Si cada cop que durant les darreres setmanes hagués escoltat o llegit la frase "fi de cicle" m'hagués pres un xarrup de qualsevol aiguardent ara mateix no seria aquí. Estaria al llit amb una ressaca criminal o, pitjor encara, a l'hospital amb el fetge a punt per servir-lo com a foie gras. "Fi de cicle" ha passat a engreixar el diccionari -que a aquest pas acabarà sent una enciclopèdia- processista. Ha entrat en les primeres posicions amb "pas al costat", "estructures d'estat", "govern legítim", "unilateralitat" i, com ja apuntava, un llarg etcètera.
Però la que no volia parlar de política té la ferma sensació que aquest "fi de cicle" és llegit per bona part de la societat catalana independentista com "ja està", "això no ho guanyem, ja podem tornar a casa". I no estic dient amb això que fins ara hagin estat al carrer. Tant de bo hagués estat així; la situació actual seria ben diferent. Però sí que crec que hi ha un perfil de gent que s'havia mobilitzat en l'àmbit dels CDR, anant a mobilitzacions puntuals, estant al cas de campanyes de xarxes socials, etc. que ara ja s'ha desentès del tot. La partida ja s'ha acabat. No veuen que hàgim d'arribar a cap lloc proper a Ítaca i han decidit tornar a la queixa de sofà i tertúlia esperant que es torni a produir un altre 1 d'Octubre.
Val a dir, però, que alguns d'aquests ja fins i tot posen en dubte el primer d'octubre de 2017. Veuen, després dels presos polítics, de la pujada de Vox i de tot -i el poc- que ha passat durant aquest temps que fins i tot estàvem abans d'aquest dia que considerin que ha servit, bàsicament, per a remenar la merda.
Després també hi ha, per molt contradictori que pugui semblar, els que han decidit retirar-se a l'espera que els astres s'alineïn favorablement i es torni a fer un 1-O. Com si fos fàcil! Com si per tenir un altre referèndum com aquest no s'haguessin de donar tota una sèrie de premisses i circumstàncies que, sense ànim de ser pessimista, no veurem immediatament. De fet, de la mateixa manera, m'atreveixo a dir que no ho veurem cap dels qui estem llegint això.
I ara vénen les preguntes: què és el que hem de fer? Esperar que algú faci efectiu el mandat de l'1-O (xarrup!)? Pressionar el "govern efectiu" perquè tiri endavant per la via unilateral? No puc donar una resposta que contingui la veritat, òbviament. De fet he de reconèixer que, de vegades, em costa donar-me-la a mi mateixa sense trair-me.
El que sí que hem de tenir clar és que mentre estem mirant aquest arbre no estem veient la selva. Una selva on els qui governen cada dia ens estan retallant més drets (vegis Llei Aragonès) i estan aplicant una repressió ferotge: contra les persones que han anat a plantar cara al feixisme de Vox, les que van anar a la vaga el 21-F i moltes altres persones que el seu únic (no)delicte ha estat manifestar-se.
Per tant, sí que si de veritat no volem anar més enrera cal, parafrasejant Torra, apretar. Però a qui cal apretar és a ell i als seus. No podem deixar perdre els pocs drets que encara ens queden. Apretem-los perquè no privatitzin la sanitat i l'educació, apretem-los perquè absolguin i treguin les multes a totes les represaliades polítiques. Apretem-los perquè no ens canviïn una República per una cortina de fum.
El cicle de lluita per no perdre més drets socials i assolir-ne de nous no el podem tancar.
Però la que no volia parlar de política té la ferma sensació que aquest "fi de cicle" és llegit per bona part de la societat catalana independentista com "ja està", "això no ho guanyem, ja podem tornar a casa". I no estic dient amb això que fins ara hagin estat al carrer. Tant de bo hagués estat així; la situació actual seria ben diferent. Però sí que crec que hi ha un perfil de gent que s'havia mobilitzat en l'àmbit dels CDR, anant a mobilitzacions puntuals, estant al cas de campanyes de xarxes socials, etc. que ara ja s'ha desentès del tot. La partida ja s'ha acabat. No veuen que hàgim d'arribar a cap lloc proper a Ítaca i han decidit tornar a la queixa de sofà i tertúlia esperant que es torni a produir un altre 1 d'Octubre.
Val a dir, però, que alguns d'aquests ja fins i tot posen en dubte el primer d'octubre de 2017. Veuen, després dels presos polítics, de la pujada de Vox i de tot -i el poc- que ha passat durant aquest temps que fins i tot estàvem abans d'aquest dia que considerin que ha servit, bàsicament, per a remenar la merda.
Després també hi ha, per molt contradictori que pugui semblar, els que han decidit retirar-se a l'espera que els astres s'alineïn favorablement i es torni a fer un 1-O. Com si fos fàcil! Com si per tenir un altre referèndum com aquest no s'haguessin de donar tota una sèrie de premisses i circumstàncies que, sense ànim de ser pessimista, no veurem immediatament. De fet, de la mateixa manera, m'atreveixo a dir que no ho veurem cap dels qui estem llegint això.
I ara vénen les preguntes: què és el que hem de fer? Esperar que algú faci efectiu el mandat de l'1-O (xarrup!)? Pressionar el "govern efectiu" perquè tiri endavant per la via unilateral? No puc donar una resposta que contingui la veritat, òbviament. De fet he de reconèixer que, de vegades, em costa donar-me-la a mi mateixa sense trair-me.
El que sí que hem de tenir clar és que mentre estem mirant aquest arbre no estem veient la selva. Una selva on els qui governen cada dia ens estan retallant més drets (vegis Llei Aragonès) i estan aplicant una repressió ferotge: contra les persones que han anat a plantar cara al feixisme de Vox, les que van anar a la vaga el 21-F i moltes altres persones que el seu únic (no)delicte ha estat manifestar-se.
Per tant, sí que si de veritat no volem anar més enrera cal, parafrasejant Torra, apretar. Però a qui cal apretar és a ell i als seus. No podem deixar perdre els pocs drets que encara ens queden. Apretem-los perquè no privatitzin la sanitat i l'educació, apretem-los perquè absolguin i treguin les multes a totes les represaliades polítiques. Apretem-los perquè no ens canviïn una República per una cortina de fum.
El cicle de lluita per no perdre més drets socials i assolir-ne de nous no el podem tancar.