Tothom està dient que el pròxim govern de Catalunya el formaran ERC i JxCat amb el suport de la CUP. I molt probablement serà així. Però en política mai sol haver-hi un únic camí. Una mirada superficial al mapa electoral del 14-F pot resultar enganyosa. Sembla que tot segueix igual. Però si anem al detall, les coses han canviat força respecte de 2017. En primer lloc, les eleccions les ha guanyat el PSC (i no Ciutadans). I en segon lloc, dins del bloc independentista, ERC ha superat Junts per Catalunya per 35.000 vots. Són canvis importants, per bé que des de les tribunes oficials del sobiranisme es pretengui fer veure que tot continua igual.
La victòria d’ERC dins del bloc independentista ubica el partit d’Oriol Junqueras en un espai de centralitat política. I el fet que la força més votada hagi estat el PSC –i no Ciutadans, que fes implosió del tot– afegeix complexitat a l’escenari. ERC disposa ara d’un marge de negociació que abans no tenia. No hi haurà cap tripartit entre ERC, PSC i Comuns, perquè ni republicans ni socialistes s’ho poden permetre de cara als seus respectius electorats. Però aquests tres partits sumen majoria absoluta al Parlament, i res impedeix una fórmula alternativa que permeti que Pere Aragonès pugui ser president sense necessitar els vots de Junts per Catalunya o la CUP.
La negociació dins del bloc independentista no serà fàcil. Les desavinences entre republicans i neoconvergents són públiques i notòries. A més, Junts i la CUP tenen posicions en l’eix nacional que, com a mínim en el pla discursiu, disten de l’independentisme dit "pragmàtic" del que ha fet gala ERC els últims temps. En una hipotètica negociació, uns i altres podrien plantejar un programa de govern difícil d’assumir per part dels de Junqueras. La CUP planteja un referèndum pel 2025. Junts va encara més enllà, i fins i tot parla de l’aixecament de la DUI fallida de 2017. Tot plegat dista força de l’estratègia d’Esquerra, que defuig de l’immediatisme i implica teixir aliances des del pragmatisme amb el PSOE i Podem, posant l’amnistia al centre del discurs i apostant per una estratègia a llarg termini.
Amb un altre resultat electoral, ERC estaria lligada a la negociació amb Junts i la CUP. Però ara les coses han canviat, perquè podria existir un altre interlocutor: el PSC. Els republicans han descartat de forma reiterada fer un tripartit amb els socialistes, cosa que també ha declinat Salvador Illa. Oriol Junqueras ha dit que ERC i PSC són partits "antagònics". Però els fets diuen una cosa diferent. ERC i el PSOE tenen vies de diàleg obertes. Un diàleg lent, feixuc i que sovint no avança. Però que existeix, i que convé a ambdues parts.
A Espanya, ERC va votar favorablement la investidura de Pedro Sánchez i li ha garantit certa estabilitat parlamentària. Una estabilitat que el govern del PSOE i Unides Podem necessitaran en el futur més que mai, ja que la implosió de Ciutadans els deixarà sense marge de maniobra per negociar amb altres partits que no siguin ERC i Bildu. Per tant, ara a Catalunya podria passar el mateix però a l’inrevés: que fos el PSC, sense entrar al govern, el que facilités una investidura de Pere Aragonès.
El PSC sap que no pot aspirar a estar al govern de la Generalitat, perquè els resultats no ho permeten. Si ERC ha de triar entre compartir govern amb l'Illa o fer-ho amb JxCat, sempre triarà els segons. Però si el PSC vol impedir que Junts per Catalunya sigui a l’executiu de la Generalitat, pot intentar-ho. Si ERC i els Comuns de Jessica Albiach arribessin a un acord de govern, el PSC podria votar a favor de la investidura, de la mateixa manera que a Madrid ERC va votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez.
És un moviment dur pel PSC i per Salvador Illa. De fet, és un moviment que convé més al PSOE i a Pedro Sánchez que als socialistes catalans. Però l’alternativa, per al PSC, és regalar el govern a la coalició ERC-Junts i quedar-se sense cap marge de maniobra al Parlament durant quatre anys. Aquest seria el resultat final de l’Operació Illa. Una “operació Diputació” entre socialistes i Junts és de difícil realització a Catalunya després del 14-F.
I la CUP? Es fa difícil pensar que els cupaires puguin participar d’una aliança amb republicans i Comuns que comptés amb l’aval del PSC. De fet, la CUP ja està dividida sobre si donar o no suport a un govern d’ERC i JxCat. Tot i això… Res està escrit. Cal recordar que Dolors Sabater va ser investida alcaldessa de Badalona també amb els vots del PSC (de fet, també hi va votar a favor el regidor de CiU). I en campanya, Sabater es va mostrar oberta a facilitar un govern d’ERC i Comuns. Els tres partits sumen 50 diputats. Una majoria sòlida.
Govern d’ERC i Junts condicionat des de dins o des de fora per la CUP, govern d’ERC i Comuns amb el suport extern del PSC... o repetició electoral. Perquè tant el PSC com Junts per Catalunya podrien pensar que els convé més això últim que no pas arribar a un acord amb ERC. El PSC, en un context menys pandèmic i amb menys abstenció, podria incrementar encara més el seu avantatge. Junts podria pensar que, si ERC no s’avé a les seves demandes, les segones eleccions serien un plebiscit entre independentistes autèntics i “traïdors”, en les quals podria aspirar a recuperar els vots perduts del PDeCAT per superar Esquerra.
Res està escrit, ni tant sols que no haguem de tornar a les urnes durant els pròxims sis mesos.
La victòria d’ERC dins del bloc independentista ubica el partit d’Oriol Junqueras en un espai de centralitat política. I el fet que la força més votada hagi estat el PSC –i no Ciutadans, que fes implosió del tot– afegeix complexitat a l’escenari. ERC disposa ara d’un marge de negociació que abans no tenia. No hi haurà cap tripartit entre ERC, PSC i Comuns, perquè ni republicans ni socialistes s’ho poden permetre de cara als seus respectius electorats. Però aquests tres partits sumen majoria absoluta al Parlament, i res impedeix una fórmula alternativa que permeti que Pere Aragonès pugui ser president sense necessitar els vots de Junts per Catalunya o la CUP.
La negociació dins del bloc independentista no serà fàcil. Les desavinences entre republicans i neoconvergents són públiques i notòries. A més, Junts i la CUP tenen posicions en l’eix nacional que, com a mínim en el pla discursiu, disten de l’independentisme dit "pragmàtic" del que ha fet gala ERC els últims temps. En una hipotètica negociació, uns i altres podrien plantejar un programa de govern difícil d’assumir per part dels de Junqueras. La CUP planteja un referèndum pel 2025. Junts va encara més enllà, i fins i tot parla de l’aixecament de la DUI fallida de 2017. Tot plegat dista força de l’estratègia d’Esquerra, que defuig de l’immediatisme i implica teixir aliances des del pragmatisme amb el PSOE i Podem, posant l’amnistia al centre del discurs i apostant per una estratègia a llarg termini.
Amb un altre resultat electoral, ERC estaria lligada a la negociació amb Junts i la CUP. Però ara les coses han canviat, perquè podria existir un altre interlocutor: el PSC. Els republicans han descartat de forma reiterada fer un tripartit amb els socialistes, cosa que també ha declinat Salvador Illa. Oriol Junqueras ha dit que ERC i PSC són partits "antagònics". Però els fets diuen una cosa diferent. ERC i el PSOE tenen vies de diàleg obertes. Un diàleg lent, feixuc i que sovint no avança. Però que existeix, i que convé a ambdues parts.
A Espanya, ERC va votar favorablement la investidura de Pedro Sánchez i li ha garantit certa estabilitat parlamentària. Una estabilitat que el govern del PSOE i Unides Podem necessitaran en el futur més que mai, ja que la implosió de Ciutadans els deixarà sense marge de maniobra per negociar amb altres partits que no siguin ERC i Bildu. Per tant, ara a Catalunya podria passar el mateix però a l’inrevés: que fos el PSC, sense entrar al govern, el que facilités una investidura de Pere Aragonès.
El PSC sap que no pot aspirar a estar al govern de la Generalitat, perquè els resultats no ho permeten. Si ERC ha de triar entre compartir govern amb l'Illa o fer-ho amb JxCat, sempre triarà els segons. Però si el PSC vol impedir que Junts per Catalunya sigui a l’executiu de la Generalitat, pot intentar-ho. Si ERC i els Comuns de Jessica Albiach arribessin a un acord de govern, el PSC podria votar a favor de la investidura, de la mateixa manera que a Madrid ERC va votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez.
És un moviment dur pel PSC i per Salvador Illa. De fet, és un moviment que convé més al PSOE i a Pedro Sánchez que als socialistes catalans. Però l’alternativa, per al PSC, és regalar el govern a la coalició ERC-Junts i quedar-se sense cap marge de maniobra al Parlament durant quatre anys. Aquest seria el resultat final de l’Operació Illa. Una “operació Diputació” entre socialistes i Junts és de difícil realització a Catalunya després del 14-F.
I la CUP? Es fa difícil pensar que els cupaires puguin participar d’una aliança amb republicans i Comuns que comptés amb l’aval del PSC. De fet, la CUP ja està dividida sobre si donar o no suport a un govern d’ERC i JxCat. Tot i això… Res està escrit. Cal recordar que Dolors Sabater va ser investida alcaldessa de Badalona també amb els vots del PSC (de fet, també hi va votar a favor el regidor de CiU). I en campanya, Sabater es va mostrar oberta a facilitar un govern d’ERC i Comuns. Els tres partits sumen 50 diputats. Una majoria sòlida.
Govern d’ERC i Junts condicionat des de dins o des de fora per la CUP, govern d’ERC i Comuns amb el suport extern del PSC... o repetició electoral. Perquè tant el PSC com Junts per Catalunya podrien pensar que els convé més això últim que no pas arribar a un acord amb ERC. El PSC, en un context menys pandèmic i amb menys abstenció, podria incrementar encara més el seu avantatge. Junts podria pensar que, si ERC no s’avé a les seves demandes, les segones eleccions serien un plebiscit entre independentistes autèntics i “traïdors”, en les quals podria aspirar a recuperar els vots perduts del PDeCAT per superar Esquerra.
Res està escrit, ni tant sols que no haguem de tornar a les urnes durant els pròxims sis mesos.