03
de juliol
de
2022, 08:30
Actualitzat:
04
de juliol,
14:36h
L'anunci d'un referèndum consultiude la primera ministra escocesa per a la tardor del 2023 ha renovat aquests dies els debats estratègics de l'independentisme. Alguns celebren que el llenguatge de Nicola Sturgeon tingui cada vegada més ressonàncies catalanes: referèndum unilateral, eleccions plebiscitàries i el mandat democràtic del poble escocès, són idees que ens fan retrocedir al cicle polític recent a casa nostra que va culminar amb l'1 d'octubre. La pressa sembla apoderar-se d'una part de les bases independentistes de l'SNP, impacients davant d'una Anglaterra ara ja fora de la Unió Europea i un Regne Unit on no s'hi reconeixen. Tanmateix, resulta evident que som el 2022, no pas el 2017, ni el 2015.
L'executiu escocès és conscient del desenllaç de la tardor del 2017 a Catalunya i encara busca ara un marc legal sòlid per forçar Londres a acceptar un segon referèndum post-Brexit, tot i el rebuig majoritari a la independència d'ara fa vuit anys; aleshores, un 55,3% dels escocesos hi van votar en contra al referèndum acordat amb el Regne Unit.
L'anunci referendari, esbombat per tots els mitjans, és de fet una mena d'esquer per mirar de guanyar punts al terreny judicial, cercant el beneplàcit de la Cort Suprema per celebrar un referèndum consultiu, i treure pit sobiranista simultàniament. Ni el referèndum del 2014, ni el del 2016 sobre la sortida de la UE, eren consultes vinculants sinó consultives, però la seva càrrega de legitimitat política va resultar innegable.
El marge de maniobra jurídic és allà força més ampli que a casa nostra; molts partidaris d'aparcar la idea referendària creuen en "el vot d’una generació", però els promotors del "tirar pel dret" recorden que Escòcia ha estat arrossegada fora de la Unió Europea contra la seva voluntat. A diferència de Madrid, Londres sempre ha acceptat el dret a decidir d'Escòcia, però el primer ministre Boris Johnson no es vol moure de l'"ara no toca" i del "vot d’una generació". És més una qüestió de temps que no pas de saltar un mur constitucional.
Ara bé, la fórmula màgica per avançar cap a la secessió democràtica sembla, de moment, lluny de l'abast d'Edimburg i, tot sigui dit, de la resta dels sobiranismes democràtics. Però sigui com sigui, en el camp de la política comparada sobiranista, el govern de l'SNP continua essent un referent gairebé únic en la matèria després de la caiguda en desgràcia de l'independentisme quebequès, l'impàs actual a Catalunya, i la situació d'stand by (o wait and see) a Flandes, el País Basc i Còrsega, les úniques nacions sense estat europees governades per partits sobiranistes.
El darrer paper publicat per l'executiu escocès titulat Independence in the modern world. Wealthier, happier, fairer: why not Scotland? marca unes prioritats clares, que tot i els dubtes estratègics en el full de ruta independentista, són prou explícites sobre l'objectiu de l'SNP: avançar cap a un model de país amb un estat de benestar i unes polítiques públiques molt allunyades de les que promou Anglaterra. A més a més, el document ofereix una comparativa internacional, en format divulgatiu, de les polítiques escoceses en diversos fronts socials com ara el mercat laboral, les prestacions o l'educació. Més enllà dels titulars, el govern sobiranista d'Escòcia manté una legitimitat sòlida gràcies als suports que recull dels votants que no es consideren estrictament independentistes però que avalen el projecte transformador del partit de Sturgeon.
L'objectiu de l'SNP és definir un projecte polític per Escòcia que sigui l'antítesi del projecte liberal-conservador anglès i que aquest dugui a la independència per si mateix, un cop madur. Aquesta era la línia estratègica del Partit Quebequès (PQ) des de la seva fundació, però des de la derrota referendària del 1995 el projecte d'un Quebec diferent del que dibuixava el govern federal es va anar transformant en un replegament cultural i identitari. El contrast amb la gestió de la derrota del 2014 a Escòcia, que sembla haver propulsat l'SNP, és notable. El PQ, que havia fregat el 50% de vot a principis dels anys vuitanta, és avui una formació gairebé marginal a la política quebequesa. Un sondeig recent li atorga un 9% de vot, que en un sistema majoritari com el quebequès es podria traduir en la pèrdua de representació parlamentària.
A diferència del PQ tradicional, el sobiranisme francòfon dels anys noranta va promoure un "gir identitari" que, juntament amb la falta de renovació generacional, l'ha evocat a un declivi electoral majúscul. La darrera primera ministra independentista, Pauline Marois, va arribar a proposar una Carta de Valors quebequesos que, sense gaire maquillatge, era essencialment una reafirmació cultural de la majoria francòfona blanca davant la diversitat cultural. L'agenda "a la francesa" de Marois, centrada en els aspectes relacionats amb polèmiques religioses i la promoció d’una "laïcitat" clarament excloent, acabaria d'arrossegar un PQ ja molt desgastat per la derrota referendària del 1995.
El debat estratègic és doncs, un cop més, damunt la taula. Sturgeon s'enfronta als dilemes que han perseguit l'independentisme a casa nostra durant la darrera dècada. En el fons, són les contradiccions pròpies de tots els independentismes democràtics, mantenir un suport popular continuat i governar bé resulta insuficient a ulls de part de l'SNP que voldrien veure materialitzada una nova oportunitat per assolir la independència, com la del 2014, aprofitant la finestra del Brexit. A la vegada, però, Sturgeon sap que gaudeix d'una majoria prou sòlida, tot i que en coalició amb els Verds, per continuar governant a Escòcia, paga la pena arriscar ara forçant un referèndum que no sigui tolerat per Londres? Malgastar ara la gestió magistral de la derrota del 2014 i el capital polític acumulat no sembla la millor opció.
L'executiu escocès és conscient del desenllaç de la tardor del 2017 a Catalunya i encara busca ara un marc legal sòlid per forçar Londres a acceptar un segon referèndum post-Brexit, tot i el rebuig majoritari a la independència d'ara fa vuit anys; aleshores, un 55,3% dels escocesos hi van votar en contra al referèndum acordat amb el Regne Unit.
L'anunci referendari, esbombat per tots els mitjans, és de fet una mena d'esquer per mirar de guanyar punts al terreny judicial, cercant el beneplàcit de la Cort Suprema per celebrar un referèndum consultiu, i treure pit sobiranista simultàniament. Ni el referèndum del 2014, ni el del 2016 sobre la sortida de la UE, eren consultes vinculants sinó consultives, però la seva càrrega de legitimitat política va resultar innegable.
El marge de maniobra jurídic és allà força més ampli que a casa nostra; molts partidaris d'aparcar la idea referendària creuen en "el vot d’una generació", però els promotors del "tirar pel dret" recorden que Escòcia ha estat arrossegada fora de la Unió Europea contra la seva voluntat. A diferència de Madrid, Londres sempre ha acceptat el dret a decidir d'Escòcia, però el primer ministre Boris Johnson no es vol moure de l'"ara no toca" i del "vot d’una generació". És més una qüestió de temps que no pas de saltar un mur constitucional.
Ara bé, la fórmula màgica per avançar cap a la secessió democràtica sembla, de moment, lluny de l'abast d'Edimburg i, tot sigui dit, de la resta dels sobiranismes democràtics. Però sigui com sigui, en el camp de la política comparada sobiranista, el govern de l'SNP continua essent un referent gairebé únic en la matèria després de la caiguda en desgràcia de l'independentisme quebequès, l'impàs actual a Catalunya, i la situació d'stand by (o wait and see) a Flandes, el País Basc i Còrsega, les úniques nacions sense estat europees governades per partits sobiranistes.
El darrer paper publicat per l'executiu escocès titulat Independence in the modern world. Wealthier, happier, fairer: why not Scotland? marca unes prioritats clares, que tot i els dubtes estratègics en el full de ruta independentista, són prou explícites sobre l'objectiu de l'SNP: avançar cap a un model de país amb un estat de benestar i unes polítiques públiques molt allunyades de les que promou Anglaterra. A més a més, el document ofereix una comparativa internacional, en format divulgatiu, de les polítiques escoceses en diversos fronts socials com ara el mercat laboral, les prestacions o l'educació. Més enllà dels titulars, el govern sobiranista d'Escòcia manté una legitimitat sòlida gràcies als suports que recull dels votants que no es consideren estrictament independentistes però que avalen el projecte transformador del partit de Sturgeon.
L'objectiu de l'SNP és definir un projecte polític per Escòcia que sigui l'antítesi del projecte liberal-conservador anglès i que aquest dugui a la independència per si mateix, un cop madur. Aquesta era la línia estratègica del Partit Quebequès (PQ) des de la seva fundació, però des de la derrota referendària del 1995 el projecte d'un Quebec diferent del que dibuixava el govern federal es va anar transformant en un replegament cultural i identitari. El contrast amb la gestió de la derrota del 2014 a Escòcia, que sembla haver propulsat l'SNP, és notable. El PQ, que havia fregat el 50% de vot a principis dels anys vuitanta, és avui una formació gairebé marginal a la política quebequesa. Un sondeig recent li atorga un 9% de vot, que en un sistema majoritari com el quebequès es podria traduir en la pèrdua de representació parlamentària.
A diferència del PQ tradicional, el sobiranisme francòfon dels anys noranta va promoure un "gir identitari" que, juntament amb la falta de renovació generacional, l'ha evocat a un declivi electoral majúscul. La darrera primera ministra independentista, Pauline Marois, va arribar a proposar una Carta de Valors quebequesos que, sense gaire maquillatge, era essencialment una reafirmació cultural de la majoria francòfona blanca davant la diversitat cultural. L'agenda "a la francesa" de Marois, centrada en els aspectes relacionats amb polèmiques religioses i la promoció d’una "laïcitat" clarament excloent, acabaria d'arrossegar un PQ ja molt desgastat per la derrota referendària del 1995.
El debat estratègic és doncs, un cop més, damunt la taula. Sturgeon s'enfronta als dilemes que han perseguit l'independentisme a casa nostra durant la darrera dècada. En el fons, són les contradiccions pròpies de tots els independentismes democràtics, mantenir un suport popular continuat i governar bé resulta insuficient a ulls de part de l'SNP que voldrien veure materialitzada una nova oportunitat per assolir la independència, com la del 2014, aprofitant la finestra del Brexit. A la vegada, però, Sturgeon sap que gaudeix d'una majoria prou sòlida, tot i que en coalició amb els Verds, per continuar governant a Escòcia, paga la pena arriscar ara forçant un referèndum que no sigui tolerat per Londres? Malgastar ara la gestió magistral de la derrota del 2014 i el capital polític acumulat no sembla la millor opció.