El conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, i el director de l’Institut Català d’Estadística, Xavier Cuadras, han presentat la darrera enquesta d’usos lingüístics dels parlants (EUL). El resultat de l’estudi quinquennal sobre l’evolució de la llengua a Catalunya té l’objectiu de conèixer la identificació lingüística i els usos, sobretot de la que ha de ser d’ús preeminent, la catalana, respecte de les altres llengües en contacte en els diversos espais de relació personal de la població de Catalunya.
L’elaboració d’aquesta estadística, de continuïtat des del 2003, multicanal i ampliant espais d’àmbits d’ús, respon a la necessitat de disposar de dades oficials de la situació de la “normalitat” d’ús del català a Catalunya. En aquest cas analitza el període des del 2018 fins al 2023 per a planificar la política lingüística en funció de la situació d’aprenentatge, coneixement i ús de la llengua a partir de quinze anys i en autoavaluació dels enquestats, que vol dir la competència que s’atorga cadascú.
En un context social creixent de baixa natalitat i de molta mobilitat de població, amb la consegüent convivència de llengües en contacte, des de la primera enquesta l’any 2003 sembla que, sincrònicament i diacrònicament, en termes absoluts i percentuals, ens trobem amb un creixement d’habilitats lingüístiques en català, però que no retrocedeixen en castellà, que és la llengua de la qual el català en pateix l’hegemonia. A partir dels identificadors de llengua inicial, la de transmissió de pares a fills; la d’identificació, la que cada parlant sent com a seva, i la d’ús d’habitual, el català, aquests darrers cinc anys guanya en usuaris que en tenen competència, però aquest és un nombre inferior al del creixement de la població. Malament.
Per això l’enquesta conclou que tot i créixer en nombre absolut de parlants, els percentatges d’ús de la llengua es mantenen o baixen i que, si bé l’edat, l’origen geogràfic i l’àmbit d’ús afecten els usos lingüístics, el nivell de coneixement de català continua essent inferior al de castellà en totes les edats: l’hegemonia del castellà per raons de classe, de prepotència administrativa i per raons de mercat, que deia Fuster. I, per a la normalitat d’ús del català, el conseller deia molt ben dit, que els catalanoparlants hem de canviar hàbits estereotipats, que vol dir integrar la diversitat dins els usos de la llengua i frenar la tendència a la defecció lingüística del català en favor del castellà.
L’enquesta reflecteix com la llengua catalana continua vivint un precari present, com l’emergència s’agreuja, però si bé no presenta, de manera imminent, un procés alarmant de substitució, no pot amagar un problemàtic futur, i lluita amb els mateixos fenòmens que el país ja vivia quan es redacta aquella primera Llei de Política Lingüística: la revolució informàtica, més les xarxes avui, l’allau migratòria, la persistència instintiva de la majoria dels catalans de servir-se del castellà quan constaten o intueixen que l’interlocutor no és catalanoparlant -per això el conseller insisteix a integrar la diversitat dins els usos de la llengua- i la incapacitat per sobreposar-se a un discurs reivindicatiu de l’ensenyament prioritari de i en la llengua del país que no es basi només en la ponderació de les gràcies de la llengua inicial en primera instància de l’infant.
Però malgrat la defecció de lingüística en situacions informals i la feblesa en la defensa del seu ús en àmbits institucionals, que reflecteixen les contradiccions en què avui ens trobem com a societat i a les quals s’aferren els defensors del colonialisme lingüístic espanyol, el català aguanta les pressions de la globalització i l’embat de manifestos en favor del castellà temorosos que el català vagi aguantant i es consolidi com a llengua de comunicació i d’integració, de treball i de lleure, en un règim de coexistència comportable amb tot d’altres, de llengües.
Ara bé, la pilota del redreçament lingüístic és en camp propi. Si ens mantenim ferms en crear i tenir consciència lingüística guanyarem competència tant els que ja hi som, aquí, com els qui hi arriben. ¿Ens cal un Pacte Nacional per la Llengua amb estratègia compartida de tota la societat? Sí, però si no apliquem i fem complir la llei de llengua ens pot passar el que deia Joan Fuster: “que la insuficiència general de què són víctimes els catalans té a veure principalment amb la seva pròpia dimissió lingüística, i no s’hi val a atribuir totes les culpes a l’enemic tradicional, cosa que fora molt còmoda, atès que, a banda d’altres interferències, els mateixos catalans també en tenen molta, d’aquesta culpa, i que no és ara cosa d’esperar que la llengua ens la defensi el ministerio d'Educación, raó per la qual, si no són els catalans els qui posen el coll en la seva pròpia causa, no serà lícit parlar de genocidi, ans al contrari, més aviat caldrà parlar de suïcidi col·lectiu”.
Davant aquesta realitat d’emergència lingüística, Òmnium i Plataforma per la Llengua ja hi han reaccionat, a l’enquesta, demanant i exigint com és d’imprescindible multiplicar l’aprenentatge de la llengua i garantir-ne l’ús a tot arreu. Consciència i competència.