A la història del capitalisme, pocs personatges han generat tanta fascinació i rebuig a parts iguals com els anomenats robber barons, aquells magnats del segle XIX i principis del XX que van aixecar imperis industrials tot esmicolant la competència i influenciant governs a conveniència. Noms com John D. Rockefeller, Andrew Carnegie o Cornelius Vanderbilt simbolitzen una època en què la concentració de poder econòmic i la influència desmesurada en el poder polític van esdevenir una amenaça per a la lliure competència i, en última instància, per a la democràcia.
Avui, en ple segle XXI, assistim a una versió actualitzada d’aquell fenomen. Figures com Jeff Bezos, Mark Zuckerberg o Elon Musk han bastit colossos empresarials que dominen sectors estratègics, des del comerç electrònic fins a l’exploració espacial, passant per la informació i la interacció social. Com els seus predecessors, aquests nous titans han convertit les seves companyies en estructures gairebé inatacables, establint estàndards de mercat i absorbint qualsevol amenaça competitiva.
La història ens ensenya que quan un grup reduït de corporacions s’apodera d’un sector sencer, la innovació s’alenteix, la llibertat de tria es redueix i la política es veu sotmesa a pressions inimaginables. La Standard Oil de Rockefeller i el monopoli de les telecomunicacions de Bell són exemples paradigmàtics que van acabar amb la intervenció decidida de l’Estat per restablir un mínim equilibri. Aquella pràctica coneguda com a trust busting no només va desmuntar gegants empresarials, sinó que va revitalitzar el mercat, afavorint nous actors i impulsant la innovació.
Però, i ara? Google controla la informació que consumim, Apple marca el ritme dels dispositius digitals, Amazon s’ha erigit en la infraestructura global del comerç i Microsoft encara dicta normes en el món del programari empresarial. Mentrestant, Meta i X han elevat la capacitat d’influència política i social a nivells inèdits, i la intel·ligència artificial amenaça d’accentuar encara més aquesta dinàmica, amb algoritmes que modelen el que veiem, llegim i fins i tot pensem.
Aquesta realitat ens aboca a preguntes inevitables: on queda la competència quan una petita elit tecnològica ho controla gairebé tot? Quins contrapesos tenim davant aquest poder sense precedents? I, sobretot, qui decideix les regles del joc en aquest escenari? Pot la Unió Europea jugar-hi un paper capdavanter?
Els avenços tecnològics han transformat la societat en molts aspectes positius: des de la medicina fins a l’educació, passant per la comunicació i l’accés a la informació. Però la concentració extrema de recursos i influència en mans d’unes poques corporacions —que poden comprar voluntat, influir en processos electorals i aixafar la competència— està generant una situació d’asimetria preocupant. Sense fragmentar aquests monstres corporatius, sense una regulació ferma, sense mecanismes efectius per limitar els abusos i sense un compromís polític clar per defensar la pluralitat i els drets digitals, correm el risc de caure en una nova era de dependència tecnològica i submissió econòmica.
Com en el passat, la clau serà esbrinar si la societat està disposada a exigir que el poder digital es posi al servei del bé comú o si, per contra, continuarem cedint espai fins que ja no hi hagi marxa enrere.