La primera ministra del Regne Unit Theresa May compta amb un pacte amb el DUP, el partit unionista de l’Ulster, un mínim suport necessari al Parlament britànic per tal de governar tranquil·lament a canvi de més diners per a Irlanda del Nord.
Un acord, però, que ja veurem com avança i fins quan dura… Un acord que, en un futur, pot fer tremolar la cadira d’una Theresa May que creia que tindria un ampli aval de vots que la podria portar a governar potser fins i tot una legislatura sencera. I avui, en canvi, deu tenir dubtes de seguir al càrrec l’any que ve.
May va convocar eleccions esperant trobar un “regne unit” sota les seves intencions. Esperava un ampli vot a favor seu i dels seus propòsits, bàsicament en relació a la gestió del Brexit. Potser algú li va fer creure que el Brexit seria la seva Guerra de les Malvines, comparant-se amb Margaret Thatcher.
Potser mal assessorada, es va llançar de cap a unes eleccions que, un cop passada una mala campanya electoral (quan havia de ser un breu passeig triomfal), es van revelar com una derrota, tot i guanyar.
Dic mal assessorada perquè certament una de les seves primeres mesures post-resultats va ser llençar pel terrat del 10 de Downing Street els seus principals assessors, els seus spin doctors, Fiona Hill i Nick Timothy. Als quals devia culpar del fail. I llavors, per garantir-se la posició, va fer una petita però astuta reforma del seu govern. Petita, però astuta.
Primer pas: Damian Green, amic seu de fa anys, fidel, amb experiència i seny, deixava la cartera de Treball i Pensions per passar a ser el primer secretari d’Estat i una mena de ministre de Presidència, estant per sobre de la resta de “secretaris”. A la dreta, doncs, algú de màxima i estreta confiança.
Un Damian Green que havia estat partidari del Remain en el referèndum. Per tant, també una declaració d’intencions de, tal volta, alleugerir els posicionaments de com tirar endavant el Brexit. Sumant-hi el relleu a la cartera de Justícia, assumida per un altre partidari de continuar a la Unió Europea: David Lidington.
Més canvis. La fins aleshores ministra de Medi Ambient i antiga rival de May al lideratge dels conservadors, Andrea Leadsom, passava a ser la líder tory a Westminster. I el seu ministeri l’assumia Michael Gove, un dels grans brexiters i conspiradors contra David Cameron, que va quedar fora del primer executiu May. El va repescar perquè incloent-lo evitava un altre conspirador fora del govern. Encara que Gove sigui un “trumpià” pel que fa al canvi climàtic, per exemple.
I la resta del govern es mantenia com estava. Inclusió per evitar dissonàncies, càrrecs per garantir fidelitat. Canvis, però continuïtat. Els sèniors i rellevants ministres Fallon, Hammond, Fox o Davis (el negociador del Brexit) segueixen als seus destacats càrrecs. També continua l’inefable ministre de Sanitat Jeremy Hunt, amb el seu somriure i sense despentinar-se, tot i les crítiques rebudes i el desgast sofert per les dures retallades en el sector. I la primera deixebla de la primera ministra, Amber Rudd, es manté al davant d’Interior.
Rudd és un dels noms que sonen de cara al futur dels tories, i també es parla molt de Ruth Davidson, la líder conservadora a Escòcia, que va obtenir un bon nombre de diputats pel partit al nord, ajudant a salvar els mobles. Destaca la seva feina a l’Escòcia actual, on fa de contrarèplica a l’independentisme de Nicola Sturgeon. Davidson és una rara avis dels conservadors britànics: obertament lesbiana, periodista, exmilitar, progressista en certs àmbits socials, de classe obrera i europeista. Un europeisme que fa pensar que May es trobarà avesada a un soft Brexit, justament quan havia pensat guanyar clamorosament les eleccions i tirar-ne endavant un de hard.
Qui també segueix en el seu càrrec -a Exteriors- i sona per a qualsevol futur és l’excèntric Boris Johnson, tot fent salivera amb la petita derrota de May i esperant el seu torn. Els problemes vindran quan hi hagi incidents amb els socis nord-irlandesos, o quan les negociacions del Brexit es compliquin… Ja hi ha molts tories que voldrien veure fora a la primera ministra. Ja veurem per quant de temps els canvis que va fer al seu executiu li serveixen per mantenir-se al capdavant del govern britànic.
Un acord, però, que ja veurem com avança i fins quan dura… Un acord que, en un futur, pot fer tremolar la cadira d’una Theresa May que creia que tindria un ampli aval de vots que la podria portar a governar potser fins i tot una legislatura sencera. I avui, en canvi, deu tenir dubtes de seguir al càrrec l’any que ve.
May va convocar eleccions esperant trobar un “regne unit” sota les seves intencions. Esperava un ampli vot a favor seu i dels seus propòsits, bàsicament en relació a la gestió del Brexit. Potser algú li va fer creure que el Brexit seria la seva Guerra de les Malvines, comparant-se amb Margaret Thatcher.
Potser mal assessorada, es va llançar de cap a unes eleccions que, un cop passada una mala campanya electoral (quan havia de ser un breu passeig triomfal), es van revelar com una derrota, tot i guanyar.
Dic mal assessorada perquè certament una de les seves primeres mesures post-resultats va ser llençar pel terrat del 10 de Downing Street els seus principals assessors, els seus spin doctors, Fiona Hill i Nick Timothy. Als quals devia culpar del fail. I llavors, per garantir-se la posició, va fer una petita però astuta reforma del seu govern. Petita, però astuta.
Primer pas: Damian Green, amic seu de fa anys, fidel, amb experiència i seny, deixava la cartera de Treball i Pensions per passar a ser el primer secretari d’Estat i una mena de ministre de Presidència, estant per sobre de la resta de “secretaris”. A la dreta, doncs, algú de màxima i estreta confiança.
Un Damian Green que havia estat partidari del Remain en el referèndum. Per tant, també una declaració d’intencions de, tal volta, alleugerir els posicionaments de com tirar endavant el Brexit. Sumant-hi el relleu a la cartera de Justícia, assumida per un altre partidari de continuar a la Unió Europea: David Lidington.
Més canvis. La fins aleshores ministra de Medi Ambient i antiga rival de May al lideratge dels conservadors, Andrea Leadsom, passava a ser la líder tory a Westminster. I el seu ministeri l’assumia Michael Gove, un dels grans brexiters i conspiradors contra David Cameron, que va quedar fora del primer executiu May. El va repescar perquè incloent-lo evitava un altre conspirador fora del govern. Encara que Gove sigui un “trumpià” pel que fa al canvi climàtic, per exemple.
I la resta del govern es mantenia com estava. Inclusió per evitar dissonàncies, càrrecs per garantir fidelitat. Canvis, però continuïtat. Els sèniors i rellevants ministres Fallon, Hammond, Fox o Davis (el negociador del Brexit) segueixen als seus destacats càrrecs. També continua l’inefable ministre de Sanitat Jeremy Hunt, amb el seu somriure i sense despentinar-se, tot i les crítiques rebudes i el desgast sofert per les dures retallades en el sector. I la primera deixebla de la primera ministra, Amber Rudd, es manté al davant d’Interior.
Rudd és un dels noms que sonen de cara al futur dels tories, i també es parla molt de Ruth Davidson, la líder conservadora a Escòcia, que va obtenir un bon nombre de diputats pel partit al nord, ajudant a salvar els mobles. Destaca la seva feina a l’Escòcia actual, on fa de contrarèplica a l’independentisme de Nicola Sturgeon. Davidson és una rara avis dels conservadors britànics: obertament lesbiana, periodista, exmilitar, progressista en certs àmbits socials, de classe obrera i europeista. Un europeisme que fa pensar que May es trobarà avesada a un soft Brexit, justament quan havia pensat guanyar clamorosament les eleccions i tirar-ne endavant un de hard.
Qui també segueix en el seu càrrec -a Exteriors- i sona per a qualsevol futur és l’excèntric Boris Johnson, tot fent salivera amb la petita derrota de May i esperant el seu torn. Els problemes vindran quan hi hagi incidents amb els socis nord-irlandesos, o quan les negociacions del Brexit es compliquin… Ja hi ha molts tories que voldrien veure fora a la primera ministra. Ja veurem per quant de temps els canvis que va fer al seu executiu li serveixen per mantenir-se al capdavant del govern britànic.