Un salt d’any colpidor, el d’enguany. El darrer dia de l’any que s’escolava s’emportava Rosa Fabregat: la Capellana, com li agradava que li digués, servint-me del títol de la seva novel·la que més ens agradava a totes dues. Ja feia temps llarg que aquella seva presència en tots els actes culturals i de país tenia una absència que tothom notava, perquè la Fabregat acompanya tothom: per a la ciència, per a la cultura, en tots els seus llenguatges, i per al país no tenia mai no. Des de l’Ateneu Barcelonès i el Popular de Ponent, al Col·legi de Farmacèutics, l’Institut d’Estudis Ilerdencs fins a Òmnium Cultural, conjuntament amb les Paeries de Cervera i Lleida i l’Ajuntament de Llorenç del Penedès, es mereix un més que merescut reconeixement de país, tot just perquè en la persona de Rosa Fabregat hi convivien, en just equilibri, art i ciència, tal com dic en el pròleg del segon volum de la seva Poesia Completa. En la vida i en l’obra de Rosa Fabregat s’hi emmiralla tanta ciència i tant d’art com en la seva literatura. Però a més a més, era l’exemple d’insubornable fermesa en l’actitud de defensa de la llengua, la cultura i el país.
Cerverina de naixement i lleidatana d’adopció, farmacèutica de formació i de professió i escriptora llegida, reconeguda i traduïda, potser caldria retre-li un homenatge, a l’autora d’ElBle i la llum, de Roses de sang, de Rèquiem per a una poeta, d’Embrió humà ultracongelat núm. F-77 o de Cauen instants, entre molts altres títols. En el marc dels actes que celebraven els setanta-cinc des de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, l’any 2017, vam voler que el primer fos un reconeixement al catàleg editorial i vam apostar per fer una nova edició de la novel·la La capellana, encara de tan rabiosa actualitat però exhaurida, llavors. I vam convidar Pagès editors a sumar-s’hi, en aquest més que merescut reconeixement a Rosa Fabregat per fer-ne una coedició, que presentàvem amb un pròleg delicadíssim de Sam Abrams. La primera edició l’acompanyava un pròleg-carta de José Luis L. Aranguren.
Amb una trajectòria vital i professional del tot celebrada, Rosa Fabregat ha estat reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura, la Creu de Sant Jordi, amb la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Lleida, el nomenament de filla predilecta de Cervera o el Premi Sikarra. En tot el conjunt d’obra de Rosa Fabregat s’entrecreuen múltiples influències pròpies d’una dona d’una enorme avidesa intel·lectual, la força de la personalitat de la qual les fon totes en un cant de molta bellesa. Per això és que la riquesa del seu corpus literari, plena d’inquietud, té una forta ressonància entre creadors de generacions posteriors, per la qual cosa, a més a més del seu valor intrínsec, constitueix un ferment d’extraordinària eficàcia. Perquè la seva obra no comença i acaba en ella mateixa només amb la voluntat de jugar amb el llenguatge, sinó que és l’expressió d’un procés de recerca: una perfecta síntesi de forma i de sentit.
Des de començament dels anys cinquanta, que s’estrena amb Estelles, que és llavors quan decideix d’experimentar les seves vivències a través del llenguatge per tal de fer-les literàries, fins als dos volums de poesia completa, en coedició de Pagès editors i l’Institut d’Estudis Ilerdencs, tota la seva obra és una lluita per fer reflexionar el lector i per ajudar-lo a pensar. I ho fa sempre des de l’ètica. O no ens hi obliga, La capellana, a pensar? Rosa Fabregat sap fer-se llegir perquè tant en prosa com en vers sempre té alguna cosa amb què commoure el lector. I ho fa des de la capacitat analítica de la raó. I ho feia, semblantment, amb la defensa dels drets i la llibertat del país.
Per tot això, com que volem que la seva obra sigui viva per a nous lectors, i que la tinguin a l’abast, el nostre deure és fer que aquest corpus literari creat fora del circuit barceloní, i, per tant, lluny dels grans centres de decisió, que ha fet no que Rosa Fabregat sigui una escriptora desconeguda, sinó mal coneguda, i per molt que des de les terres de Lleida ens la puguem sentir més nostra que els gironins o els menorquins, com que no hi ha adscripcions territorials per a la literatura, sinó que pertany a la llengua en què és escrita, hem de lluitar perquè continuï essent llegida, estudiada i que es vagi traduint. Aquest ha de ser l’objectiu d’aquest nostre més que merescut reconeixement a aquest conjunt d’obra i a l’autora que l’ha fet possible. I, en l’actitud, fer sempre com ella: no cedir, no obeir les voluntats de l’Estat.