[Aquí podrà llegir l'article original en castellà]
Fa molt de temps que vaig perdre l'esperança en la justícia espanyola, o potser mai hi va haver motius per a l'esperança, però a vegades s'acumulen els atropellaments i em puja per les artèries la ràbia inflamable de la desesperació. Una d'aquestes ràbies domèstiques que ens assalten mentre llegim la premsa però que acaben sepultades sota la marea de notícies i entre el soroll de noves indignacions. Una d'aquestes ràbies voluntarioses i domèstiques que ens encenen en privat però que no serveixen de res si no s'organitzen en forma de ràbia col·lectiva.
Aquesta setmana, el Tribunal Suprem ha decidit tornar a seure a la banqueta a cinc independentistes bascos, entre ells Arnaldo Otegi. Tot comença en 2009, quan el jutge Baltasar Garzón envia detenir a deu dirigents de Bateragune que havien comès la gosadia de fer reunions polítiques. El 2011, l'Audiència Nacional va determinar que Arnaldo Otegi era un líder ETA. El 2014, davant l'absència de proves, el Tribunal Suprem va haver de rebaixar les acusacions. El 2015, quan es complien cinc anys sense ETA, el mateix Baltasar Garzón es preguntava què dimonis feia Otegi a la presó.
La bufonada va acabar amb una reprimenda del Tribunal Europeu de Drets Humans, que va dictaminar el que era una clamorosa evidència. Que la condemna contra Bateragune havia estat el resultat d'un judici sense garanties. Diu Estrasburg que sempre és possible celebrar un nou judici "a sol·licitud de la persona interessada". El que passa és que en aquest cas, la persona interessada s'ha ficat entre pit i esquena sis anys i mig de taleca amb acusacions que s'han demostrat falses. Amb la repetició d'aquest judici no es rescabala a la víctima de l'abús sinó que es donen suport a les tesis de l'acusació, una associació ultradretana de qui el seu president s'asseu ara a la bancada de Vox al Senat.
Ahir ens arribaven notícies d'un altre excés judicial. L'Audiència Provincial de Madrid ha endossat quatre anys i mig de presó a Dani Gallardo, el jove que va ser detingut durant les protestes madrilenyes contra la sentència de l'1-O. El tribunal també ha condemnat a un any de presó a l'amiga de Gallardo que va ser apallissada pels antiavalots. Diu un dels policies que Dani Gallardo va agredir amb un pal i per demostrar-ho ha presentat un informe de lesions signat una hora abans dels fets. La sentència confirma el que la llei mordassa ja avançava: que la paraula d'un policia passa per sobre dels testimonis i les evidències.
Dimarts passat, el Tribunal Constitucional sentenciava al sindicalista gallec Pablo Fragoso per un delicte "d'ultratge a la bandera d'Espanya". Diuen els togats que el condemnat va proferir una frase inacceptable. "Cal calar-li foc a la puta bandera". Que perdonin el meu atreviment els magistrats de tal magnànim tribunal, però en alguna cosa he de concedir-los la raó. Hi ha residus de franquisme que mereixen desaparèixer sota el foc amb molta més urgència que un trist parrac rojigualdo.
Fa molt de temps que vaig perdre l'esperança en la justícia espanyola, o potser mai hi va haver motius per a l'esperança, però a vegades s'acumulen els atropellaments i em puja per les artèries la ràbia inflamable de la desesperació. Una d'aquestes ràbies domèstiques que ens assalten mentre llegim la premsa però que acaben sepultades sota la marea de notícies i entre el soroll de noves indignacions. Una d'aquestes ràbies voluntarioses i domèstiques que ens encenen en privat però que no serveixen de res si no s'organitzen en forma de ràbia col·lectiva.
Aquesta setmana, el Tribunal Suprem ha decidit tornar a seure a la banqueta a cinc independentistes bascos, entre ells Arnaldo Otegi. Tot comença en 2009, quan el jutge Baltasar Garzón envia detenir a deu dirigents de Bateragune que havien comès la gosadia de fer reunions polítiques. El 2011, l'Audiència Nacional va determinar que Arnaldo Otegi era un líder ETA. El 2014, davant l'absència de proves, el Tribunal Suprem va haver de rebaixar les acusacions. El 2015, quan es complien cinc anys sense ETA, el mateix Baltasar Garzón es preguntava què dimonis feia Otegi a la presó.
La bufonada va acabar amb una reprimenda del Tribunal Europeu de Drets Humans, que va dictaminar el que era una clamorosa evidència. Que la condemna contra Bateragune havia estat el resultat d'un judici sense garanties. Diu Estrasburg que sempre és possible celebrar un nou judici "a sol·licitud de la persona interessada". El que passa és que en aquest cas, la persona interessada s'ha ficat entre pit i esquena sis anys i mig de taleca amb acusacions que s'han demostrat falses. Amb la repetició d'aquest judici no es rescabala a la víctima de l'abús sinó que es donen suport a les tesis de l'acusació, una associació ultradretana de qui el seu president s'asseu ara a la bancada de Vox al Senat.
Ahir ens arribaven notícies d'un altre excés judicial. L'Audiència Provincial de Madrid ha endossat quatre anys i mig de presó a Dani Gallardo, el jove que va ser detingut durant les protestes madrilenyes contra la sentència de l'1-O. El tribunal també ha condemnat a un any de presó a l'amiga de Gallardo que va ser apallissada pels antiavalots. Diu un dels policies que Dani Gallardo va agredir amb un pal i per demostrar-ho ha presentat un informe de lesions signat una hora abans dels fets. La sentència confirma el que la llei mordassa ja avançava: que la paraula d'un policia passa per sobre dels testimonis i les evidències.
Dimarts passat, el Tribunal Constitucional sentenciava al sindicalista gallec Pablo Fragoso per un delicte "d'ultratge a la bandera d'Espanya". Diuen els togats que el condemnat va proferir una frase inacceptable. "Cal calar-li foc a la puta bandera". Que perdonin el meu atreviment els magistrats de tal magnànim tribunal, però en alguna cosa he de concedir-los la raó. Hi ha residus de franquisme que mereixen desaparèixer sota el foc amb molta més urgència que un trist parrac rojigualdo.