Mentre espero amb fruïció el contingut de la reforma de tot el mercat elèctric europeu que ha anunciat, avui, per sorpresa, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, durant un discurs a Eslovènia, he recordat un article recent de l’economista i Premi Nobel Paul Krugman.
Amb l’elegància, educació i contundència que caracteritzen Krugman, aquest prestigiós economista no s’està de criticar el fet que Europa, sobretot Alemanya, es posessin, energèticament parlant, en mans de Rússia. I que consti, diu Krugman, que quan la Unió Soviètica el 1982 va temptar Europa amb la construcció d’un gasoducte de 6.000 kilòmetres que transportaria gas soviètic de Sibèria a l'Europa occidental, molts oficials de l’administració de Ronald Reagan s’hi van oposar, entre altres coses, perquè significava acceptar vulnerabilitat estratègica, significava deixar la clau de pas a Moscou. Una bestiesa.
El temps, diu el Premi Nobel, els ha donat la raó, ja que Vladímir Putin fa servir la dependència europea del gas rus com a xantatge per fer les atrocitats que comet a Ucraïna. Mal negoci posar-se en mans de sàtrapes, molt mal negoci, sobretot si s’ha estat alguna cosa i ara es lluita per tornar-ho a ser amb un nacionalisme rus totalment excloent i extremadament perillós.
Demà, diuen, els preus de l’energia podrien ser els més alts de la història i Núñez Feijóo pronostica cada dia l’apocalipsi, que és, evidentment, el que li interessa. Com acabarà tot això?, es pregunta Paul Krugman, per dir que les economies avançades i sofisticades tenen una enorme capacitat – cito textualment- d’adaptació, i Europa ha estat emmagatzemant reserves de gas per passar l’hivern i que, per tant, el continent trobarà formes d’arreglar-se-les encara que rebi poc gas rus. Una alta inflació és inevitable i una recessió és extremadament probable, segons l’economista nord-americà.
Amb tot, per Krugman, el més important és què faran els governs europeus per alleugerir les dificultats extremes que hauran d’acarar moltes famílies a causa del preu de l’energia. Bé, això és el que ens començarà a dir Ursula von der Leyen. No s’entendria, de cap de les maneres, que Europa continués permetent que una empresa com Iberdrola, per exemple, tingui aquest any els mateixos beneficis que totes les altres elèctriques juntes l’any passat.
Amb l’elegància, educació i contundència que caracteritzen Krugman, aquest prestigiós economista no s’està de criticar el fet que Europa, sobretot Alemanya, es posessin, energèticament parlant, en mans de Rússia. I que consti, diu Krugman, que quan la Unió Soviètica el 1982 va temptar Europa amb la construcció d’un gasoducte de 6.000 kilòmetres que transportaria gas soviètic de Sibèria a l'Europa occidental, molts oficials de l’administració de Ronald Reagan s’hi van oposar, entre altres coses, perquè significava acceptar vulnerabilitat estratègica, significava deixar la clau de pas a Moscou. Una bestiesa.
El temps, diu el Premi Nobel, els ha donat la raó, ja que Vladímir Putin fa servir la dependència europea del gas rus com a xantatge per fer les atrocitats que comet a Ucraïna. Mal negoci posar-se en mans de sàtrapes, molt mal negoci, sobretot si s’ha estat alguna cosa i ara es lluita per tornar-ho a ser amb un nacionalisme rus totalment excloent i extremadament perillós.
Demà, diuen, els preus de l’energia podrien ser els més alts de la història i Núñez Feijóo pronostica cada dia l’apocalipsi, que és, evidentment, el que li interessa. Com acabarà tot això?, es pregunta Paul Krugman, per dir que les economies avançades i sofisticades tenen una enorme capacitat – cito textualment- d’adaptació, i Europa ha estat emmagatzemant reserves de gas per passar l’hivern i que, per tant, el continent trobarà formes d’arreglar-se-les encara que rebi poc gas rus. Una alta inflació és inevitable i una recessió és extremadament probable, segons l’economista nord-americà.
Amb tot, per Krugman, el més important és què faran els governs europeus per alleugerir les dificultats extremes que hauran d’acarar moltes famílies a causa del preu de l’energia. Bé, això és el que ens començarà a dir Ursula von der Leyen. No s’entendria, de cap de les maneres, que Europa continués permetent que una empresa com Iberdrola, per exemple, tingui aquest any els mateixos beneficis que totes les altres elèctriques juntes l’any passat.