Mals temps per al Partit Popular. El mateix dia que surt a la palestra amb retòriques inflades prometent il·legalitzacions a dretà i sinistre, els mitjans donen a conèixer que fa tot just uns mesos anava tirant la canya als mars de Junts a veure si picava la tonyina de la investidura. Només era un cafè entre regidors, diu el portaveu Miguel Tellado, però és en els pretextos on es van acabar d'accionar les alarmes. Si la Constitució espanyola es va gestar entre menges cordials pels bars de Madrid, per què no es moblaria una Moncloa entre un parell de tallats i un cigaló si s'escau l'ocasió?
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
I què cal dir d'Iruñea? Després de tant escàndol per una ciutat que amb prou feines sabrien ubicar al mapa, reapareixen les fotografies velles d'UPN i HB asseguts al voltant de la mateixa taula, departint entre somriures institucionals i passant revista als pressupostos navarresos del 1993. Llavors, UPN era una sucursal del PP. Després les coses es van torçar perquè Sánchez va ensarronar Javier Esparza perquè fes costat a la reforma laboral. La resta és història: dos diputats d'UPN van travessar les files populars i el divorci va quedar consumat. És entendridor veure Feijóo defensar ara l'exalcaldessa Ibarrola sabent que fa ben poc la va enfrontar a les urnes amb un candidat trànsfuga.
La ventolera il·legalitzadora castiga ja amb ímpetu les costes gallegues. No és temptador, un alleujament, un consol, esborrar d'un cop de ploma el BNG i estalviar-se el risc latent de perdre la Xunta? Al cap i a la fi, no seria la primera vegada que el PSdeG s'associa amb els nacionalistes amb números guanyadors. Atès que Ana Pontón va donar suport al referèndum de l'1-O i fins i tot ha reclamat un nou estatus polític per al seu país, seria lògic presentar-la com una foratjada, la pota malfactora d'una ideologia sense fonament que mereix abandonar els parlaments i engrandir les presons. Només així, els diaris subversius deixarien de referir-se al 2024 com “l'any del canvi” a Galiza.
Posats a il·legalitzar, no seria profitós apartar també altres perills socials, incordis permanents per a la democràcia? Què tal carregar-se de cop i volta al moviment feminista? I restringir d'una vegada per tots els excessos llicenciosos del món LGTB? No molesten els militants antiracistes? No són una nosa les associacions de memòria històrica i la seva tediosa fixació amb la fossa de l'avi? Quin dret a existir haurien de tenir els comunistes? Quina cobertura legal s'han guanyat els anarquistes? Quina democràcia mereix qui abusa dels drets i les llibertats?
Res d'il·legalitzar amb bisturís ni tallaplomes. Cal podar a discreció. Motoserra per aquí i per allà fins a posar fi a tot aquell que ens disgusti, encara que fa tot just uns dies hagin estat els nostres socis o aliats. No val la pena perdre's entre contemplacions. Cal cremar els greixos nadalencs, il·legalitzar tot Déu fins que només quedi la veritable Espanya: Una, Petita i Lliure.
[Lee aquí el artículo en castellano de Jonathan Martínez]
I què cal dir d'Iruñea? Després de tant escàndol per una ciutat que amb prou feines sabrien ubicar al mapa, reapareixen les fotografies velles d'UPN i HB asseguts al voltant de la mateixa taula, departint entre somriures institucionals i passant revista als pressupostos navarresos del 1993. Llavors, UPN era una sucursal del PP. Després les coses es van torçar perquè Sánchez va ensarronar Javier Esparza perquè fes costat a la reforma laboral. La resta és història: dos diputats d'UPN van travessar les files populars i el divorci va quedar consumat. És entendridor veure Feijóo defensar ara l'exalcaldessa Ibarrola sabent que fa ben poc la va enfrontar a les urnes amb un candidat trànsfuga.
La ventolera il·legalitzadora castiga ja amb ímpetu les costes gallegues. No és temptador, un alleujament, un consol, esborrar d'un cop de ploma el BNG i estalviar-se el risc latent de perdre la Xunta? Al cap i a la fi, no seria la primera vegada que el PSdeG s'associa amb els nacionalistes amb números guanyadors. Atès que Ana Pontón va donar suport al referèndum de l'1-O i fins i tot ha reclamat un nou estatus polític per al seu país, seria lògic presentar-la com una foratjada, la pota malfactora d'una ideologia sense fonament que mereix abandonar els parlaments i engrandir les presons. Només així, els diaris subversius deixarien de referir-se al 2024 com “l'any del canvi” a Galiza.
Posats a il·legalitzar, no seria profitós apartar també altres perills socials, incordis permanents per a la democràcia? Què tal carregar-se de cop i volta al moviment feminista? I restringir d'una vegada per tots els excessos llicenciosos del món LGTB? No molesten els militants antiracistes? No són una nosa les associacions de memòria històrica i la seva tediosa fixació amb la fossa de l'avi? Quin dret a existir haurien de tenir els comunistes? Quina cobertura legal s'han guanyat els anarquistes? Quina democràcia mereix qui abusa dels drets i les llibertats?
Res d'il·legalitzar amb bisturís ni tallaplomes. Cal podar a discreció. Motoserra per aquí i per allà fins a posar fi a tot aquell que ens disgusti, encara que fa tot just uns dies hagin estat els nostres socis o aliats. No val la pena perdre's entre contemplacions. Cal cremar els greixos nadalencs, il·legalitzar tot Déu fins que només quedi la veritable Espanya: Una, Petita i Lliure.