L’Horta Sud ha estat un dels epicentres de la dana, però el País Valencià tot no pot encara pensar en com refer-se de la tragèdia perquè encara no s’ha trobat tothom. Mentrestant, el govern de la Generalitat Valenciana i el de l’Estat es disparen retrets i culpes en les seves compareixences. Uns i altres, à droite i à gauche, parlen, sempre, però, de Comunitat Valenciana. No parlen mai de País Valencià. I aquí, el nom fa la cosa i la determina.
En defensar la fórmula “País Valencià”, escrivia Joan Fuster l’any 1982, els qui l’adopten, ja trien, “ja han triat -diu- la perspectiva d’un dia de demà “normal” per al nostre poble”. I matisa que no tots els qui criden “País Valencià” tenen massa coincidències de fons, però tenen la possibilitat, tan vaga com es vulgui, d’apinyar-se entorn d’unes eficàcies immediates i coherents que puguin traduir-se en una realització mínimament compartida, o comportable, que retorni als valencians la seva dignitat col·lectiva: “la seua entitat de poble, la seua identitat”.
Entre servir-se de País Valencià o de Comunitat Valenciana es manifesta un marc mental no pas diferent, sinó oposat. Per als tràmits pendents, i torno a Fuster l’any 1982, -desfranquitzar, democratitzar, liberalitzar inclús-, la línia-frontera passa per la denominació “País Valencià”. “País Valencià, des d’abans de la guerra d’Espanya, i més encara en les tímides proposicions locals contra el franquisme i a favor de la democràcia factible, ha representat l’única –única- alternativa a les rèmores de la dictadura, que justament amb aquest nom, aconseguien posar els fonaments d’una unitat valenciana, del Sénia al Segura, bastant dificultosa de reconstruir”.
En realitat "País Valencià" començava a ser una proposta culta. Sembla que tenia uns avantatges diàfans. Quedava descartat el “regne” inexistent; hi descartaven, encara, la ignominiosa “Región” subalterna i afligida, i abominaven del ‘Levante’. País Valencià, doncs, com País Basc, però probablement amb antecedents més antics. Es manté el gentilici “valencià”. I “país”: que vol dir una terra i la gent que hi viu. I diu Fuster: País Valencià no tenia les connotacions arcaiques del ‘regne’, ni les despectives de la ‘región’.
Tant ahir com avui, entre Comunitat Valenciana i País Valencià hi ha un marc mental distint i distant. País Valencià vol dir Fuster, Estellés, Josep Palacios, Jaume Pérez Muntaner, Eliseu Climent, Raimon, Vicent Olmos, Gustau Muñoz, Antoni Martí Monterde, Vicent Berenguer, Vicent Flor, Isabel Robles, Toni Gisbert, Begonya Mesquita, Carme Gregori, Jordi Sebastià, Josep Ballester, Ramon Ramon, Joan Borja, Àngels Gregori, Borja Penalba, Toni Mollà, Jordi Muñoz, Núria Cadenes, Antoni Miró, Pau Alabajos, Manuel Boix o l’ínclita Lourdes Toledo, entre molts i molts i molts d’altres que potencien les lleialtats que han pensat i pensen sempre com les més vàlides i les més segures per al seu poble. Troncal en l’arquitectura dels Països Catalans.