Lee aquí la versión del artículo de Jonathan Martínez en castellano.
He llegit per allà que la dreta espanyola s'assembla cada vegada més a la màfia siciliana i em pregunto què deu haver fet la màfia siciliana per merèixer una comparació tan humiliant. És veritat que les organitzacions criminals compren polítics a discreció, però no és menys cert que aquests mateixos polítics són els que es venen al millor postor i d'acord amb les lleis del lliure mercat. Suposo que a la guerra oberta entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso hi ha alguna cosa d'això. Competició capitalista per un pastís que ha quedat sense llevat.
L'actualitat informativa cavalca a tal velocitat que aquestes paraules podrien quedar caducades abans que es publiquin. Fa tot just dos dies estàvem intentant armar el trencaclosques de les eleccions autonòmiques a Castella i Lleó. Avui sembla que ningú no se'n recorda. Primer va saltar l'escàndol de l'espionatge contra Ayuso o l'escàndol del milió i mig que es va emportar cru el germà d'Ayuso, cadascú s'escandalitza amb allò que vol i alguns ja no ens escandalitzem amb res. Després van arribar les compareixences, els dits acusadors i la dimissió d'Ángel Carromero en el seu paper fugaç d'Anacleto, detectiu secret.
La caverna periodística té el corazón partío. Uns s'han alineat amb la fontaneria de Gènova i altres han apostat per la presidentíssima madrilenya. Entre els mateixos càrrecs del PP també hem vist alguna vergonyant adhesió pública. El que va començar amb aparença d'esbarjo té aspecte de convertir-se en una carnisseria. A l'esquadra pepera no estan per bajanades. Només cal recordar l'última escabetxada contra Cristina Cifuentes. No va ser un cap de cavall al llit sinó dos pots de cremes i un vídeo del circuit de vigilància a l'Eroski de Puente de Vallecas.
Hi haurà qui pensi que això és nou. Que les punyalades domèstiques i la ventilació de draps bruts són patrimoni exclusiu de l'esquerra. No és veritat. Només cal mirar enrere i recordar com volaven ganivets entre les diferents famílies del franquisme. Que si els tecnòcrates. Que si els immobilistes del búnquer. Que si els blaus de jou i fletxes. Els avis de llavors es van reencarnar en els nets d'ara i els ganivets de llavors tornen una vegada i una altra com un bumerang. La fallida del bipartidisme, al cap i a la fi, també era això: l'eterna recomposició fratricida del trencaclosques dretà.
Enmig de la gresca, la caterva voxera es frega les mans. S'ha debatut molt sobre el cordó sanitari de la ultradreta. El PP no ha volgut acordonar els abascals i ara són els abascals els que semblen feliços de penjar el pare. Mentrestant, hi ha qui ha mencionat Toni Cantó. Va enfonsar UPyD. Va enfonsar Ciutadans. Ara només queda esperar que acabi de fer amb la mateixa eficàcia de sempre la feina.
He llegit per allà que la dreta espanyola s'assembla cada vegada més a la màfia siciliana i em pregunto què deu haver fet la màfia siciliana per merèixer una comparació tan humiliant. És veritat que les organitzacions criminals compren polítics a discreció, però no és menys cert que aquests mateixos polítics són els que es venen al millor postor i d'acord amb les lleis del lliure mercat. Suposo que a la guerra oberta entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso hi ha alguna cosa d'això. Competició capitalista per un pastís que ha quedat sense llevat.
L'actualitat informativa cavalca a tal velocitat que aquestes paraules podrien quedar caducades abans que es publiquin. Fa tot just dos dies estàvem intentant armar el trencaclosques de les eleccions autonòmiques a Castella i Lleó. Avui sembla que ningú no se'n recorda. Primer va saltar l'escàndol de l'espionatge contra Ayuso o l'escàndol del milió i mig que es va emportar cru el germà d'Ayuso, cadascú s'escandalitza amb allò que vol i alguns ja no ens escandalitzem amb res. Després van arribar les compareixences, els dits acusadors i la dimissió d'Ángel Carromero en el seu paper fugaç d'Anacleto, detectiu secret.
La caverna periodística té el corazón partío. Uns s'han alineat amb la fontaneria de Gènova i altres han apostat per la presidentíssima madrilenya. Entre els mateixos càrrecs del PP també hem vist alguna vergonyant adhesió pública. El que va començar amb aparença d'esbarjo té aspecte de convertir-se en una carnisseria. A l'esquadra pepera no estan per bajanades. Només cal recordar l'última escabetxada contra Cristina Cifuentes. No va ser un cap de cavall al llit sinó dos pots de cremes i un vídeo del circuit de vigilància a l'Eroski de Puente de Vallecas.
Hi haurà qui pensi que això és nou. Que les punyalades domèstiques i la ventilació de draps bruts són patrimoni exclusiu de l'esquerra. No és veritat. Només cal mirar enrere i recordar com volaven ganivets entre les diferents famílies del franquisme. Que si els tecnòcrates. Que si els immobilistes del búnquer. Que si els blaus de jou i fletxes. Els avis de llavors es van reencarnar en els nets d'ara i els ganivets de llavors tornen una vegada i una altra com un bumerang. La fallida del bipartidisme, al cap i a la fi, també era això: l'eterna recomposició fratricida del trencaclosques dretà.
Enmig de la gresca, la caterva voxera es frega les mans. S'ha debatut molt sobre el cordó sanitari de la ultradreta. El PP no ha volgut acordonar els abascals i ara són els abascals els que semblen feliços de penjar el pare. Mentrestant, hi ha qui ha mencionat Toni Cantó. Va enfonsar UPyD. Va enfonsar Ciutadans. Ara només queda esperar que acabi de fer amb la mateixa eficàcia de sempre la feina.