Es podria dir que la llei del pèndol ha començat a regir novament els designis del món. I algú podrà pensar ha deixat mai d'actuar? I ho dic a propòsit dels moviments inquietants que hi ha tort i a dret en molts països. Sobretot cap a la dreta, quan no, cap a l’extrema dreta. Començant pels Estats Units amb l'elecció de Donald Trump. Pero pot ser que el moviment s'encomani a l'altra banda de l'Atlàntic, aquí on vivim nosaltres. De fet, ja vam tenir un avís amb el Brexit a la Gran Bretanya i el toc d’atenció a Holanda ha sigut significatiu. A França i Itàlia pot ser que tinguin també la seva particular oscil·lació. Un viratge en direcció contrària a la que s'ha remat fins ara.
El pèndol inicia el seu moviment oscil·lant però enmig queden els ciutadans que assisteixen amb inquietant atenció a aquest vaivé que no sé fins a quin punt és beneficiosa per al normal desenvolupament de les societats. Per exemple, a la Gran Bretanya malgrat que ja s’ha activat oficialment trigaran encara a notar l'efecte del Brexit però als Estats Units, des que Trump ha ocupat com a president el despatx oval ja ha eliminat de cop, en un sol dia, els esforços i els treballs de vuit anys d'administració demòcrata en política sanitària i de comerç exterior. Què podrà passar en quatre anys?
El mateix s'han de preguntar nostre veïns, els francesos, que aquest diumenge vinent estan cridats a les urnes. Mentre l'esquerra tracta d'armar un candidat –potser l’exministre de Lionel Jospin, Melenchón- que pugui fer front a l'extremisme de Marine Le Pen, resen perquè la segona volta de les eleccions no obtingui el suport dels ciutadans per posar-la fins l'Elisi. El discurs del front Nacional té molts punts en comú amb els que li van donar vots a Trump.
L"America first", és a dir, França per als francesos, que també pregona Le Pen abona aquest sentiment tan xovinista que, en certa manera, sempre ha exhibit França, -però ara encara més- és el punt de partida i de confluència amb el crit de guerra que ha portat Trump a la Casa Blanca. I tot seguit el discurs se centra a fer veure al ciutadà de a peu que l'actual sistema polític no els representa. I que és per això que estan farts dels partits polítics tradicionals, ja que tenen la sensació que aquests no els han protegit de la crisi econòmica, dels atacs terroristes i dels perills que, segons ells, comporta la immigració. I ja està! A partir d'aquí i amb el desencís de la majoria de francesos, carretera i manta, recórrer el país, aparèixer en els mitjans perquè el missatge vagi calant.
La situació que es viu a França ha jugat al seu favor. En l'últim any i mig, més de 230 persones han mort en atacs terroristes, 3 milions de persones no tenen feina en un país que ha vist com les xifres d'atur no fan més que augmentar des de fa dècades. Cada vegada són més els que estan disposats a escoltar un discurs que prometi endurir les mesures de seguretat, promogui la identitat nacional i critiqui l'islam i als immigrants.
És a dir, el votant francès ja no té tants inconvenients amb el partit de Le Pen i percep al Front Nacional com una alternativa normal i fins i tot atractiva. Potser, aquest sentiment sumat a l'efecte Trump més l'empenta del pèndol pot afavorir l'arribada al poder d'un partit com el que presideix Marine Le Pen.
Ara bé també és cert que hi ha certes diferències entre els dos però crec que n'hi ha una que pot determinar la credibilitat del discurs de la qual pretén ser la futura presidenta de França. Trump ve del món dels negocis i era un polític diguem novell i amb unes manera sui generis, fins i tot lluny del perfil republicà a l'ús. Mentre que Le Pen forma part d'una dinastia política i sempre ha fet campanya al costat del seu pare- de qui ha renegat, expulsant-lo del "seu" partit- i pretès encarnar l'autèntica nació francesa. Però ella ocupa un càrrec polític des de fa 20 anys. Com per predicar amb l'exemple, no?
Trump va carregar sense por ni manies contra l'establishment polític. En canvi, Le Pen ha moderat el to del seu discurs per captar al votant dels partits tradicionals. Està clar que Le Pen ha fet servir i utilitzarà totes les armes per forçar que a França la llei del pèndol giri fins el seu terreny.
El pèndol inicia el seu moviment oscil·lant però enmig queden els ciutadans que assisteixen amb inquietant atenció a aquest vaivé que no sé fins a quin punt és beneficiosa per al normal desenvolupament de les societats. Per exemple, a la Gran Bretanya malgrat que ja s’ha activat oficialment trigaran encara a notar l'efecte del Brexit però als Estats Units, des que Trump ha ocupat com a president el despatx oval ja ha eliminat de cop, en un sol dia, els esforços i els treballs de vuit anys d'administració demòcrata en política sanitària i de comerç exterior. Què podrà passar en quatre anys?
El mateix s'han de preguntar nostre veïns, els francesos, que aquest diumenge vinent estan cridats a les urnes. Mentre l'esquerra tracta d'armar un candidat –potser l’exministre de Lionel Jospin, Melenchón- que pugui fer front a l'extremisme de Marine Le Pen, resen perquè la segona volta de les eleccions no obtingui el suport dels ciutadans per posar-la fins l'Elisi. El discurs del front Nacional té molts punts en comú amb els que li van donar vots a Trump.
L"America first", és a dir, França per als francesos, que també pregona Le Pen abona aquest sentiment tan xovinista que, en certa manera, sempre ha exhibit França, -però ara encara més- és el punt de partida i de confluència amb el crit de guerra que ha portat Trump a la Casa Blanca. I tot seguit el discurs se centra a fer veure al ciutadà de a peu que l'actual sistema polític no els representa. I que és per això que estan farts dels partits polítics tradicionals, ja que tenen la sensació que aquests no els han protegit de la crisi econòmica, dels atacs terroristes i dels perills que, segons ells, comporta la immigració. I ja està! A partir d'aquí i amb el desencís de la majoria de francesos, carretera i manta, recórrer el país, aparèixer en els mitjans perquè el missatge vagi calant.
La situació que es viu a França ha jugat al seu favor. En l'últim any i mig, més de 230 persones han mort en atacs terroristes, 3 milions de persones no tenen feina en un país que ha vist com les xifres d'atur no fan més que augmentar des de fa dècades. Cada vegada són més els que estan disposats a escoltar un discurs que prometi endurir les mesures de seguretat, promogui la identitat nacional i critiqui l'islam i als immigrants.
És a dir, el votant francès ja no té tants inconvenients amb el partit de Le Pen i percep al Front Nacional com una alternativa normal i fins i tot atractiva. Potser, aquest sentiment sumat a l'efecte Trump més l'empenta del pèndol pot afavorir l'arribada al poder d'un partit com el que presideix Marine Le Pen.
Ara bé també és cert que hi ha certes diferències entre els dos però crec que n'hi ha una que pot determinar la credibilitat del discurs de la qual pretén ser la futura presidenta de França. Trump ve del món dels negocis i era un polític diguem novell i amb unes manera sui generis, fins i tot lluny del perfil republicà a l'ús. Mentre que Le Pen forma part d'una dinastia política i sempre ha fet campanya al costat del seu pare- de qui ha renegat, expulsant-lo del "seu" partit- i pretès encarnar l'autèntica nació francesa. Però ella ocupa un càrrec polític des de fa 20 anys. Com per predicar amb l'exemple, no?
Trump va carregar sense por ni manies contra l'establishment polític. En canvi, Le Pen ha moderat el to del seu discurs per captar al votant dels partits tradicionals. Està clar que Le Pen ha fet servir i utilitzarà totes les armes per forçar que a França la llei del pèndol giri fins el seu terreny.