L’essencial de la democràcia és que el ciutadà, amb el vot, canvia l’arc parlamentari, la qual cosa vol dir que molts dels qui desconfien dels polítics, com si es triessin a dit, no tenen present que els vots que té dipositats cada càrrec electe li atorguen confiança per governar; conscient que si la seva gestió desplau, en propers comicis pot quedar relegat a l’oposició a fer feina de control, perquè les institucions són responsabilitat tant dels equips de govern com dels grups de l’oposició.
I aquesta és la grandesa de la democràcia: la responsabilitat que tenim els ciutadans en el nostre dret d’escollir. Ara bé, cal que aquesta responsabilitat confiada no ens eximeixi de la nostra, de responsabilitat, com a ciutadans amb drets i amb deures. La comoditat de pensar en el “ja m’ho faran” diu molt poc d’un ciutadà a qui se li confia el vot. Hem d’estar amatents i amb el sentit crític del tot despert. Però la política, i sobretot des de les responsabilitats de govern, el que ha de garantir amb els electors és col·laboració per consolidar el que legislatura rere legislatura es va aconseguint, perquè és de progressar de què es tracta. Compte, però, perquè el creixement de l’extrema dreta, aquí i arreu, no vol dir progrés, vol dir involució. Es retrocedeix quan no es respecten els drets humans. Aquí, aquesta és la primera legislatura en què l’extrema dreta d’arrel catalana té representació parlamentària. I no tenen res a veure els extrems, à droite et à gauche.
Però també n’hi ha, d’involució en política, per promeses incomplertes o perquè la responsabilitat depassa les capacitats d’aquells a qui s’havien confiat. Perquè no tothom serveix per a la política. O no és una involució que la promesa d’aplicació d’una política progressista ens porti, cada dia més empobrits, a la instauració de “la misèria”? Que el mercat està regulat, ho sabem. Però no n’hi ha prou amb bones intencions. Deia Gide que amb bons sentiments no es fa bona literatura. Doncs semblantment. Aristòtil el vol intel·ligent i culte, el governant. Nosaltres, també.
I Maquiavel diu que a més a més ha de ser astut i orgullós. I és que en un món tan competitiu, governar demana una sòlida formació, perquè qui governa és el garant de portar el país, poble o ciutat -sense falses promeses- cap al progrés. Governar és dirigir, certament, però també és mantenir, en l’accepció de donar els mitjans necessaris. Per això la primera reacció que acostuma a suscitar la crisi d’una fe és l’escepticisme si el votant arriba a qualificar un balanç de legislatura de fracàs triomfal.
Costa de pair la nova victòria de Trump i tot el seu entorn. Una democràcia sòlida demana periodisme rigorós, que vol dir informació contrastada. Les xarxes són egòlatres. I el món està espantat perquè les ocurrències tan frívoles i malvades d’un tan alt mandatari resulta que, per mimetisme, els dirigents d’extrema dreta de l’Europa civilitzada i feliç volen fer, si ja no ho fan, semblantment. Anem de l’autoritat a l’autoritarisme. I a fer fora tot allò i tot aquell que fa nosa. Així tracten l’immigrant. I moltes més coses també.