El final del procés ha comportat un ensopiment de la política catalana. Les sessions parlamentàries esdevenen una successió de monòlegs, de qualitat variable, més que no pas una deliberació i confrontació de projectes de país. Així, de manera prodigiosa, hem passat de l’etapa més polaritzada de la història recent del país a una versió renovada de l’oasi català, tot exceptuant el soroll estrident de les dretes extremes. Com s’ha produït aquest canvi?
Circulen dues hipòtesis. D’una banda, es diu que la famosa agenda del reencuentro i la voluntat de girar full, que formava part del mateix programa electoral del president Illa, han estat un èxit. Segons aquesta explicació, la calma política seria fruit d’haver passat a treballar per allò que interessa a la gent. Així, els indults, l’amnistia, i els anuncis de grans actuacions en matèria d'infraestructures i habitatge haurien estat efectius. D’altra banda, l’independentisme situa la causa principal en la repressió de l’Estat, el chilling effect que acaba adormint els moviments contestataris a base de bastonades jurídiques (i materials). No hi ha dubte que els partidaris d’aquesta hipòtesi també disposen d’evidències, només cal fer un cop d’ull als expedients dels represaliats, al fet que encara ara hi ha exiliats o al reguitzell de lleis catalanes declarades inconstitucionals els darrers anys, que encotillen el debat a la cambra.
Sigui com sigui, en el fons, les hipòtesis plantejades tenen poc a veure amb els actors polítics catalans i molt amb l’Estat. Hom diria que són dues cares de la mateixa moneda, dues maneres de tractar el conflicte des del centre, benevolència o garrotades. Però resulta força incòmode explorar una tercera explicació que té més a veure amb els actors polítics catalans: la renúncia a treballar per abordar el conflicte polític.
El PSC, ja ho hem dit, arribava amb aquest propòsit a la Generalitat ara fa uns mesos per la via de certificar el final del procés. Ho feia finalment amb el suport d’ERC a la investidura. Els republicans durant les negociacions prèvies van preferir amagar la via de la claredat plantejada pel president Aragonès, una via que sí que situava al centre de la qüestió l’acomodació de l’autodeterminació. Ara, en ple debat intern, no semblen confrontar estratègies sinó lideratges en el marc d’un nou cicle polític. El cas de Junts resulta més cridaner, ja que les urnes van situar la formació com l’alternativa parlamentària a la primera força política. Fins al punt que els juntaires van insistir en la possibilitat d’aconseguir investir el seu candidat i, si fem cas dels discursos al congrés de fa unes setmanes, tornar a Palau és ara una prioritat. S’entén que fa tot just un parell d’anys ser el soci menor de la coalició governamental pesava massa i, per tant, van passar per sobre els legítims interessos partidistes que no pas els del conjunt del moviment.
Ara bé, el que resulta més difícil de pair, i és molt simptomàtic de tot plegat, és la renúncia a liderar l’oposició al govern d’Illa un cop celebrades les eleccions i la investidura. Si bé la figura del cap de l’oposició és de caràcter protocol·lari, i en molts parlaments s’exerceix de facto més que no pas de jure, resulta incomprensible que s’hagi acabat deixant vacant. Encara és més inversemblant el fet que l’argument principal fos un suposat estalvi de recursos parlamentaris, una raó que no passa un mínim escrutini de cultura democràtica i és impròpia d’un partit suposadament de govern. L’absència d’un cap de l’oposició, un càrrec que el mateix president Puigdemont va afirmar que encara que pogués retornar lliurement no exerciria per la seva condició d’expresident, deixa el president Illa sense interlocutor i, per tant, sense un antagonista parlamentari. Un càrrec exercit ininterrompudament els darrers vint anys, també pels que l’havien criticat. Fins i tot els republicans es van oferir a ocupar-lo, malgrat que el vot a favor d’Illa al debat d’investidura i el reglament de la cambra ho feien inviable. En aquest context, no és d’estranyar que hàgim caigut en una certa apatia parlamentària car l’exercici de l’oposició parlamentària és al cor d’aquest sistema de govern.
Més enllà de les hipòtesis esmentades també circula la idea que malgrat tot es tractaria d’una situació que ja convé, la calma després de la tempesta que comptaria amb grans acords de fons. Uns acords que, d’altra banda, tampoc sabem exactament quins són. Res més lluny de la realitat. L’independentisme hauria de reflexionar si, al cap i a la fi, allò que sempre ha fet avançar el país ha estat precisament el seu caràcter democràtic, la confrontació de líders amb un mínim carisma i de models de país. També convindria preguntar-se si pot ser capaç de fer oposició un cop acabat el Procés, si convé renunciar a liderar l’oposició, i si aquest buit l’acabarà omplint el soroll de l’extrema dreta. El filòsof Claude Lefort va teoritzar precisament així els règims democràtics, com un lloc buit. Però no pas buit per renúncia sinó pel fet de ser capaços de restar oberts a la confrontació democràtica i el contrari d’això, seguint a Lefort, és òbviament la negació de la democràcia.