Ho tornarem a intentar

Després d’un dia trepidant que quedarà en la memòria col·lectiva durant molt de temps, Catalunya té un nou president i un nou Govern, fruit de l’enèsima aposta dels catalans per canviar l’Estat i trobar un encaix més o menys còmode. La d’Esquerra és una aposta directa i clara, la de Junts és més sibil·lina, perquè manté la litúrgia rupturista mentre pacta amb el PSC aquí i amb el PSOE allà, i manté l’estabilitat del govern espanyol.

No deixa de sorprendre’m l’obstinació dels catalans. Un dels grans valors del procés que es va desenvolupar entre 2010 i 2017 era la consolidació de l’abandó de les polítiques reformistes espanyoles. Els catalans van intentar durant 300 anys canviar l’Estat i no se’n van sortir. Aleshores, el divorci se’ns va presentar com l’únic camí possible. Tanmateix, aquesta idea que semblava tan clara, els partits independentistes l’han desada al bagul dels records.

El llibre imprescindible de Joaquim Albareda Vençuda però no submisa, explica de manera diàfana com els catalans filipistes van començar a fer lobby davant els borbons per intentar suavitzar els efectes de la repressió poc després de la desfeta de 1714. Els memorials de greuges es van anar succeint sense èxit. Més endavant, els catalans van intentar una reforma radical amb la Primera República Espanyola, i van sortir escaldats.

Macià va renunciar a la República Catalana per donar una oportunitat a una república espanyola que acollís la diversitat de l’Estat. També va acabar com el rosari de l’aurora. Després del cop d’estat feixista, els catalans també van jugar fort a defensar la legalitat republicana, per acabar amb un president espanyol declarant que preferia Franco als que volien “trencar Espanya”.

Amb la Transició, sant tornem-hi. Els catalans tornem a creure’ns que la nova Espanya democràtica estava preparada per acceptar la diversitat. I tot va acabar amb un Tribunal Constitucional negant el pa i la sal als catalans el 2010. Arribem al 2017 convençuts que només el divorci ens pot garantir el futur. Ens ho expliquen i ens ho repeteixen per activa i per passiva. Però com la guineu que diu que no li agraden les figues madures de la figuera quan es cansa de saltar inútilment sense arribar-hi, els partits independentistes ens tornen a dir que ara sí que sí, que Espanya està disposada a canviar. Així, pacten amb el PSOE a Madrid i amb el PSC a Catalunya.

El discurs del president Illa de la sessió d’investidura el podria signar qualsevol catalanista sense cap problema. Va ser clar, directe i va mostrar un rostre que s’assembla molt més a Maragall que a l’Illa ministre o al que es manifestava amb Vox o assistia a actes de Societat Civil Catalana. El temps dirà si és sincer el seu compromís amb una acció reformista que transformi l’Estat en una Espanya “federal i respectuosa de la diversitat” i en una acció de govern a Catalunya que tingui “la llengua i la cultura com a columna vertebral de la nació”.

És l’enèsima aposta dels catalans per trobar un encaix en una Espanya que, fins avui, ens va repetint fins a l’extenuació que s’agrada tal com és i que no té lloc per a la diversitat. El temps ens dirà si aquesta nova aposta serà reeixida o se sumarà a 300 anys de fracassos.