Finalment, gràcies a Déu, el pallasso sociòpata Boris Johnson no tornarà a ser, aquesta setmana, primer ministre de la Gran Bretanya. Algunes persones sensibles no entenen això de "sociòpata". Hi ha molts diccionaris que ho expliquen. Només una dada: mentre milers dels seus conciutadans britànics morien ofegats per la Covid-19 als hospitals, ell feia festes a la seva residència oficial. Festes que ell mateix havia prohibit a la societat britànica. Són fets i, a més, acreditats i provats.
Amb tot i malgrat el que s’ha explicat, segons ell, encara tenia suficients vots entre els conservadors per tornar a optar al càrrec. Més enllà de si un és d’esquerres o de dretes: com és possible que una persona d’aquestes característiques tingui encara oportunitats de poder ser primer ministre? A l’altra banda de l’Atlàntic, encara tenim un cas pitjor i, possiblement, un personatge també pitjor: Donald Trump. Un altre sociòpata. Un altre pallasso. Narcisista i egocèntric.
Trump va impulsar l’intent de cop d’estat que hi va haver als Estats Units el 6 de gener de 2021, quan una xusma hiperventilada va assaltar el Congrés. El seu negacionisme de la Covid-19 ha provocat centenars de milers de morts i ha dividit com mai la societat nord-americana. Amb tot, en les últimes eleccions a la presidència, les que va perdre, més de 72 milions de persones el van votar: més de 72 milions de persones!
Com Johnson, com és possible que personatges d’aquestes característiques puguin tenir un suport social tan gran? Podríem, anar-nos-en ara al Brasil, a Hongria, a Polònia, a Itàlia, a Àustria... A un munt de països, la dreta, les formacions de dreta, han implosionat i implosionen en populismes d’allò més barroers en alguns casos i en populismes clàssics en d’altres.
La globalització i el neoliberalisme que tant havien impulsat els ha acabat devorant, desclassant. En lloc de reivindicar tot el positiu que pot i ha aportat la dreta al benestar i al bé comú, en lloc de tornar a parlar de drets i de deures, les seves cúpules sucumbeixen a la irrupció de líders com més egocèntrics i extravagants millor. Saben que menteixen, saben que el que prediquen forma part del realisme màgic, saben que res del que diuen ho poden fer, però continuen amb el relat de la divisió i de l’odi. Una desgràcia i un autèntic perill per la democràcia.
A Catalunya, com s’ha argumentat altres vegades, aquesta descomposició de la dreta es pot veure perfectament en la deriva de Convergència que avui és Junts. Es pot explicar la història recent de Catalunya sense parlar del pes que hi ha tingut Convergència? No, de cap de les maneres. No es pot. Com és, doncs, que un "pal de paller" d’aquestes característiques sigui avui una formació més a prop del populisme d’estelada que de les necessitats de la ciutadania? És obvi que arribistes i camaleons diversos no se sentiran al·ludits quan es parla de derives trumpistes, entre altres coses, perquè el camuflatge és consubstancial a la seva supervivència. Però els fets són els fets.
El realisme màgic serveix per evadir-te, però, si el converteixes en columna vertebral de la teva acció, només et menarà a la més profunda de les depressions. Rishi Sunak, un dels homes més rics de la Gran Bretanya, serà el nou primer ministre, el primer no blanc que ocuparà aquest càrrec. De moment, defensa tot el contrari del que volia fer Truss, és a dir, Sunak no abaixarà els impostos, sinó que els pujarà. És a dir, de moment, s’aparta del populisme. Com diuen els anglesos, "let’s see how it goes".
Amb tot i malgrat el que s’ha explicat, segons ell, encara tenia suficients vots entre els conservadors per tornar a optar al càrrec. Més enllà de si un és d’esquerres o de dretes: com és possible que una persona d’aquestes característiques tingui encara oportunitats de poder ser primer ministre? A l’altra banda de l’Atlàntic, encara tenim un cas pitjor i, possiblement, un personatge també pitjor: Donald Trump. Un altre sociòpata. Un altre pallasso. Narcisista i egocèntric.
Trump va impulsar l’intent de cop d’estat que hi va haver als Estats Units el 6 de gener de 2021, quan una xusma hiperventilada va assaltar el Congrés. El seu negacionisme de la Covid-19 ha provocat centenars de milers de morts i ha dividit com mai la societat nord-americana. Amb tot, en les últimes eleccions a la presidència, les que va perdre, més de 72 milions de persones el van votar: més de 72 milions de persones!
Com Johnson, com és possible que personatges d’aquestes característiques puguin tenir un suport social tan gran? Podríem, anar-nos-en ara al Brasil, a Hongria, a Polònia, a Itàlia, a Àustria... A un munt de països, la dreta, les formacions de dreta, han implosionat i implosionen en populismes d’allò més barroers en alguns casos i en populismes clàssics en d’altres.
La globalització i el neoliberalisme que tant havien impulsat els ha acabat devorant, desclassant. En lloc de reivindicar tot el positiu que pot i ha aportat la dreta al benestar i al bé comú, en lloc de tornar a parlar de drets i de deures, les seves cúpules sucumbeixen a la irrupció de líders com més egocèntrics i extravagants millor. Saben que menteixen, saben que el que prediquen forma part del realisme màgic, saben que res del que diuen ho poden fer, però continuen amb el relat de la divisió i de l’odi. Una desgràcia i un autèntic perill per la democràcia.
A Catalunya, com s’ha argumentat altres vegades, aquesta descomposició de la dreta es pot veure perfectament en la deriva de Convergència que avui és Junts. Es pot explicar la història recent de Catalunya sense parlar del pes que hi ha tingut Convergència? No, de cap de les maneres. No es pot. Com és, doncs, que un "pal de paller" d’aquestes característiques sigui avui una formació més a prop del populisme d’estelada que de les necessitats de la ciutadania? És obvi que arribistes i camaleons diversos no se sentiran al·ludits quan es parla de derives trumpistes, entre altres coses, perquè el camuflatge és consubstancial a la seva supervivència. Però els fets són els fets.
El realisme màgic serveix per evadir-te, però, si el converteixes en columna vertebral de la teva acció, només et menarà a la més profunda de les depressions. Rishi Sunak, un dels homes més rics de la Gran Bretanya, serà el nou primer ministre, el primer no blanc que ocuparà aquest càrrec. De moment, defensa tot el contrari del que volia fer Truss, és a dir, Sunak no abaixarà els impostos, sinó que els pujarà. És a dir, de moment, s’aparta del populisme. Com diuen els anglesos, "let’s see how it goes".