Vox és el gran beneficiat del 10-N. La repetició d’eleccions provocada per Pedro Sánchez ha convertit l’extrema dreta en tercera força política a Espanya per primer cop des de la fi del franquisme. Un partit obertament neoliberal, xenòfob, racista, homòfob i contra les lleis que defensen les dones de la violència masclista és la tercera força i suma més de 50 diputats. Gràcies a l’arriscada maniobra de Pedro Sánchez i el seu entorn, Espanya és des d’avui un dels països d’Europa amb l’extrema dreta més forta.
A partir d’ara, hi ha tres escenaris a l’Estat espanyol. El primer és un govern del PSOE i Podem amb el suport dels sobiranistes catalans i bascos. Una aliança que ja es va intentar abans del 10-N, que no va fructificar i que ara s’endevina igualment difícil. Els socialistes surten debilitats de les noves eleccions, com era l’objectiu de la reedició electoral forçada per Pedro Sánchez. La diferència és que ara ja no podran pactar amb Ciutadans, ja que els d’Albert Rivera s’enfonsen i passen a ser un actor irrellevant. Per tant, Pedro Sánchez ha de pactar amb Podem, PNB i els independentistes catalans si vol reeditar el govern.
El segon escenari passa per aconseguir el suport del PP per governar. Una versió espanyola de la gran coalició, inèdita en la història dels últims quaranta anys a Espanya. Caldrà veure si els de Pablo Casado està disposat a facilitar la presidència d’un Sánchez debilitat, i a canvi de què. L’altra opció és que es reediti el bloqueig i hi hagi unes terceres eleccions. No cal descartar la opció del bloqueig perpetu i de la inestabilitat.
Pel que fa els resultats en clau catalana, es confirma que Catalunya no és Twitter: els dos partits més votats i que representen més catalans són ERC i el PSC. Són, sovint, els partits més insultats a les xarxes socials. Socialistes i republicans tenen 25 escons d’un màxim possible de 51. L’entrada de la CUP bàsicament ha debilitat ERC. La irrupció de l’esquerra independentista al Congrés, amb 2 escons, no ha afectat a Junts per Catalunya com apuntaven algunes anàlisis, ni tampoc els Comuns.
En canvi, la llista juntaire consolida els seus resultats i guanya un diputat per Barcelona. Tot un èxit dels sectors independentistes més contundents de la neoconvergència. JxCat no acusa electoralment la polèmica gestió de Miquel Buch com a conseller d’Interior al capdavant dels Mossos d’Esquadra, que han reprimit durament les protestes contra la sentència de l’1-O, ni tampoc el qüestionat lideratge de Quim Torra.
A partir d’ara, hi ha tres escenaris a l’Estat espanyol. El primer és un govern del PSOE i Podem amb el suport dels sobiranistes catalans i bascos. Una aliança que ja es va intentar abans del 10-N, que no va fructificar i que ara s’endevina igualment difícil. Els socialistes surten debilitats de les noves eleccions, com era l’objectiu de la reedició electoral forçada per Pedro Sánchez. La diferència és que ara ja no podran pactar amb Ciutadans, ja que els d’Albert Rivera s’enfonsen i passen a ser un actor irrellevant. Per tant, Pedro Sánchez ha de pactar amb Podem, PNB i els independentistes catalans si vol reeditar el govern.
El segon escenari passa per aconseguir el suport del PP per governar. Una versió espanyola de la gran coalició, inèdita en la història dels últims quaranta anys a Espanya. Caldrà veure si els de Pablo Casado està disposat a facilitar la presidència d’un Sánchez debilitat, i a canvi de què. L’altra opció és que es reediti el bloqueig i hi hagi unes terceres eleccions. No cal descartar la opció del bloqueig perpetu i de la inestabilitat.
Pel que fa els resultats en clau catalana, es confirma que Catalunya no és Twitter: els dos partits més votats i que representen més catalans són ERC i el PSC. Són, sovint, els partits més insultats a les xarxes socials. Socialistes i republicans tenen 25 escons d’un màxim possible de 51. L’entrada de la CUP bàsicament ha debilitat ERC. La irrupció de l’esquerra independentista al Congrés, amb 2 escons, no ha afectat a Junts per Catalunya com apuntaven algunes anàlisis, ni tampoc els Comuns.
En canvi, la llista juntaire consolida els seus resultats i guanya un diputat per Barcelona. Tot un èxit dels sectors independentistes més contundents de la neoconvergència. JxCat no acusa electoralment la polèmica gestió de Miquel Buch com a conseller d’Interior al capdavant dels Mossos d’Esquadra, que han reprimit durament les protestes contra la sentència de l’1-O, ni tampoc el qüestionat lideratge de Quim Torra.