Catalunya es troba enmig d’una crisi d’habitatge sense precedents. El Govern ha anunciat amb grans titulars un pla per a la construcció de 50.000 pisos nous per als pròxims anys. A primera vista, semblaria una resposta adequada a la demanda creixent i a l’accés a l’habitatge, que és cada cop més complex, especialment per als joves i les famílies de rendes baixes. Tanmateix, una mirada crítica posa en relleu que aquesta promesa pot acabar sent més fum que realitat si no s’ataca el problema estructural dels pisos buits que romanen en mans de la SAREB o de fons voltor.
Mentre la ciutadania pateix el drama de l’especulació i l’escassetat d’habitatges assequibles, a Catalunya hi ha milers de pisos buits, especialment en mans d’entitats bancàries i fons d’inversió. Molts d’aquests immobles són gestionats per la SAREB, coneguda com el “banc dolent”, que va ser creat per absorbir actius immobiliaris tòxics dels bancs durant la crisi financera del 2008. En lloc de posar aquests pisos a disposició de la població, la major part d’aquests immobles roman desocupada o, pitjor encara, a disposició d’inversors que busquen fer negoci en comptes d’oferir solucions a la ciutadania.
La història jutjarà la corrupció estructural que va significar regalar als bancs 60.000 milions d’euros sense demanar-los la transferència dels pisos buits per bastir un parc públic d’habitatge de lloguer. Una oportunitat única que es va ignorar per satisfer els interessos obscurs turbocapitalisme.
És irònic que l’administració pública impulsi la construcció de nous habitatges mentre els pisos buits que podrien pal·liar immediatament la crisi estan fora de l’abast de les polítiques socials. Aquesta dualitat de mesures –noves construccions vs. infrautilització de pisos existents– no fa més que perpetuar la situació crítica, amb una falta d’habitatges accessibles a curt termini.
Els fons d’inversió internacionals han entrat massivament en el mercat immobiliari català, adquirint blocs de pisos sencers per convertir-los en actius d’alta rendibilitat. Aquests fons voltor estan interessats a obtenir el màxim benefici econòmic, sovint en detriment dels drets dels llogaters i amb un impacte directe en l’augment dels preus de lloguer. La situació esdevé cada cop més asfixiant per a milers de famílies que veuen com, en lloc d’oferir solucions a l’emergència, es prioritzin els interessos dels grans inversors. Així, el mercat de l’habitatge es converteix en una mena de casino, on els grans fons especulen amb béns essencials, sense tenir en compte el seu valor social.
El pla de construir 50.000 nous habitatges podria ser més coherent si es complementés amb una política activa de recuperació i ús social dels pisos buits que ja existeixen. Programes de col·laboració publicoprivada podrien permetre que aquests pisos passessin a formar part del parc d’habitatge públic, facilitant-ne l’accés a famílies en situació de vulnerabilitat i estabilitzant, alhora, el mercat de lloguer. La realitat, però, és que els intents d’expropiació o de mediació amb els bancs i la SAREB s’han mostrat insuficients, sovint per la falta de voluntat política o per les pressions del mateix sector financer.
Si no es modifica aquesta tendència, el problema de l’habitatge seguirà creixent, i la promesa de noves construccions no serà més que un pedaç en una ferida que necessita solucions estructurals. Fins que no s’afronti el tema dels pisos buits amb valentia i es posi fi a l’especulació, el dret a un habitatge digne per a tothom continuarà sent una assignatura pendent a Catalunya.