El Servei de Rodalies, aquest mal endèmic que fa dècades que exaspera els usuaris, ha esdevingut molt més que un problema de gestió ferroviària. És, ara mateix, la prova de foc per a un govern que vol demostrar capacitat, autonomia i, sobretot, voluntat de ruptura amb una etapa de promeses incomplertes. Si el Govern de Salvador Illa aconsegueix revertir el desgavell, té garantit un mandat llarg i consolidat. Tanmateix, el precedent del fals traspàs de l’època de Rodríguez Zapatero i les inversions no executades any rere any encara pesen. Un nou fracàs pot obrir una nova escletxa en les tensions històriques amb l’Estat.
La ciutadania catalana fa temps que arrossega una sensació de cansament profund. Cansament per un servei que no funciona, per un relat de traspàs que no es concreta mai i per una sensació d’inferioritat crònica respecte a altres territoris de l’Estat. Les incidències diàries i la precarietat del servei no només afecten la mobilitat, sinó que tenen un impacte directe en la confiança política. Cada vegada que un tren arriba tard, el que s'esberla no és només una agenda, sinó la confiança en les institucions que haurien de garantir serveis públics eficients.
Els sindicats que s'oposen al traspàs han sabut marcar el ritme de la protesta. I això ha posat encara més pressió sobre el govern català, que ha de demostrar que és capaç de gestionar sense que això signifiqui empitjorar les condicions laborals d’uns treballadors que acostumen a veure Catalunya com un trampolí per tornar als seus llocs d’origen. Aquesta tensió entre la millora del servei i la defensa dels drets laborals és un dels principals esculls que caldrà superar si es vol avançar cap a una gestió integral i autònoma de Rodalies.
Però més enllà dels aspectes laborals i tècnics, el que realment està en joc és una qüestió de sobirania. El traspàs de Rodalies no és només una carpeta administrativa: és la metàfora d’una autonomia que vol créixer i que topa, reiteradament, amb límits imposats per un Estat que no acaba de confiar ni de cedir. Per això, si el govern català torna a fracassar en aquest objectiu, pot provocar un retorn del malestar latent que ha estat incubant-se durant anys. La promesa de millora ja no serveix. Només els resultats poden aturar el desengany.
Aquesta decepció, si es combina amb una crisi social per un servei que afecta el dia a dia de centenars de milers de persones, pot esdevenir el combustible perfecte per revifar la flama del conflicte polític. La ciutadania, que va viure el Procés amb intensitat i que després ha vist com les seves expectatives quedaven frustrades, podria trobar en Rodalies el símbol d’un nou greuge. Un greuge tangible, immediat, quotidià. I això és molt més perillós per a l’estabilitat institucional que qualsevol proclama ideològica.
Salvador Illa ho sap: si aconsegueix ordenar aquest caos, si millora la puntualitat, la freqüència i la qualitat del servei, es guanyarà el respecte d’una ciutadania que reclama solucions concretes. I amb aquest respecte pot assegurar-se estabilitat i continuïtat política almenys durant dues legislatures. Però si torna a prometre el que no pot complir, si es veu arrossegat per les inèrcies del passat i per la manca de voluntat de Madrid, pot desencadenar una nova onada de mobilitzacions i de confrontació institucional.
Rodalies ja no és només una infraestructura. És un símbol. El govern té davant seu una oportunitat històrica: o guanya legitimitat resolent un problema que afecta milers de catalans cada dia, o perd el tren i obre la porta a una nova fase de conflicte. La decisió, i el futur polític del país, passen per les vies.