La gran coartada va ser la crisi que esclatà a escala mundial amb l’esclat de la bombolla immobiliària a partir del cas de les hipoteques subprime, un producte bancari pervers fruit de la cobdícia i l’especulació desfermada i sense regulació. Els grans bancs van saber veure l’oportunitat i van aprofitar-la.
Primer, es van carregar la competència i van abraçar un procés de concentració inèdit. A Catalunya, van desmuntar el sistema de caixes d’estalvi que oferia capil·laritat i empatia amb el territori, amb els petits empresaris i agricultors, amb les famílies i els autònoms.
El nombre d’entitats bancàries a l’Estat va quedar reduït a un nombre molt petit, amb grans entitats que gaudien del blindatge que els atorgava el principi too big to fail que les grans corporacions fan servir per recórrer a l’Estat per resoldre els problemes que ells mateixos han provocat.
Van rebre una xifra astronòmica de diners públics, que alguns estudis xifren en uns 100.000 milions d’euros comptant el capital i els interessos. Un deute que els nostres nets i besnets continuaran pagant en forma d’impostos, malgrat que l’Estat va assegurar que el rescat bancari no costaria ni un ral als ciutadans.
Només es van desfer dels actius més tòxics i van conservar en els seus balanços la resta, per tornar a fer caixa quan convingués, amb la venda de paquets de pisos a fons d’especulació despietada. O venent-los a l’Administració, com ha passat aquesta setmana, quan la Generalitat ha desembutxacat 75 milions per uns pisos que ja s’havien pagat amb el rescat. Cornuts i pagar el beure dues vegades.
El 2024, els bancs espanyols van guanyar 30.000 milions d’euros. Gràcies a l’oligopoli bastit amb la complicitat de l’Estat, fan autèntiques fortunes cosint els seus clients —captius per la manca d’alternatives— amb comissions i interessos desproporcionats. A més a més, la falta de competència i la col·lusió de les entitats permet que gestionen els estalvis de les persones, les famílies i les empreses sense remunerar-los. Guanyen, per una banda, i no paguen, per l’altra.
La cirereta del pastís: la crisi de l’habitatge. Els governs prometen construir milers de pisos nous mentre els bancs retenen milers de pisos buits per no malmetre els seus balanços. Uns pisos que s’haurien d’haver bescanviat pel rescat milionari per bastir un parc d’habitatge públic com el de tants països europeus, i que hauria pal·liat en bona part la crisi actual.
En resum: 100.000 milions de regal dels nostres impostos, eliminació de la competència, 30.000 milions de guanys anuals, milers de pisos a mercè de l’especulació immobiliària. Ara, continuem parlant de Donald Trump, d’Elon Musk i dels premis Goya.