Fa cinc anys, tot i estar empresonat, Oriol Junqueras constituïa una figura indestructible dins d'ERC. Cap crítica, cap comentari àcid. Tot eren adhesions, visites a Lledoners i a Soto del Real, control sobre el dia a dia i resultats electorals espectaculars. Va obtenir 15 escons com a candidat al Congrés dels Diputats -va superar el milió de vots- i, al Parlament Europeu, unes setmanes després, només la figura de Carles Puigdemont el va superar a Catalunya. ERC fortificava posicions de poder, acariciava l'alcaldia de Barcelona -Ernest Maragall va guanyar les eleccions; Ada Colau, Manuel Valls i Jaume Collboni van fer la resta- i es preparava per assaltar la Generalitat. Eren dies agres, per la repressió, però també dolços, perquè el junquerisme anava complint els objectius fixats el 2011.
Tot això ja és història, una història que impacta en el present. Ara Junqueras és el favorit per ser president d'ERC, el càrrec que va deixar després de les eleccions catalanes i les europees, que van suposar una catàstrofe a les urnes. Arribar a l'objectiu -la presidència de la Generalitat, encara que fos amb la figura de Pere Aragonès i no la de Junqueras- s'havia convertit en la maledicció dels republicans, incapaços d'utilitzar un executiu en solitari com la força tractora per consolidar definitivament el projecte. El cicle electoral descendent va comportar l'obertura d'unes hostilitats larvades durant mesos, la ruptura personal i política del tàndem entre Junqueras i Marta Rovira, i la revelació de l'estructura B per part del diari Ara va contribuir a elevar la batussa. La precampanya del congrés d'aquest dissabte, però, va ser més dura que l'estricta campanya, potser perquè tothom pensa en l'endemà.
D'escenaris n'hi ha dos. El primer és que l'expresident republicà superi el 50% dels vots i eviti una segona volta en què els rivals -Nova Esquerra Nacional i Foc Nou- es poden aliar en contra dels seus interessos. Si bé l'optimisme era la tònica general de Junqueras en la precampanya -hi havia qui dins del seu equip donava per fet un 80% del vot-, en les últimes setmanes s'ha anat imposant la prudència. No només perquè en una pugna a tres tot es pot convertir en més imprevisible, sinó perquè tan important és aquest dissabte com el dilluns posterior. I, en aquest sentit, si es produeix un resultat que generi una segona volta, es declinarà més la seducció que l'agressivitat dels primers compassos de la campanya.
No és casualitat que Junqueras parli de cosir, i tampoc ho és que els candidats a la presidència -l'expresident republicà, Xavier Godàs i Helena Solà- exhibissin guant de seda en l'únic debat en què han confrontat -si és que es pot fer servir aquest verb- propostes. Solà, de Foc Nou, es diferencia dels altres dos caps de cartell per la crítica oberta al PSC i pel segell nítidament independentista. Godàs i Junqueras, Junqueras i Godàs, tenen el problema que en essència pensen el mateix, perquè en el fons Junqueras i Rovira -en un estudiat segon pla públic des que va fer balanç de tretze anys a la secretaria general d'ERC- no estan distanciats en termes polítics. Ho estan perquè la crisi del partit es va tornar personal.
La militància republicana té a les seves mans l'obertura d'una nova etapa en què es continuarà pagant la penitència del passat, perquè hi ha ferides que costaran de cicatritzar. I la nova direcció, sigui quina sigui, pot enfrontar-se al risc de ser de transició. El baròmetre del CEO aportava una dada esperançadora per als republicans: després de mesos de batussa, podrien fins i tot guanyar un escó. El terra electoral és de 20 diputats? Es tractaria d'un inici sòlid per reconstruir-se. També hi havia una dada preocupant: només un 3% dels enquestats responia el nom de Junqueras quan es preguntava sobre la preferència sobre qui ha de ser president de la Generalitat. Només un 17% dels simpatitzants d'ERC parlaven d'ell quan es tractava aquesta qüestió. Això no l'invalida, però el posa en context.
En essència, Junqueras considera que es mereix una segona oportunitat. Perquè considera que no ha pogut competir en igualtat de condicions durant el seu pic polític. I això, passat per la traductora, vol dir dues coses: que és ell qui hauria hagut de ser el president de la Generalitat, i no Aragonès -la repressió li va impedir ser candidat el 2021-, i que ell ho hauria fet diferent. El desmarcatge de Junqueras de la tasca de la Generalitat republicana és al nucli de les desavinences entre Militància Decidim i Nova Esquerra Nacional. Un retorn al futur, com projecta l'expresident d'ERC? Un nou començament, com vol Godàs? L'ERC més nacional que social, com aposta Foc Nou? L'única recepta vàlida, per ara, serà tornar als manuals d'èxit: els partits que triomfen són aquells que parlen menys d'ells mateixos.