La publicació de Prim i gruixut (Edicions Sidilla) del filòsof Michael Walzer, que va inspirar una conversa recent al CCCB amb en Jordi Graupera, és una bona notícia. Les traduccions al català en aquest camp, sigui d'obres clàssiques o contemporànies, són escasses, i a vegades antigues o directament inexistents. És una situació anòmala per una llengua disposa d’un nivell de docència i recerca excepcional, una situació que aquesta publicació ajuda a revertir.
L’interès per Walzer ve d’enrere a Catalunya. Des dels anys vuitanta del segle passat, la reflexió sobre autors preocupats pels drets de grup i l’autodeterminació ha estat una constant; autors com ara Yael Tamir, Avishai Margalit, Charles Taylor, Alisdair McIntyre, Will Kymlicka o Margaret Moore avui formen part de la constel·lació intel·lectual que ens permet pensar la nostra condició lingüística, cultural i nacional. Aquest interès ha transcorregut de la mà dels debats sobre polítiques públiques. Per exemple, la política lingüística de la Generalitat ha estat una concreció pràctica de les idees defensades per alguns d’aquests autors.
L’argument central en defensa de les cultures, i especialment de les minories, siguin lingüístiques, culturals, religioses o nacionals, impugna la pretesa noció universal, prima diria Walzer, de l’individu que solen emprar les constitucions liberals. En la versió més dura d’aquesta línia argumental, el jo liberal és un miratge sense sentit, ja que només podem existir com a individus en virtut de la nostra adscripció de grup. A més a més, tal com han afirmat de maneres diverses aquests autors, els Estats i les cultures majoritàries acostumen a veure les seves pròpies cultures com a universals i les de les minories com a particularitats que fan nosa. No és d’estranyar, doncs, que aquesta crítica cali fort entre els que, per sort o per desgràcia, parlem una llengua minoritzada o tenim una identitat nacional subordinada.
Tanmateix, pot resultar agosarat abraçar sense matisos una doctrina que equipara la defensa dels nostres drets a la supervivència d’un suposat “nosaltres” primigeni i originari. Hi ha raons de fons, i també estratègiques, que obliguen a alertar que la dolçor de gaudir i afirmar un “nosaltres”, amb gruix moral que diria Walzer, pot acabar essent una metzina. Per exemple, definir la condició de nació minoritària com un conflicte nacional entre grups homogenis, és a dir, com un xoc entre grups nacionals (un nosaltres i ells) amb concepcions de justícia incompatibles i enfrontades, té conseqüències de tota mena. Aquest és el camí, probablement perquè era l’únic possible, que han hagut d’emprendre molts pobles indígenes a l’hora de signar tractats amb els governs de torn. Uns tractats que a la pràctica els han convertit en una peculiaritat excepcional, una illa amb certs drets reservats als seus, però sempre dins (i fora, sobretot fora) de la ciutadania liberal de l’Estat.
Reflexionar sobre si aquesta és la definició més raonable del conflicte a Catalunya és clau, bàsicament perquè en determina la solució. La protecció d’un nosaltres preexistent al conflicte és una drecera òbvia, ancestral, però conté el risc de fer la feina als que afirmen que la seva cultura majoritària és la veritable expressió del saber plural i universal, a l’abast de tothom que s’hi vulgui sumar, mentre que els defensors de la minoria són, precisament, una colla de particularistes. A la vegada, convèncer-se que hom viu subjugat per una majoria nacional homogènia, a la que cal contraposar-hi la pròpia homogeneïtat ancestral conté riscos evidents per al pluralisme de la pròpia comunitat.
Les bones obres fan pensar, i la de Walzer n’és una. Però trobo que el maximalisme que hi denuncia, la pretesa superioritat del pensament universalista, també s’aplica a la seva pròpia teoria. Avui bufen vents de replegament sobre el suposat “nosaltres” aquí i arreu. Si sempre és el particularisme de les nacions el que abraça una justícia i llibertat gruixuda, comunitària, tot arraconant la pretensió universalista, temo que anirem a sortir al cap del camí. Totes les nacions són universals i particulars, en funció del moment i el temps pot pesar més un aspecte que l’altre, però cal cercar allò que compartim i aportem al món, més que no pas replegar-nos en la nostra peculiaritat última.
L’interès per Walzer ve d’enrere a Catalunya. Des dels anys vuitanta del segle passat, la reflexió sobre autors preocupats pels drets de grup i l’autodeterminació ha estat una constant; autors com ara Yael Tamir, Avishai Margalit, Charles Taylor, Alisdair McIntyre, Will Kymlicka o Margaret Moore avui formen part de la constel·lació intel·lectual que ens permet pensar la nostra condició lingüística, cultural i nacional. Aquest interès ha transcorregut de la mà dels debats sobre polítiques públiques. Per exemple, la política lingüística de la Generalitat ha estat una concreció pràctica de les idees defensades per alguns d’aquests autors.
L’argument central en defensa de les cultures, i especialment de les minories, siguin lingüístiques, culturals, religioses o nacionals, impugna la pretesa noció universal, prima diria Walzer, de l’individu que solen emprar les constitucions liberals. En la versió més dura d’aquesta línia argumental, el jo liberal és un miratge sense sentit, ja que només podem existir com a individus en virtut de la nostra adscripció de grup. A més a més, tal com han afirmat de maneres diverses aquests autors, els Estats i les cultures majoritàries acostumen a veure les seves pròpies cultures com a universals i les de les minories com a particularitats que fan nosa. No és d’estranyar, doncs, que aquesta crítica cali fort entre els que, per sort o per desgràcia, parlem una llengua minoritzada o tenim una identitat nacional subordinada.
Tanmateix, pot resultar agosarat abraçar sense matisos una doctrina que equipara la defensa dels nostres drets a la supervivència d’un suposat “nosaltres” primigeni i originari. Hi ha raons de fons, i també estratègiques, que obliguen a alertar que la dolçor de gaudir i afirmar un “nosaltres”, amb gruix moral que diria Walzer, pot acabar essent una metzina. Per exemple, definir la condició de nació minoritària com un conflicte nacional entre grups homogenis, és a dir, com un xoc entre grups nacionals (un nosaltres i ells) amb concepcions de justícia incompatibles i enfrontades, té conseqüències de tota mena. Aquest és el camí, probablement perquè era l’únic possible, que han hagut d’emprendre molts pobles indígenes a l’hora de signar tractats amb els governs de torn. Uns tractats que a la pràctica els han convertit en una peculiaritat excepcional, una illa amb certs drets reservats als seus, però sempre dins (i fora, sobretot fora) de la ciutadania liberal de l’Estat.
Reflexionar sobre si aquesta és la definició més raonable del conflicte a Catalunya és clau, bàsicament perquè en determina la solució. La protecció d’un nosaltres preexistent al conflicte és una drecera òbvia, ancestral, però conté el risc de fer la feina als que afirmen que la seva cultura majoritària és la veritable expressió del saber plural i universal, a l’abast de tothom que s’hi vulgui sumar, mentre que els defensors de la minoria són, precisament, una colla de particularistes. A la vegada, convèncer-se que hom viu subjugat per una majoria nacional homogènia, a la que cal contraposar-hi la pròpia homogeneïtat ancestral conté riscos evidents per al pluralisme de la pròpia comunitat.
Les bones obres fan pensar, i la de Walzer n’és una. Però trobo que el maximalisme que hi denuncia, la pretesa superioritat del pensament universalista, també s’aplica a la seva pròpia teoria. Avui bufen vents de replegament sobre el suposat “nosaltres” aquí i arreu. Si sempre és el particularisme de les nacions el que abraça una justícia i llibertat gruixuda, comunitària, tot arraconant la pretensió universalista, temo que anirem a sortir al cap del camí. Totes les nacions són universals i particulars, en funció del moment i el temps pot pesar més un aspecte que l’altre, però cal cercar allò que compartim i aportem al món, més que no pas replegar-nos en la nostra peculiaritat última.