"Quan la discrepància és personal i no estratègica, la lluita és fratricida". Amb aquesta frase, un alt dirigent d'ERC defineix el moment que travessa el partit. El divorci entre Oriol Junqueras i Marta Rovira, el tàndem que va agafar les regnes d'ERC el 2011 i ha comandat una etapa d'auge -presidència de la Generalitat- i caiguda -des del 2023 que el partit perd posicions- en un moment especialment complex del país, centra totes les mirades camí del congrés del 30 de novembre. Com s'ha arribat fins aquí? Què ha passat perquè Junqueras i Rovira, ben avinguts i artífexs d'un partit endreçat i capaç de competir, airegin les diferències que els separen i la decepció personal de l'un amb l'altre?
Sis anys i mig separen dues imatges que expliquen el recorregut de la complicitat -llibre conjunt inclòs- fins a l'animadversió i les paraules poc amables. L'hivern del 2018, als locutoris de la presó d'Estremera -la secretària general d'ERC es va donar d'alta per exercir com a advocada per poder tenir interlocució directa amb el president del partit-, s'hi va produir una conversa íntima i carregada d'emotivitat. Amb un gest amb els dits, Junqueras diu a Rovira que marxi a l'exili. Interpretava que no calia més gent a la presó. Dissabte passat, a Olesa de Montserrat, va acusar la direcció de Rovira d'haver creat una estructura paral·lela per amagar-li coses durant el seu presidi, i haver avalat males pràctiques.
Com s'explica el canvi? Una desena de fonts consultades per Nació d'entre els dos sectors ara en pugna -i agrupats al voltant dels grups Militància Decidim i Nova Esquerra Nacional- assenyalen diversos moments com a clau per entendre el divorci entre dos dirigents que encara ara defensen l'actual estratègia republicana. Un alt dirigent proper a Junqueras, per exemple, situa el principi del final amb l'arribada de Pere Aragonès al Palau de la Generalitat a la primavera del 2021.
En aquell moment, radiografia, calia fer equilibris entre la projecció d'una nova figura -el president més jove de la història, amb 38 anys- i el respecte cap a algú -el president del partit- que encara estava a la presó a l'espera de rebre l'indult i amb recorregut polític malgrat el fracàs de la tardor 2017. La distància amb Palau es larva des del primer dia, tot i no generar encara anticossos. Junqueras interpreta que Presidència, amb Sergi Sabrià al capdavant, no vol projectar ombres sobre Aragonès, a qui ell va designar directament per primer cop com a successor en una entrevista a Nació l'octubre de 2019 a Lledoners. Això fa que Roger Torrent, l'altre aspirant, ni tan sols aixequi el dit en públic.
Una distància que s'eixampla
"Hi ha dos protagonistes. Un president jove que s'instal·la a Palau, i un president del partit que ha d'anar a dormir a la presó i que ha portat ERC de la misèria a la presidència de la Generalitat, sense ser-ho ell", recalca un dirigent afí a l'aspirant -de nou- al lideratge dels republicans. Junqueras obté permís penitenciari per anar a la investidura d'Aragonès al Parlament, que es fa esperar perquè Junts no li donava els vots, i també a la posterior presa de possessió a Palau. Està segur, però, que l'entorn d'Aragonès pretenia que la consellera de Justícia en funcions, Ester Capella, no li facilités per temor que l'eclipsés.
Un cop arrenca la singladura d'Aragonès, Junqueras va constatant que "falta punch", que "falta lideratge", que no es fa "prou política" quan es prenen decisions com fer Patrícia Plaja i no un conseller o polític portaveu de l'executiu, i es desconnecta del carrer perquè s'abraça en excés la institucionalitat. Veus amb ascendència que fan costat a l'expresident d'ERC assenyalen que la distància, en aquell moment -2021-, no és entre Junqueras i Rovira, sinó entre màxim responsable del partit i el Govern. O, més aviat, entre Presidència -l'estructura, no Aragonès en persona- i Junqueras.
Una altra font propera al dirigent republicà, ara al capdavant de Militància Decidim, indica que hi va haver dirigents -que demana no citar directament- que van defensar trobar "mecanismes" per evitar "malentesos" entre el partit i el Govern. Tot i això, diverses veus alineades amb Rovira remarquen que Junqueras, a diferència del que va apuntar a Olesa de Montserrat, era partícip de les decisions que es prenien i que si un cop fora de la presó no s'ha implicat més és perquè no ha volgut.
I posen un exemple: Laura Vilagrà va anar de número dos d'Aragonès a les llistes, i va ser nomenada consellera de Presidència, a instàncies de l'aleshores president del partit, tot i que ell sempre ha matisat la seva responsabilitat en la tria. "Se li van posar tots els mecanismes perquè, des de la presó, portés el dia a dia", remarquen aquestes fonts, que assenyalen que Junqueras va rebre centenars de visites per estar al cas del dia a dia del partit i el Govern.
Els anteriors inquilins de Palau admeten que hi havia moments en què Sabrià -assenyalat pel cas dels cartells dels Maragall, pel qual va plegar com a viceconseller, i a qui s'implica com a persona clau en l'anomenada estructura B d'ERC- era "dur", i que "protegia" el president com a director de l'oficina d'Aragonès. "La desconfiança es fa gran", admeten múltiples fonts, a mesura que avança la legislatura i es comencen a intuir dificultats electorals que es manifesten de forma evident a les municipals de maig de 2023. Rovira, amb el pas dels mesos, intensifica la relació amb els quadres i diputats que li eren afins. També amb membres del Govern i el mateix Aragonès. Els propers a Junqueras, en canvi, afirmen que ells, que han gestionat l'estructura organitzativa i municipal, mai s'han desconnectat de les bases i no dubten a titllar d'"aristocràcia" els seus antics companys de viatge.
Les eleccions municipals del 2023 són clau per entendre com s'eixampla la distància entre la secretària general i el president, però hi ha una conversa anterior entre els dos en què es constata que ja no estan en la mateixa sintonia. En quins termes es va produir? Segons diverses fonts coneixedores de l'intercanvi, Junqueras li trasllada a Rovira que, en visites al territori, detecta preocupació pel fet que la secretària general del partit estigui a Suïssa. La resposta és que a ella també li arriben veus que qüestionen que s'allargui un cicle de més d'una dècada, i que està "esgotat".
El final del tàndem
La preocupació pel futur del tàndem s'instal·la, i va creixent amb els resultats de les municipals a la mà. ERC perd Tarragona i Lleida, es deixa la meitat dels regidors a Barcelona -on va guanyar el 2019, tot i no tenir l'alcaldia- i no fa bons els pronòstics més entusiastes de la cúpula. Les nombroses enquestes internes que s'encarreguen no es compleixen. A les espanyoles de juliol del 2023 es van perdre la meitat dels escons. Rovira emet clars senyals que no vol seguir i que, acabi o no el seu exili, prefereix reorientar la seva carrera mentre que Junqueras trasllada als seus interlocutors que vol "reconstruir" el partit en previsió d'un mal escenari.
La remor baixa a les bases i als dirigents territorials i es plasma en candidatures enfrontades a diversos congressos regionals com ara Lleida o Barcelona que els roviristes interpreten ara com la preparació de l'actual escenari. La secretària general no acceptarà, en qualsevol cas, tornar-ho a fer junts, com van fer per darrer cop al congrés de Lleida de principis de 2023, malgrat la insistència que aquesta mateixa setmana Jordà atribuïa a Junqueras per mantenir l'statu quo intern dels darrers anys.
Després de les municipals ja hi ha membres de l'executiva que traslladen a Junqueras que el seu cicle "s'ha acabat". Diverses veus remarquen que "no ho entoma bé". Interpreten que ell pensa (com fa mesos que l'adverteixen alguns dels seus afins a l'estructura del partit que ara veuen confirmats els seus pronòstics) que se li està intentant liquidar la carrera política tal com va evidenciar el manifest del passat maig demanant una "renovació general" de la direcció.
"Nosaltres no li estronquem", ressalten els afins a Rovira, que no tenen un bon record de la campanya del 28 de maig. El primer dia, per exemple, s'acorda que el missatge serà contra el PSC, però Junqueras prefereix un atac directe a Junts per tenir gent a les llistes de Xavier Trias -com ara Neus Munté- que "van abandonar el poble" abans del referèndum de l'1-O. És la primera campanya en llibertat de l'expresident d'ERC, i ha de compartir protagonisme amb Aragonès.
La bicefàlia no funciona. De fet, només ho ha fet al PNB. A Catalunya no va acabar bé entre Artur Mas i Josep A. Duran i Lleida ni entre Pasqual Maragall i José Montilla, per citar dos exemples. "Junqueras és vint vegades més conegut i reconegut que el president de la Generalitat", remarca un dels dirigents que li fa costat. "He anat moltes vegades amb ell pel carrer. Té carisma, la gent l'atura per fer-se fotos amb ell, fins i tot a Madrid", indica un alt responsable que el coneix de fa molts anys.
La combinació d'un líder de partit que no pot ocupar -pels efectes de la repressió- un càrrec institucional ni ser candidat amb un president que no acaba d'enlairar i que, llastat per la manca d'unitat i la falta de suports es refugia en l'escassa èpica de la gestió, acaba condicionant l'ambient. I Junqueras accentua la seva desconfiança, creu que se li amaga informació, que la direcció funciona en paral·lel -ho farà explícit a Olesa-, i que actes que fa ell al territori no tenen difusió ni tan sols a les xarxes del partit. Posa la banya en la comunicació.
Qui prenia les decisions?
Té discrepàncies amb Marc Colomer, que s'acabarà apartant com a vicesecretari de Comunicació en el context del complex acord per ungir de nou candidat a Aragonès, i les continua tenint amb Sabrià. Encara queden mesos perquè esclati el cas dels cartells de Maragall, que origina tres moviments: un d'intern, per buscar responsables; un d'extern, per limitar la crisi; i un de personal, que es basa en què tothom amb responsabilitats es posa a mirar el telèfon mòbil per detectar dates de creació de grups de WhatsApp i de Signal, i possible material inflamable si es fa públic.
Després de les municipals, això sí, ningú està encara en aquest frame. Toca centrar-se, al cap de res, en les eleccions espanyoles que convoca Pedro Sánchez de manera inesperada. Junqueras no triga a fer públic que Gabriel Rufián, un dels dirigents més afins que té, serà el candidat a Madrid, com ho ha sigut des del 2015. "Es podria dir que ha cuidat poc el partit", sosté un exmembre de la cúpula, en referència a Rufián i les seves absències a la vida interna del partit. Va ser el candidat a Santa Coloma de Gramenet i va obtenir quatre regidors, molt per sota d'una Núria Parlon amb majoria absoluta però marcant un registre acceptable en el context de la forta davallada d'ERC.
Els resultats no van ser els esperats i tampoc els del Congrés -set escons, els mateixos que Junts, però amb més percentatge de vot-, i la mateixa nit electoral hi ha malestar pel discurs del candidat, a qui "falta autocrítica", segons remarca una veu de l'executiva, que també posa de manifest la responsabilitat de Junqueras en la tria. Els afins a Rovira i a Aragonès van voler contrapesar Rufián amb Teresa Jordà, però el tàndem que es va presentar no va funcionar com a tal.
Sense desautoritzacions explícites
"Sí que manava", remarca aquesta font sobre el paper de Junqueras, en referència a la tria de Rufián i també als pactes a les diputacions de Lleida, Tarragona i Barcelona amb el PSC. Aquest últim es va fer hores després que Lluïsa Moret, nova presidenta de l'ens barceloní, prengués possessió del càrrec. En el progressiu distanciament entre Rovira i Junqueras, són múltiples les veus consultades que veuen la primera alineada més amb l'estructura de Palau i Aragonès, mentre que el president del partit veu amb recel determinades decisions i actituds de l'executiu, en solitari des de la tardor de 2022.
S'hi arriba a referir com "els homes de blau", cosa que alguns dels seus afins li desaconsellen per no accentuar les tensions. Junqueras no era, per exemple, partidari de pactar els pressupostos de 2023 amb el PSC, però evita desautoritzar en públic de forma explícita a Aragonès per aquesta o altres decisions com ara la tria de consellers.
La tardor posterior a les espanyoles, negociació de l'amnistia inclosa, és d'alt voltatge. Pel que passa públicament, però també pel que es cou en privat. Perquè hi ha una batalla soterrada que només fa que generar suspicàcies en el triangle que formen Aragonès, Rovira i Junqueras, que pot quedar habilitat com a candidat si l'amnistia s'aplica en un temps raonable i la legislatura es completa fins al febrer de 2025. Qui ha de ser cap de cartell a la Generalitat? La resolució arriba el gener del 2024, però deixarà ferides tot i ser fruit d'un pacte. Un pacte que, en el fons i per com es gestiona i el resultat que té el 12-M, és el segon gran motiu del divorci polítici personal d'un tàndem que ja ha perdut la confiança.