L’aposta constitucionalista per al 14-F es pot resumir en l’expressió que Salvador Illa (PSC) repeteix arreu: «passar pàgina». Una fórmula simple, que a primer cop d’ull pot seduir a més d’un català emprenyat, tant si és independentista, federalista o autonomista. No cal ser politòleg per copsar la fatiga d’anys de conflicte territorial sense gaires canvis efectius per a l’autogovern de Catalunya més enllà d’una regressió progressiva, gairebé imparable, des del 2010.
En plena pandèmia global i la crisi que se’n deriva, fins i tot pot semblar saludable. Tanmateix, girar full seria un error estratègic colossal per a tothom. Sí, també pel projecte d’autogovern que defensen federalistes i autonomistes. Molts han recordat a Illa que la seva proposta implica una amnèsia col·lectiva que oblida totes les persones que pateixen la repressió de l’Estat, incloses les persones preses, exiliades, processades, investigades i un llarg etcètera.
Em sembla una idea justa i noble, és necessari tenir present que milers de ciutadans han patit la repressió de l’Estat. Sovint, però, el sentimentalisme té un recorregut força curt a la política, sobretot si no va acompanyat d’una anàlisi tàctica de la situació. Cal adonar-se de les implicacions estratègiques de girar full, i aquestes em temo que serien nefastes no ja per al projecte independentista sinó per a les aspiracions d’autogovern de Catalunya.
El valor del que va succeir el 2017 no rau en el 2017 sinó en el que es faci a partir d’ara. La millor manera d’honorar l’1 d’octubre no és fer-ne un mite nostàlgic i extreure’n un mandat intocable, l’aplicació del qual es va demostrar com a mínim difícil de dur a la pràctica, sinó dur aquella reivindicació a la taula de negociació.
Fer política. Capitalitzar, com sigui, els costos enormes que ha pagat el país hauria de ser una prioritat de qualsevol govern més enllà de la valoració que faci del que va passar el 2017 o de les responsabilitats dels lideratges d’aquell moment. Aquesta capitalització es pot materialitzar de maneres diverses. Arreu del món, molts referèndums d’independència aparentment fallits han desembocat en increments de l’autogovern, reformes federals o, fins i tot, clàusules de secessió a llarg termini.
Són casos com ara els d’Escòcia i el Quebec, que, tot i rebutjar la independència a les urnes, van veure com els poders propis milloraven substancialment durant els anys posteriors. En contextos molt diferents i menys coneguts, els moviments independentistes de les Illes Fèroe (Dinamarca), l’illa de Nevis (Sant Cristòfol i Nevis) o Nagaland (Índia) van organitzar consultes independentistes que van desembocar en modificacions constitucionals per assolir majors cotes d’autonomia política. Ara bé, què tenien en comú tots aquests casos?
Que no van girar full un cop plantejat l’embat a l’Estat, al contrari. En lloc de llançar per la borda els esforços fets fins aleshores, van persistir en les demandes d’autogovern. Només des d’una lògica que cerqui reblar un statu quo empobrit, lliscar pel pendent de la pèrdua d’autogovern, es pot entendre la idea d’abandonar la lluita per assolir cotes majors d’autogovern.
I aquesta no pot anar deslligada de l’anhel que centenars de milers de catalans han expressat durant les mobilitzacions viscudes al llarg de la darrera dècada. Tanmateix, fer-ho requereix intel·ligència política i reforçar les posicions polítiques que aspiren a capitalitzar l’energia col·lectiva dels darrers anys des de les institucions de què ja disposa Catalunya, perquè, quan hi hagi l’oportunitat, pugui dur-la a la taula de negociació. Només així es podrà avançar cap a un autogovern digne d’aquest nom.
En plena pandèmia global i la crisi que se’n deriva, fins i tot pot semblar saludable. Tanmateix, girar full seria un error estratègic colossal per a tothom. Sí, també pel projecte d’autogovern que defensen federalistes i autonomistes. Molts han recordat a Illa que la seva proposta implica una amnèsia col·lectiva que oblida totes les persones que pateixen la repressió de l’Estat, incloses les persones preses, exiliades, processades, investigades i un llarg etcètera.
Em sembla una idea justa i noble, és necessari tenir present que milers de ciutadans han patit la repressió de l’Estat. Sovint, però, el sentimentalisme té un recorregut força curt a la política, sobretot si no va acompanyat d’una anàlisi tàctica de la situació. Cal adonar-se de les implicacions estratègiques de girar full, i aquestes em temo que serien nefastes no ja per al projecte independentista sinó per a les aspiracions d’autogovern de Catalunya.
El valor del que va succeir el 2017 no rau en el 2017 sinó en el que es faci a partir d’ara. La millor manera d’honorar l’1 d’octubre no és fer-ne un mite nostàlgic i extreure’n un mandat intocable, l’aplicació del qual es va demostrar com a mínim difícil de dur a la pràctica, sinó dur aquella reivindicació a la taula de negociació.
Fer política. Capitalitzar, com sigui, els costos enormes que ha pagat el país hauria de ser una prioritat de qualsevol govern més enllà de la valoració que faci del que va passar el 2017 o de les responsabilitats dels lideratges d’aquell moment. Aquesta capitalització es pot materialitzar de maneres diverses. Arreu del món, molts referèndums d’independència aparentment fallits han desembocat en increments de l’autogovern, reformes federals o, fins i tot, clàusules de secessió a llarg termini.
Són casos com ara els d’Escòcia i el Quebec, que, tot i rebutjar la independència a les urnes, van veure com els poders propis milloraven substancialment durant els anys posteriors. En contextos molt diferents i menys coneguts, els moviments independentistes de les Illes Fèroe (Dinamarca), l’illa de Nevis (Sant Cristòfol i Nevis) o Nagaland (Índia) van organitzar consultes independentistes que van desembocar en modificacions constitucionals per assolir majors cotes d’autonomia política. Ara bé, què tenien en comú tots aquests casos?
Que no van girar full un cop plantejat l’embat a l’Estat, al contrari. En lloc de llançar per la borda els esforços fets fins aleshores, van persistir en les demandes d’autogovern. Només des d’una lògica que cerqui reblar un statu quo empobrit, lliscar pel pendent de la pèrdua d’autogovern, es pot entendre la idea d’abandonar la lluita per assolir cotes majors d’autogovern.
I aquesta no pot anar deslligada de l’anhel que centenars de milers de catalans han expressat durant les mobilitzacions viscudes al llarg de la darrera dècada. Tanmateix, fer-ho requereix intel·ligència política i reforçar les posicions polítiques que aspiren a capitalitzar l’energia col·lectiva dels darrers anys des de les institucions de què ja disposa Catalunya, perquè, quan hi hagi l’oportunitat, pugui dur-la a la taula de negociació. Només així es podrà avançar cap a un autogovern digne d’aquest nom.