Un veterà polític, que ara milita a Junts, m’explicava fa pocs dies que havia quedat sorprès de la capacitat de Laura Borràs de connectar amb les bases. "Em recorda les millors èpoques de Jordi Pujol", em deia aquest exconvergent, i afegia que "ella provoca autèntic entusiasme entre un determinat tipus de votants". Ho he recordat immediatament en saber que Carles Puigdemont no repetirà com a president de Junts per Catalunya, projecte que ha liderat fins ara des de l’exili. Un dels dos partits que avui governen la Generalitat s’enfronta a un procés més complicat que no sembla: triar la figura que haurà de ser el relleu del president del Primer d’Octubre i que, alhora, haurà de cohesionar sectors i famílies molt diverses, un mèrit que ha demostrat el de Waterloo. Potser ha estat la seva principal virtut en tasques orgàniques, que mai li han agradat.
Laura Borràs és una icona molt ben valorada pels votants de Junts, té veritables fans. Jordi Turull té un lligam fort amb la militància i els quadres d’aquesta organització, amb vincles operatius al territori. El segon està més acostumat que la primera al treball constant que representa dirigir una maquinària política, anant amunt i avall, sovint sense càmeres ni focus, picant pedra, també a les localitats més petites, una feina que va aprendre de Felip Puig, el millor secretari d’organització de la vella Convergència. Borràs es presenta com a "filla de l’1 d’Octubre" (per bé que va ser triada per Artur Mas com a càrrec de l’administració) mentre Turull té el pedigrí de pres polític, una identitat que tapa la seva condició d’apparàtxik criat en el pujolisme, en uns temps en què governar era còmode. Borràs vol fer valdre la seva etiqueta d'"independent" i Turull s’assembla a moltíssims convergents que van abraçar l’estelada a partir del 2010. El futur de Borràs està condicionat per la seva sort judicial en el cas de la Institució de les Lletres Catalanes mentre Turull es mou amb la seguretat de qui s’ha passat quatre anys dins d’una cel·la i n’ha sortit transformat, endurit.
No sabem quin és el projecte de Borràs ni tampoc el de Turull, sí que sabem -en canvi- que no pensen el mateix ni pensen de la mateixa manera. Ambdós volen encapçalar una opció que té perfils ideològics vaporosos, més enllà de propugnar la independència. Els de l’exconseller han posat en circulació un manifest que vol evitar que la presidenta del Parlament competeixi per la secretaria general; proposen que hi hagi un repartiment consensuat de papers i que el congrés de Junts, que ha de celebrar-se el 4 de juny, no visqui una batalla entre uns i altres. Aquesta seria una solució molt de la vella escola, molt convergent, per entendre’ns. Però Borràs i el seu entorn no han renunciat a res, perquè temen que la presidència del partit sigui un lloc purament ornamental. Ara per ara, tot és obert.
En absència de líder natural, a Junts tothom es prepara per a la gran partida. Vull subratllar un fet que em sembla determinant per comprendre el que veiem i el que no veiem: la metamorfosi de Convergència fins a arribar a Junts s’ha fet sense perdre el poder institucional en cap moment, malgrat les turbulències del procés i la posterior repressió marcada pel 155, la presó i l’exili. Quan dic poder vull dir molts càrrecs a les administracions (Generalitat, diputacions, consells comarcals, ajuntaments), molts sous, presència notable en organismes públics i mixtes, així com capacitat d’influència en sectors socials diversos, especialment a comarques. El pas al costat de Mas -exigit per la CUP i acceptat pels seus- va ser, per damunt de tot, una forma més o menys dramàtica d’evitar que dotzenes de quadres convergents governamentals anessin a l’atur; el president que va passar de l’autonomisme al sobiranisme es va sacrificar perquè el nucli del seu partit no volia arriscar-se a unes noves eleccions autonòmiques, que probablement haurien perdut en benefici d’ERC. En el gen convergent de Junts hi ha memòria de tot això, encara que es jugui a proclamar desobediències retòriques mentre es justifiquen els acords locals amb el PSC.
Líder, projecte i estratègia. Junts ha de fer tots els deures sense perdre de vista que a l’oposició fa fred (Turull ho sap, hi va ser entre 2003 i 2010 al costat de Mas). Els juntaires han de triar líder, han de definir el seu projecte (que ha viscut de les inèrcies emocionals) i han de pensar una estratègia (que superi el simple tacticisme derivat de l’habilitat admirable de Puigdemont d’escapolir-se de la justícia espanyola). Malgrat els esforços de Jordi Sànchez per crear un fil argumental de Junts (que no interessava la resta de dirigents), el fet és que aquest partit ho basa tot, avui dia, en recollir els fruits d’un eventual fracàs dels republicans com a venedors i banderers de la via negociada i possibilista. A Junts s’espera la trompada d’ERC per poder cridar ben fort "nosaltres ja ho dèiem!", no hi ha res més. Per cert, ningú del partit de Puigdemont sap tampoc quin seria el pla brillant quan el camí pragmàtic fos del tot impracticable.
No m’acabo de creure que Borràs i el seu entorn vulguin, de debò, sortir del poder per convertir-se en una mena de CUP mesocràtica i postnoucentista que creix des de la muntanya i fent focs d’encenalls cada quart d’hora. No m’acabo de creure que les fantasies de Quim Torra siguin el full de ruta dels que assessoren la presidenta del Parlament, sobretot perquè algun d’aquests assessors coneix molt bé l’escalf convergent d’antany, especialment el de les subvencions generoses. Una cosa és gesticular com a maulets davant d’un públic desenganyat i una altra, ben diferent, és deixar de tenir despatx, cotxe i telèfon oficial. En això, Turull sembla més clar i congruent: intenta acordar seny i rauxa, per dir-ho amb els tòpics de la tribu; pretén mantenir encesa la flama de la confrontació (intel·ligent, tranquil·la i controlada) sense perdre la capacitat de nomenar el director del Port de Barcelona, per dir un exemple que descriu perfectament la petjada convergent en els que s’anomenen postconvergents o puigdemontistes. No dic que la síntesi de Turull sigui fàcil, només dic que té més en compte la complexitat i diversitat dels interessos que la seva marca vol representar.
Diuen que Puigdemont continuarà exercint un lideratge moral sobre Junts i no tinc per què dubtar-ho, és una figura valorada per molta gent dins de l’independentisme. Però la política és el terreny de la contingència, l’oportunitat, les decisions diàries i la proximitat als fets. Els lideratges morals són encomiables, però tendeixen a deixar de ser lideratges per ser només morals. El líder efectiu d’un partit ha de baixar a l’arena i ha de generar unes dinàmiques que acostumen a ser poc confortables, però són les que marquen la diferència. Per fer-ho, el líder ha de treballar molt i -atenció- ha de tenir "auctoritas" indiscutible davant la resta de dirigents i la militància. Tenen Borràs i Turull aquesta "auctoritas" que va convertir Puigdemont en el principal actiu d’un partit que es pot descosir com si res?
Laura Borràs és una icona molt ben valorada pels votants de Junts, té veritables fans. Jordi Turull té un lligam fort amb la militància i els quadres d’aquesta organització, amb vincles operatius al territori. El segon està més acostumat que la primera al treball constant que representa dirigir una maquinària política, anant amunt i avall, sovint sense càmeres ni focus, picant pedra, també a les localitats més petites, una feina que va aprendre de Felip Puig, el millor secretari d’organització de la vella Convergència. Borràs es presenta com a "filla de l’1 d’Octubre" (per bé que va ser triada per Artur Mas com a càrrec de l’administració) mentre Turull té el pedigrí de pres polític, una identitat que tapa la seva condició d’apparàtxik criat en el pujolisme, en uns temps en què governar era còmode. Borràs vol fer valdre la seva etiqueta d'"independent" i Turull s’assembla a moltíssims convergents que van abraçar l’estelada a partir del 2010. El futur de Borràs està condicionat per la seva sort judicial en el cas de la Institució de les Lletres Catalanes mentre Turull es mou amb la seguretat de qui s’ha passat quatre anys dins d’una cel·la i n’ha sortit transformat, endurit.
No sabem quin és el projecte de Borràs ni tampoc el de Turull, sí que sabem -en canvi- que no pensen el mateix ni pensen de la mateixa manera. Ambdós volen encapçalar una opció que té perfils ideològics vaporosos, més enllà de propugnar la independència. Els de l’exconseller han posat en circulació un manifest que vol evitar que la presidenta del Parlament competeixi per la secretaria general; proposen que hi hagi un repartiment consensuat de papers i que el congrés de Junts, que ha de celebrar-se el 4 de juny, no visqui una batalla entre uns i altres. Aquesta seria una solució molt de la vella escola, molt convergent, per entendre’ns. Però Borràs i el seu entorn no han renunciat a res, perquè temen que la presidència del partit sigui un lloc purament ornamental. Ara per ara, tot és obert.
En absència de líder natural, a Junts tothom es prepara per a la gran partida. Vull subratllar un fet que em sembla determinant per comprendre el que veiem i el que no veiem: la metamorfosi de Convergència fins a arribar a Junts s’ha fet sense perdre el poder institucional en cap moment, malgrat les turbulències del procés i la posterior repressió marcada pel 155, la presó i l’exili. Quan dic poder vull dir molts càrrecs a les administracions (Generalitat, diputacions, consells comarcals, ajuntaments), molts sous, presència notable en organismes públics i mixtes, així com capacitat d’influència en sectors socials diversos, especialment a comarques. El pas al costat de Mas -exigit per la CUP i acceptat pels seus- va ser, per damunt de tot, una forma més o menys dramàtica d’evitar que dotzenes de quadres convergents governamentals anessin a l’atur; el president que va passar de l’autonomisme al sobiranisme es va sacrificar perquè el nucli del seu partit no volia arriscar-se a unes noves eleccions autonòmiques, que probablement haurien perdut en benefici d’ERC. En el gen convergent de Junts hi ha memòria de tot això, encara que es jugui a proclamar desobediències retòriques mentre es justifiquen els acords locals amb el PSC.
Líder, projecte i estratègia. Junts ha de fer tots els deures sense perdre de vista que a l’oposició fa fred (Turull ho sap, hi va ser entre 2003 i 2010 al costat de Mas). Els juntaires han de triar líder, han de definir el seu projecte (que ha viscut de les inèrcies emocionals) i han de pensar una estratègia (que superi el simple tacticisme derivat de l’habilitat admirable de Puigdemont d’escapolir-se de la justícia espanyola). Malgrat els esforços de Jordi Sànchez per crear un fil argumental de Junts (que no interessava la resta de dirigents), el fet és que aquest partit ho basa tot, avui dia, en recollir els fruits d’un eventual fracàs dels republicans com a venedors i banderers de la via negociada i possibilista. A Junts s’espera la trompada d’ERC per poder cridar ben fort "nosaltres ja ho dèiem!", no hi ha res més. Per cert, ningú del partit de Puigdemont sap tampoc quin seria el pla brillant quan el camí pragmàtic fos del tot impracticable.
No m’acabo de creure que Borràs i el seu entorn vulguin, de debò, sortir del poder per convertir-se en una mena de CUP mesocràtica i postnoucentista que creix des de la muntanya i fent focs d’encenalls cada quart d’hora. No m’acabo de creure que les fantasies de Quim Torra siguin el full de ruta dels que assessoren la presidenta del Parlament, sobretot perquè algun d’aquests assessors coneix molt bé l’escalf convergent d’antany, especialment el de les subvencions generoses. Una cosa és gesticular com a maulets davant d’un públic desenganyat i una altra, ben diferent, és deixar de tenir despatx, cotxe i telèfon oficial. En això, Turull sembla més clar i congruent: intenta acordar seny i rauxa, per dir-ho amb els tòpics de la tribu; pretén mantenir encesa la flama de la confrontació (intel·ligent, tranquil·la i controlada) sense perdre la capacitat de nomenar el director del Port de Barcelona, per dir un exemple que descriu perfectament la petjada convergent en els que s’anomenen postconvergents o puigdemontistes. No dic que la síntesi de Turull sigui fàcil, només dic que té més en compte la complexitat i diversitat dels interessos que la seva marca vol representar.
Diuen que Puigdemont continuarà exercint un lideratge moral sobre Junts i no tinc per què dubtar-ho, és una figura valorada per molta gent dins de l’independentisme. Però la política és el terreny de la contingència, l’oportunitat, les decisions diàries i la proximitat als fets. Els lideratges morals són encomiables, però tendeixen a deixar de ser lideratges per ser només morals. El líder efectiu d’un partit ha de baixar a l’arena i ha de generar unes dinàmiques que acostumen a ser poc confortables, però són les que marquen la diferència. Per fer-ho, el líder ha de treballar molt i -atenció- ha de tenir "auctoritas" indiscutible davant la resta de dirigents i la militància. Tenen Borràs i Turull aquesta "auctoritas" que va convertir Puigdemont en el principal actiu d’un partit que es pot descosir com si res?