"Avui emprenc un camí dur". Era el 23 març 2018. Marta Rovira no va declarar al Tribunal Suprem, que l'hauria enviada a la presó, i va exiliar-se després de diverses maniobres de distracció. El primer objectiu era "no viure silenciada". Va anar a parar a Ginebra, a Suïssa, on s'hi ha estat més de sis anys i on ja hi tenia alguns contactes, intensificats pel procés. A la capital diplomàtica ha fet de secretària general d'ERC, però també ha treballat amb organismes internacionals i de mediació, i ha fet de mare de l'Agnès i companya del Raül, que era l'altre objectiu. Malgrat la distància i que se li ha fet dur no veure tant com volia als que s'estima, n'està satisfeta.
L'exili ha acabat aquest divendres, 12 de juliol de 2024. Han estat més de sis anys sense sortir de Suïssa i sense veure el mar, amb el qual es va retrobar dijous a dos quarts de deu del vespre, emocionada, tot entrant als Països Catalans. "Necessito ser a Catalunya, necessito ser-hi, necessito ser allà", deia hores abans d'emprendre el viatge de tornada a casa, a Vic. En les darreres hores ha transmès que això, possible per la reforma del Codi Penal, l'amnistia i l'arxiu de la causa del Tsunami que la investigava per terrorisme, és "una victòria" (a l'independentisme no n'hi sobren) que la fa tremendament feliç.
Però no arriba en el context somiat. És de crisi a ERC i de negociació amb els socialistes per investir Salvador Illa, no per votar o fer la independència. La tornada s'ha produït entre el dijous i el divendres i l'han acompanyada la seva parella i la resta d'exiliats de la causa del Tsunami, amb qui ha travat forts llaços: Ruben Wagensberg, diputat d'ERC; Oleguer Serra, vicepresident d'Òmnium; Jesús Rodríguez, periodista de La Directa; i Josep Campmajó, empresari gironí. Nació l'ha seguida des dels preparatius, dimecres al vespre, fins a l'arribada a casa dels pares a Vic, aquest divendres al migdia. Han estat 40 hores per constatar el gran alleujament d'ella i el seu entorn, però també que les carpetes s'acumulen. La crònica d'aquestes hores es complementarà dissabte al matí amb la publicació d'una segona part amb les seves reflexions i declaracions de contingut més purament polític.
Dimecres 10: Adeu Ginebra? En tot cas, gràcies!
19h. Cals Rovira-Presseguer a Carouge. És una maleta gran. Per tot l'estiu. No més enllà. La família encara no ha decidit què farà. Ella ha de ser a Catalunya, però el Raül Presseguer, el seu company també en la militància (es van conèixer als castellers de Vic, on ell era el cap de colla i ella volia aprendre a tocar la gralla, i ell va entrar en política abans que ella) i la seva filla, l'Agnès, treballen i estudien a Ginebra. De moment, vacances a casa i ja en parlarem.
Viuen a Carouge, una població enganxada a la capital suïssa. És tranquil, endreçat, ple de comerç local (fins i tot una botiga a tocar de casa seva que es diu 'Posa't guapa' i que és de la neta d'una catalana), i amb forta empremta italiana. Dimecres a la tarda és moment de fer maletes i carregar el cotxe mentre se succeeixen les trucades i les videoconferències amb amics i companys per enllestir la logística. "Tot ens va agafar d'imprevist i estem prenent decisions molt ràpides", confessa.
La mirada enrere és de satisfacció. "He après molt i he crescut molt, moltes oportunitats polítiques, hem estat de sort", diu. La mirada endavant, d'incertesa personal i familiar i política. "Quan vam venir no sabíem si ens adaptaríem, si trobaríem feina, si la nena s'hi faria... Vam aprendre a anar per etapes i ara les preguntes són inverses. L'Agnès em va dir que volia viure amb mi i vam fer-la venir. Ara tornem a passar l'estiu i, de mica en mica, ens aclarirem", explica.
Parlem a les golfes que són espai de treball, escenari de mil i una videoconferències. La darrera era en castellà. Una reunió amb dirigents del PSOE per les carpetes "pendents", entre elles la del finançament singular, cavall de batalla de la investidura. Quan va dir que deixava la secretaria general va explicar que era també perquè n'estava tipa de relacionar-se amb pantalles. "Tinc ganes de sentir, d'abraçar, de parlar. M'han permès treballar i estar connectada, però necessito proximitat, passadissos, dinars... Notar la gent", explica. En la distància, les assemblees amb els militants, tibades per la situació interna i el trencament amb Junqueras, són més aspres. Ara li toca gestionar-ho, ella voldria que en forma de "transició tranquil·la" que renovés els lideratges.
"Ara se'ns fa una muntanya tornar perquè casa és aquí". I la pregunta lògica. Fins a quin punt s'han integrat? Més en un context en què a Catalunya el debat és a l'ordre del dia. "Crec que sí que ens hem integrat bé, hem fet amics suïssos, formació, cursos, treballo amb una associació pels drets humans i la democràcia i amb els veïns i veïnes i alguns polítics del país hem fet relació", diu. Passa, però, que a Ginebra la meitat dels que hi viuen són estrangers. I també amics espanyols. Com ara la seva fisioterapeuta, a qui li va demanar que la busqués a Google i es pensés si l'hi volia abans de la primera visita. No li va posar cap pega, igual que una parella de mestres malaguenys que se li van presentar i que ja formen part de la família extensa.
La maleta es tanca i ja és a punt per fer el camí de tornada amb cotxe. Una tornada que, diu, "mai hem projectat" i que "no volia que ens afectés si no sortia". De moment, a casa dels seus pares, on ja fa dies que hi ha l'Agnès, que baixava a Catalunya a passar l'estiu amb els avis i les cosines. S'hi hauran d'estar fins que prenguin més decisions. El pis de Vic, que encara paguen, el van llogar a un amic que es va separar poc després de marxar. El dia s'acaba a Ginebra. Soparan fora i aniran a prendre alguna cosa amb el Wagensberg, que amb el Jesús de La Directa s'han fet fans de les fondues. El dijous serà intens.
Dijous 11: Carretera amb els de "la xarxa"
Rovira ha dormit poc (l'endemà tampoc ho podrà fer moltes hores però sí d'una tirada). S'ha llevat a les quatre del matí, ha provat d'escriure el discurs davant del consell nacional de divendres i al final no ha anat a fer-se unes analítiques. Els preparatius de la tornada i dels afers del partit (s'ha de resoldre l'expedient de la comissió d'ètica per l'afer, gens ètic, dels cartells de falsa bandera sobre l'alzheimer de Maragall) s'encavalquen amb les trucades de felicitació a mesura que es va sabent la notícia. No es fa públic fins a mitja tarda, però durant el dia la notícia corre com la pólvora. Qui ho ha de saber, ho sap.
Rovira rep missatges d'Oriol Junqueras, Jordi Turull, Arnaldo Otegi, Carles Riera, Lluïsa Moret, Ione Belarra, Declan Keaney... I un de ben especial: el del cònsol espanyol a Ginebra, Alberto Navarro, que promet fer-li arribar el passaport a Vic. Casat amb una catalana, Navarro no és un diplomàtic qualsevol: va ser una de les referències de la política exterior de José Luis Rodríguez Zapatero, interlocutor habitual dels partits catalans.
La cita per marxar és a les 12 al pàrquing d'un hipermercat a Carouge. És el lloc més espaiós que se'ls ha ocorregut per fer coincidir la caravana de vehicles. Hi ha la RTS, la televisió pública suïssa, que l'entrevista i també el delegat del Govern, Gabriel Boichat. "No sé què estem esperant!", s'excalama Wagensberg posant pressa. Rodríguez arriba en bici i s'ho pren tot amb més parsimònia malgrat que potser era qui menys havia previst aquest exili. "Em deien que anés amb compte quan investigàvem segons què. He passat d'entrevistar a qui patia la repressió a patir-la", diu el periodista.
Explica que a ell, d'entrada, el va acollir l'Anna Gabriel, que també vindrà dijous a Ribesaltes per acompanyar-los en el darrer tram. Ella i Rovira, exiliades el 2018, van construir "una xarxa que hem mantingut i no es trencarà". Oleguer Serra, discret però dels que fan pinya, també ho certifica. I parlar d'acollir, al nostre país, és fer-ho de Wagensberg. "Creuar una frontera és una cosa que molta gent no podrà fer-ho mai, i això ho hem de tenir en compte. Ens ajuda també a relativitzar el que hem patit comparar-nos, per dalt i per baix. Al Kurdistan als independentistes els assassinen, però el 2019 va ser un any de moltes protestes. Nosaltres teníem el Tsunami, però Hong Kong o Xile van viure esclats socials amb repressió i morts que mai van ser terrorisme", reflexiona.
Ho diu just abans de la primera parada, en passar la frontera francesa. La comitiva ha enfilat el retorn per una carretera secundària perquè Rodríguez ha proposat parar al Ford l'Ecluse, una fortalesa imponent per fer algunes fotos i que ell havia visitat diversos cops fent ruta en bici. El castell els agrada, però a Rovira i companyia el que més il·lusió els fa veure és el mar. El de la secretària general d'ERC és el de Palamós (deu ser de les poques osonenques que no ha anat a petar a Platja d'Aro). Quan, en alguns trams de l'autopista -tallada a Narbona per alguna incidència que no aclareixen i que obliga a prendre una ruta secundària que endarrerirà l'arribada a la Catalunya Nord-, el fita explica que l'ha trobat molt a faltar: "A casa algun cop vaig omplir la banyera de sal per tenir la sensació que era al mar", confessa. Això i un somni recorrent amb bales de vidre al mar que explica intentant animar el Raül i la resta d'exiliats d'anar a remullar-se els peus al mar.
La tarda avança i ens anem acostant mentre explica que, tal vegada, li hauria agradat ser periodista, professió que a vegades ha temut i que s'assembla a la del polític "perquè consisteix a saber les coses i voler-les explicar". El paisatge agafa tons més nostres i Rovira ja s'hi veu. "M'hi veig però em vaig preguntant com ho trobaré. Vic potser l'hauré d'explorar de nit. N'enyoro molt el caràcter, la nostra plaça Major, que crec que no n'hi ha cap al món, la de l'Estudiant...", explica. Els pensaments de la tarda coincideixen amb una certa tensió entre les organitzacions per on i quan s'ha d'oficialitzar el retorn. "És que tot és molt improvisat, com quan vam marxar amb una mà al davant i una al darrere", admet mentre para a fer unes trucades a una àrea de servei.
Hi ha hagut un embús, una tempesta d'estiu, trucades amb les amigues, amb la mare i amb companys. I, finalment, la comitiva entra a Catalunya Nord. Són dos quarts de nou i és casa. No conté uns aplaudiments i els ulls se li humitegen. És el moment de treure el telèfon, de fer alguna foto i d'incrementar l'emoció quan es passa la Porta dels Països Catalans. Inaugurada fa trenta anys i impulsada per activistes culturals dona la benvinguda als territoris de parla catalana. Divendres a les set del matí serà el primer escenari de l'oficialització del retorn.
La plana del Rosselló és majestuosa, un mosaic de conreus i de vida amb el Canigó de fons que dijous al vespre amaga la calitja. Cau la nit i tots fan cap a un hotel a Ribesaltes. Els rep una àmplia delegació d'Òmnium i els esperen unes pizzes per refer-se. Però abans Rovira es troba amb Campmajó. És el primer cop que veu en persona (s'havien comunicat només telemàticament) l'empresari gironí. D'ell es va dir que estava també exiliat a Suïssa. I ja li va anar bé, perquè ha estat aquests mesos a Bèlgica, un país que era menys segur que la federació helvètica.
El president Josep Tarradellas i a la resta d'exiliats republicans que van tornar sempre es van haver de sentir que havien perdut el pols del país, que la Catalunya del 39 i la del 77 poc o res tenien a veure i que els costava entendre-la. Ara, les coses són diferents. És més fàcil trobar-se, l'exili no ha estat tan llarg i les noves tecnologies permeten estar molt al dia. "Un amic basc exiliat 12 anys a Bèlgica em va dir que trobaria un país diferent i que jo també seria molt diferent. Vaig una mica amb l'expectativa de què passarà a partir de demà", diu abans de retirar-se a descansar.
Divendres: Emocionalitat a dojo i Vic que és on era... perquè és Vic!
El menjador de l'hotel és una munió de catalans. Els exiliats, Xavier Antich, Anna Gabriel, David Fernàndez... És el dia de retrobar-se i per deixar també enrere la intimitat de l'exili i del retorn. La primera parada és la porta de Salses. TV3 i els matinals radiofònics estan en directe i s'acaba tota intimitat. Foto de grup amb dirigents i militants sobiranistes. Un "et vindrem a buscar!" ben fort a Lluís Puig, diputat de Junts a l'exili que ha arribat amb Jordi Taurinyà -nordcatalà de pedra picada-, i cap a passar la frontera administrativa. Per si de cas, Rovira porta al mòbil les interlocutòries del Suprem i la de l'Audiència Nacional.
No hi ha control policial, el pas de la frontera administrativa entre França i Espanya a la Jonquera és tranquil. Campamajó s'anima i crida un "puta Espanya i puta França", tots treuen els braços per la finestra i fan crits d'alegria mentre Wagensberg li demana a la seva mare, que el va informant de la gernació que s'aplica a Cantallops, que es calmi. Al poble, a tocar de la Jonquera, els esperen Oriol Junqueras i Jordi Turull, entre altres càrrecs. Després de la rebuda a l'ajuntament, l'abraçada de Rovira i Junqueras apareix com a sincera malgrat tots els malgrats recents, que no són pas pocs. "El retorn de tot això ha estat positiu per ERC i hem de tornar a ser un equip", diu. No serà senzill. Els discursos són abrandats. També el de Rovira, que promet "acabar la feina que vam començar i refer la unitat". La pujada emocional del moment és com el paper, que tot ho aguanta. Però és el que toca.
Ella no sap si ha canviat tot i que explica que se sent més preparada i gaudeix més de la política que abans tot i que assumeix que "no som al 2017 i ara els votants valoren les coses de forma diferent". Ni al 2017 ni al 2018 o 2019. Tot sembla molt calmat, massa per a l'èxit de polítiques que volen sacsejar.
A mesura que el cotxe avança per l'Eix Transversal les emocions són més personals i menys polítiques. En passar per Espinelves recorden alguns detalls de la seva boda al poble. Més trucades a casa perquè ho tinguin tot a punt, les amigues que baixen de Cantallops i que l'esperaran a casa amb la família... Va repassant els vídeos del matí, les xarxes i riu amb un tuit del compte d'X Teresinologia, que compara la seva arribada amb la d'una mare de Deu al pis de Gràcia de les "tres dones d'empenta d'una edat estupenda" de la mítica sèrie de TV3. Riu, nega ser una deïtat ("només ens faltaria això!") però sí explica que a les assemblees, en pantalla gegant davant dels companys, tal vegada sí que s'ha sentit "com una mena de mare de Deu" i que per això ja en tenia prou.
Aquest divendres ella (i el seu company Raül) compren allò que diu un il·lustre vigatà de que costa d'entendre com hi pot haver gent "que no mati per ser de Vic". La ciutat la troba poc canviada. Algun edifici que no hi és, els Objectius de Desenvolupament Sostenible a la façana de la seva escola, algunes jardineres més (fent broma escatima reconeixements al govern municipal) i poca cosa més. Vic no ha canviat, diuen que per sort. En diverses converses durant el viatge ha parlat de com enyora la Plaça Major. No està previst, però fa que, tant sí com no, Presseguer es desviï perquè abans d'arribar a casa els pares la vol trepitjar.
Tres quarts de dotze passats a la plaça Major de Vic. És migdia, cau un bat de sol i no hi ha ni una ombra a la plaça "més bonica del món" encara que no tingui bancs. Està pràcticament buida, s'hi passeja no més d'un minut. Suficient per fer-se alguna foto alçant el puny, saludar algun vianant i els pares d'una amiga i sentir-se feliç, íntimament a casa. L'acte institucional i popular de rebuda a la capital d'Osona serà dissabte al vespre, a la plaça de la Catedral, ben a prop. El recorregut l'acabarà a casa dels pares, que avui l'esperen ja amb la taula parada (a primera hora de la tarda ha de ser a Barcelona) i que l'han esperada pacientment aquests anys. Estan satisfets d'haver pogut pujar i baixar constantment de Ginebra. Ells, gent treballadora i que deixa fer, prefereixen no entrar massa en què toca a partir d'ara. És cosa de la Marta, el Raül i l'Agnès, diuen.
Haver tornat és un triomf i una cruïlla
Ara venen mesos amb reptes difícils i incòmodes i un futur per escriure, que es debat entre acabar el que es va deixar a mitges amb costos i decepcions o tancar aquesta etapa personal i política i espera que en quedin aprenentatges i posicions consolidades per al moviment. El "camí dur" acaba amb el retorn resolt, la llibertat de moviments guanyada i unes hores que els implicats no oblidaran.