El català s’apaga, i no per manca de lleis ni de protestes. S’apaga perquè els catalanoparlants hi renunciem massa fàcilment. Perquè cada vegada que algú ens parla en castellà, canviem automàticament de llengua. Perquè, quan veiem una cara que no encaixa en el nostre imaginari de catalanoparlant, passem al castellà sense pensar-hi. Aquest hàbit arrelat en la història —alimentat per segles de prohibicions i repressió— és avui la nostra pròpia condemna.
Mirem al nostre voltant. El fill de xinesos nascut a Catalunya que parla un català impecable, però a qui tothom s’adreça en castellà. El veí que fa cinquanta anys que viu aquí i que no ha necessitat mai dir “bon dia” en català. Els nouvinguts llatinoamericans que fan l’esforç de parlar català, però que reben sempre respostes en castellà perquè “se’ls nota” l’accent. Quin missatge els estem enviant? Els diem, sense voler, que el català no és per a ells. Que el català és només per als de sempre. Que, aquí, la llengua útil de veritat és el castellà.
Si el català no és necessari per viure i treballar a Catalunya, desapareixerà. Ras i curt. No és una qüestió de lleis ni de campanyes institucionals. És una qüestió d’ús. Si un cambrer, un taxista o un metge hi poden desenvolupar la seva vida professional sense necessitat de parlar català, el resultat és previsible: el català es convertirà en una llengua domèstica, residual, com les llengües italianes minoritzades al segle XX.
Tenim una arma secreta, però. La llengua és la clau de la catalanitat. No tenim un estat que reguli qui és català i qui no, però sí que tenim una eina poderosíssima per integrar els nouvinguts: parlar-los en català. No només amb els que fan l’esforç d’aprendre’l, sinó amb tothom. Quan canviem de llengua segons la persona que tenim al davant, estem marcant fronteres invisibles. Quan ens mantenim en català, obrim la porta a una comunitat inclusiva i forta.
Això no eximeix l’administració de fer la seva feina. Els governs han de garantir que el català tingui espais de prestigi, des de les biblioteques fins als mitjans públics, que avui han abaixat la guàrdia. Però nosaltres tenim una responsabilitat individual ineludible: parlar català sempre, amb tothom. No esperar que els governs ens resolguin el problema mentre nosaltres, a peu de carrer, contribuïm passivament i activa a l’extinció de la llengua. Parlar català no és només una opció personal. És un acte polític. I és la revolució silenciosa que pot salvar el país.