Les secessions de l’antiguitat, conegudes com secessio plebis, les protagonitzaren els plebeus de la República romana. Durant les secessions romanes, els plebeus pujaven al turó del Mont Sagrat en una mena de vaga general fins a l’obtenció dels tribuns i càrrecs diversos reservats als patricis. Avui, si bé el poble continua essent el protagonista, els secessionistes moderns lluiten per quelcom diferent del que plantejaven els plebeus romans: assolir un Estat propi. Es tracta d’un objectiu ambiciós perquè implica una transferència de sobirania territorial que pocs estats estan disposats a cedir voluntàriament. Els que lluiten per aquest objectiu sovint ho fan en contextos enormement hostils i necessiten combinar variables domèstiques i internacionals per sortir-se’n.
Un secessionisme modern exitós ha de ser, amb tota seguretat, un moviment capaç d’aprendre de l’experiència històrica i comparada, quins factors domèstics i internacionals poden ser guanyadors? En el cas de Catalunya, el marc estratègic és inevitablement el de la competició electoral multinivell, és a dir en un de competència democràtica on el poder el donen, essencialment, els vots i les lleis. Aquests moviments tenen en comú que aspiren a satisfer tres objectius simultanis: avançar cap a la independència, ocupar les institucions d’autogovern pròpies i assolir suports electorals majoritaris en la competició electoral. Un trilema difícil de resoldre a la llum dels esdeveniments recents. Però no només això, també són moviments plurals, amb més d’un i dos actors, que sovint pugnen per obtenir suports electorals entre ells i terceres opcions.
Aquesta constatació implica comprendre que en el nostre context l’independentisme és més similar a una batalla de fronts, institucional i civil, però també social i econòmic en totes les seves dimensions multilaterals, que no pas a un full de ruta unívoc, unilateral i dirigit. Comparat amb contextos autocràtics, per exemple, és un independentisme que necessita conjugar el realisme, el govern de les institucions pròpies de l’Estat del qual forma part, amb la dosi justa d’idealisme intrínsec a l’objectiu d’assolir un Estat propi. Aquest és el repte a Escòcia, Gal·les, Groenlàndia, Quebec, el País Basc, Còrsega i tants d’altres indrets del món on els moviments per l’alliberament nacional malden per assolir un estat propi.
El moment actual de l’independentisme català, la guerra de tots contra tots és, a hores d’ara, un fet incontestable. Malgrat les discrepàncies estratègiques, les organitzacions civils i polítiques coincideixen en aquest diagnòstic. No es tracta només d’una simple competició electoral, sinó també d’una divisió estratègica i de lideratges que en aquesta guerra de tots contra tots s’arrisca a perdre de vista qui és el veritable sobirà en tot això. Si l’independentisme vol aixecar el cap ha d’obrir un nou cicle que deixi enrere la nostàlgia d’unes mobilitzacions històriques, que ens faci mirar al futur i no al passat. L’etern retorn a la tardor del 2017 és avui la constatació d’un cicle polític esgotat.
Tanmateix, un pas previ a l’obertura del nou cicle és avui el simple control de danys. Abans d’avançar en la recerca de noves estratègies, una quimera a hores d’ara, convé establir línies vermelles al moviment. Si el món viu una erosió progressiva de les democràcies liberals, amb el retorn preocupant de discursos que crèiem enterrats al s. XX; l’estat d’ànim a casa nostra és el d’una frustració notable, fruit de la constatació que els horitzons polítics de canvi de règim, no només per als independentistes, són avui difícils i operen en un context hostil.
Aquesta anàlisi de mínims ens ha de servir per prevenir-nos, l’independentisme no ha de caure en les diverses manifestacions del fenomen populista, ni tampoc en un replegament en la identitat nacional com a vector principal del moviment. Totes dues derives indesitjables però perfectament plausibles. La primera passa per jugar amb una erosió de les institucions pròpies, la Generalitat de Catalunya, acusant-les de formar part de l’entramat de l’Estat espanyol o directament de l’administració de la repressió. Per exemple, contraposant l’autogovern amb un inexistent govern republicà o negant la legitimitat als governants propis. La segona, és una via que ja ha estat assajada per altres moviments anteriorment que han optat per dirigir-se estrictament als convençuts, als més propers identitàriament. L’experiència de l’independentisme quebequès n’és un bon exemple.
De tot això se’n desprèn que el nou cicle s’ha de caracteritzar, com a mínim, per una treva del "tots contra tots" que permeti encarar al veritable sobirà, però aquesta només arribarà per la via dels fets, de la consciència de les contradiccions inevitables d’un moviment independentista modern que sense un projecte republicà compartit difícilment podrà avançar. Només teixint complicitats, incorporant nous actors i assajant noves formes polítiques, de la mà d’un programa transformador, es podrà plantejar de nou la possibilitat de construir un Estat propi.
Un secessionisme modern exitós ha de ser, amb tota seguretat, un moviment capaç d’aprendre de l’experiència històrica i comparada, quins factors domèstics i internacionals poden ser guanyadors? En el cas de Catalunya, el marc estratègic és inevitablement el de la competició electoral multinivell, és a dir en un de competència democràtica on el poder el donen, essencialment, els vots i les lleis. Aquests moviments tenen en comú que aspiren a satisfer tres objectius simultanis: avançar cap a la independència, ocupar les institucions d’autogovern pròpies i assolir suports electorals majoritaris en la competició electoral. Un trilema difícil de resoldre a la llum dels esdeveniments recents. Però no només això, també són moviments plurals, amb més d’un i dos actors, que sovint pugnen per obtenir suports electorals entre ells i terceres opcions.
Aquesta constatació implica comprendre que en el nostre context l’independentisme és més similar a una batalla de fronts, institucional i civil, però també social i econòmic en totes les seves dimensions multilaterals, que no pas a un full de ruta unívoc, unilateral i dirigit. Comparat amb contextos autocràtics, per exemple, és un independentisme que necessita conjugar el realisme, el govern de les institucions pròpies de l’Estat del qual forma part, amb la dosi justa d’idealisme intrínsec a l’objectiu d’assolir un Estat propi. Aquest és el repte a Escòcia, Gal·les, Groenlàndia, Quebec, el País Basc, Còrsega i tants d’altres indrets del món on els moviments per l’alliberament nacional malden per assolir un estat propi.
El moment actual de l’independentisme català, la guerra de tots contra tots és, a hores d’ara, un fet incontestable. Malgrat les discrepàncies estratègiques, les organitzacions civils i polítiques coincideixen en aquest diagnòstic. No es tracta només d’una simple competició electoral, sinó també d’una divisió estratègica i de lideratges que en aquesta guerra de tots contra tots s’arrisca a perdre de vista qui és el veritable sobirà en tot això. Si l’independentisme vol aixecar el cap ha d’obrir un nou cicle que deixi enrere la nostàlgia d’unes mobilitzacions històriques, que ens faci mirar al futur i no al passat. L’etern retorn a la tardor del 2017 és avui la constatació d’un cicle polític esgotat.
Tanmateix, un pas previ a l’obertura del nou cicle és avui el simple control de danys. Abans d’avançar en la recerca de noves estratègies, una quimera a hores d’ara, convé establir línies vermelles al moviment. Si el món viu una erosió progressiva de les democràcies liberals, amb el retorn preocupant de discursos que crèiem enterrats al s. XX; l’estat d’ànim a casa nostra és el d’una frustració notable, fruit de la constatació que els horitzons polítics de canvi de règim, no només per als independentistes, són avui difícils i operen en un context hostil.
Aquesta anàlisi de mínims ens ha de servir per prevenir-nos, l’independentisme no ha de caure en les diverses manifestacions del fenomen populista, ni tampoc en un replegament en la identitat nacional com a vector principal del moviment. Totes dues derives indesitjables però perfectament plausibles. La primera passa per jugar amb una erosió de les institucions pròpies, la Generalitat de Catalunya, acusant-les de formar part de l’entramat de l’Estat espanyol o directament de l’administració de la repressió. Per exemple, contraposant l’autogovern amb un inexistent govern republicà o negant la legitimitat als governants propis. La segona, és una via que ja ha estat assajada per altres moviments anteriorment que han optat per dirigir-se estrictament als convençuts, als més propers identitàriament. L’experiència de l’independentisme quebequès n’és un bon exemple.
De tot això se’n desprèn que el nou cicle s’ha de caracteritzar, com a mínim, per una treva del "tots contra tots" que permeti encarar al veritable sobirà, però aquesta només arribarà per la via dels fets, de la consciència de les contradiccions inevitables d’un moviment independentista modern que sense un projecte republicà compartit difícilment podrà avançar. Només teixint complicitats, incorporant nous actors i assajant noves formes polítiques, de la mà d’un programa transformador, es podrà plantejar de nou la possibilitat de construir un Estat propi.