a NacióDigital) i per mantenir un discurs molt dur amb el PP quan al mateix temps els republicans estan integrats en un govern amb Convergència i plantegen un pressupost que podria incloure més mesures d'austeritat.
La distància màxima que existeix a data d'avui entre ERC i els "comuns" pot explicar-se per moltes raons. Algunes són de de caràcter polític. D'altres tenen un fons estratègic. En algun cas poden ser de caràcter personal i tenen a veure amb la preponderància d'alguns lideratges a una i altra banda. També hi ha, sens dubte, raons de càlcul electoralista, doncs ERC i els "comuns", en alguns moments, poden arribar a competir per segments electorals relativament similars. Però més enllà de la lògica discrepància, per a molts ciutadans resulta incomprensible que uns i altres no siguin capaços d'arribar a punts de trobada. Perquè republicans i "comuns" representen, amb les seves diferents tonalitats i matisos, anhels similars de transformació.
Cadascú tindrà la seva llista de culpables i el seu propi memorial de greuges. Però el que resulta més sorprenent és que siguin poques les veus dins dels dos espais que apostin obertament per posar les llargues i construir ponts en comptes de dinamitar-los. Perquè, al final, són faves comptades: els respectius projectes d'ERC i "comuns", ja sigui la independència o la revolució democràtica via emergència de la nova política, s'han quedat a mig camí. Ni hi ha a Catalunya hegemonia independentista, ni hi ha a Espanya una correlació de forces que faciliti la transformació de l'Estat. I malgrat la constatació d'això, uns i altres han decidit instal·lar-se en un escenari de pugna i competició en comptes de cercar espais de cooperació i aliança. El resultat és una ERC que pacta amb CDC a la Generalitat, i uns "comuns" que han decidit aliar-se amb el PSC a Barcelona.
Al final, d'aquesta pugna en el si de l'esquerra catalana en pot acabar resultant un càstig col·lectiu, i que tant uns com altres acabin patint el resultat de desgastar-se mútuament en el bany de fang de la miserable micropolítica nostrada. Perquè cal ser ben conscient que mentre els zasques enginyosos a Twitter van que volen, els qui sempre han manat en aquest país segueixen remenant les cireres des dels mateixos despatxos, alimentant un relat de confrontació que té un únic objectiu: fer inviable la consolidació d'una majoria d'esquerres i sobiranista al Parlament de Catalunya.
La distància màxima que existeix a data d'avui entre ERC i els "comuns" pot explicar-se per moltes raons. Algunes són de de caràcter polític. D'altres tenen un fons estratègic. En algun cas poden ser de caràcter personal i tenen a veure amb la preponderància d'alguns lideratges a una i altra banda. També hi ha, sens dubte, raons de càlcul electoralista, doncs ERC i els "comuns", en alguns moments, poden arribar a competir per segments electorals relativament similars. Però més enllà de la lògica discrepància, per a molts ciutadans resulta incomprensible que uns i altres no siguin capaços d'arribar a punts de trobada. Perquè republicans i "comuns" representen, amb les seves diferents tonalitats i matisos, anhels similars de transformació.
Cadascú tindrà la seva llista de culpables i el seu propi memorial de greuges. Però el que resulta més sorprenent és que siguin poques les veus dins dels dos espais que apostin obertament per posar les llargues i construir ponts en comptes de dinamitar-los. Perquè, al final, són faves comptades: els respectius projectes d'ERC i "comuns", ja sigui la independència o la revolució democràtica via emergència de la nova política, s'han quedat a mig camí. Ni hi ha a Catalunya hegemonia independentista, ni hi ha a Espanya una correlació de forces que faciliti la transformació de l'Estat. I malgrat la constatació d'això, uns i altres han decidit instal·lar-se en un escenari de pugna i competició en comptes de cercar espais de cooperació i aliança. El resultat és una ERC que pacta amb CDC a la Generalitat, i uns "comuns" que han decidit aliar-se amb el PSC a Barcelona.
Al final, d'aquesta pugna en el si de l'esquerra catalana en pot acabar resultant un càstig col·lectiu, i que tant uns com altres acabin patint el resultat de desgastar-se mútuament en el bany de fang de la miserable micropolítica nostrada. Perquè cal ser ben conscient que mentre els zasques enginyosos a Twitter van que volen, els qui sempre han manat en aquest país segueixen remenant les cireres des dels mateixos despatxos, alimentant un relat de confrontació que té un únic objectiu: fer inviable la consolidació d'una majoria d'esquerres i sobiranista al Parlament de Catalunya.