Que el vell model de les majories absolutes serà irrepetible durant molt de temps deu ser cert. Segurament. I és que cada vegada hi ha un nombre més elevat i creixent de votants que fa ús de la transversalitat. I passa semblantment entre la militància de partits i d’organitzacions a l’hora d’escollir els seus lideratges, sempre que el partit de què es tracti no tingui responsabilitats de govern, tal com ha passat aquest dissabte en les eleccions per a presidir ERC. La meitat de la militància demana canvi. Plebiscit contra Oriol Junqueras?
Avui, els ciutadans cridats a urnes estan oberts a canviar el seu vot en funció de les propostes i de les circumstàncies de l’oferta política, i ja no se senten vinculats per cap lleialtat de sigles com anys enrere. I si fos aquesta franja la que fa guanyar eleccions, la que viatja d’un partit a l’altre i que provoca, doncs, canvis de majories i de governs? Hi ha raons diverses d’aquesta actitud, com el fet de creure que potser no hi ha cap organització política mereixedora d’una fidelitat per sempre.
Una altra de les raons és el sentit crític, perquè potser una creença compartida és un judici que no jutja. I és de Josep Ramoneda que vaig aprendre que “en el pas del jo al nosaltres es perden moltes lliures de pensament crític”. Per això en la veu col·lectiva “als catalans ens sembla que...”, per posar un exemple, el dogmatisme pren molta força en detriment d’aquest pensament crític. Si convenim que “pensar és acceptar que els pre-judicis, entesos com a indicis o opinions preconcebudes, no poden ser compartits en tant que pre-judicis”, potser és cert llavors que aquest principi és el que distingeix el pensament de la creença, sigui laica o sigui religiosa.
I és clar, si el pensament i les raons i criteris que se’n deriven són individuals, el pre-judici compartit és el que determina la pertinença de grup: qui no compateix els pre-judicis establerts en queda exclòs. La cultura política, talment la cultura religiosa? I si fos aquest automatisme de pertinença al grup el que anés substituint la ideologia dels partits, cada vegada més desdibuixada? Pensem-hi.
Pensem en l’independentisme amb representació parlamentària aquí i a Madrid respecte als suports de legislatura. És de Catalunya, i de l’independentisme, de qui depèn la legislatura de Pedro Sánchez. A Junqueras la meitat de la militància li retreu el suport al president Illa. Si Oriol Junqueras cau de la presidència d’ERC, què farà la nova direcció al Parlament i, a Madrid, al Congrés de Diputats? Expectants!