Recordo aquell dia que vas guanyar el concurs de literatura de Sant Jordi de l’esplai Sant Pere i Sant Pau. Tothom t’escoltava amb atenció. Jo era membre del jurat, la teva monitora, amiga dels teus amics. Des d’aquell dia no has parat d’enlluernar. N’hi ha a qui els has fet curtcircuitar. I no és gens fàcil, s’ha de reconèixer. Plantar-te en aquest món amb un parell d’ovaris i sense padrins, aconseguir posar un pal a l’eixam de caspa i que aquesta et faci una oda em repugna i m’enorgulleix a parts iguals. Té molt de mèrit.
Ets el tema de sobretaula de la casa dels cunyats. Tu, la Joana. La qui ensenyava el seu DNI amb orgull on posava Juana Dolores davant de la Font dels galls quan algú no s’ho creia, aquella que un dia es va embolicar amb el que era el meu xicot el dia que el vaig plantar a una festa major. Gràcies per fer-ho.
Catalunya necessitava algú com tu que ens obrís els ulls. L’Ana Iris Simón de la Catalanitat. El Baix Llobregat existeix. Existim. I negar la nostra existència, el nostre art, la nostra cultura, l’associacionisme, les peculiaritats no cridarà el nou món que ha d’aparèixer. No hi ha estratègia més intel·ligent, més autèntica i més pura que dir allò que et surt del cor de forma enèrgica. El màrqueting de la veritat sempre guanya, del no hi ha ni trampa ni cartó, de “el que veus és el que hi ha”.
Cagar-se en tot i en tothom és posar un límit. És dir que ja n’hi ha prou públicament. És compartir angoixes i preocupacions, però és també portar al límit les contradiccions del comunisme de llavis vermells. Joana, la reina, que amb 4 dies has esgotat la primera edició de Rèquiem català. I si una nació desfilant per una catifa vermella: hi ha alguna cosa més catalana que fer emprenyar el català que ja estava emprenyat? T’haurien d’estudiar a la facultat de publicitat.
Remoure consciències, polítiques, feministes i estètiques és necessari de tant en tant. Ets la mare que obre les persianes de cop davant una nació adormida. Que obre les finestres i deixa passar el ventet fred. La llum entra amb força a l’habitació, però els nens encara dormen. Hi ha qui no els vol despertar. Després tot seran presses.
Si hi ha algú amb consciència de classe i glamur a la vegada ets tu. Si hi ha algú tan imprevisible com compromesa amb els ideals i la lluita porta el teu nom tatuat a l’entrecuix. Em fa mal veure, però, que hi ha qui et vol mal. Qui et pren per boja i no per geni. Qui no veu el perquè del teu art, de la teva força interior canalitzada en activisme, en la wrecking ball que vol petar-s’ho tot per acabar-la llepant.
Sé que ets forta. Que te la “suda” com diries tu. Que la vida t’ha posat un impermeable a sobre i que fas com si no anés amb tu. Que la teva insistència és més poderosa que una gota malaia. I avui només et volia donar les gràcies per obrir camí i desfilar per la teva catifa vermella. I que sigui ben llarga i exitosa.
Ets el tema de sobretaula de la casa dels cunyats. Tu, la Joana. La qui ensenyava el seu DNI amb orgull on posava Juana Dolores davant de la Font dels galls quan algú no s’ho creia, aquella que un dia es va embolicar amb el que era el meu xicot el dia que el vaig plantar a una festa major. Gràcies per fer-ho.
Catalunya necessitava algú com tu que ens obrís els ulls. L’Ana Iris Simón de la Catalanitat. El Baix Llobregat existeix. Existim. I negar la nostra existència, el nostre art, la nostra cultura, l’associacionisme, les peculiaritats no cridarà el nou món que ha d’aparèixer. No hi ha estratègia més intel·ligent, més autèntica i més pura que dir allò que et surt del cor de forma enèrgica. El màrqueting de la veritat sempre guanya, del no hi ha ni trampa ni cartó, de “el que veus és el que hi ha”.
Cagar-se en tot i en tothom és posar un límit. És dir que ja n’hi ha prou públicament. És compartir angoixes i preocupacions, però és també portar al límit les contradiccions del comunisme de llavis vermells. Joana, la reina, que amb 4 dies has esgotat la primera edició de Rèquiem català. I si una nació desfilant per una catifa vermella: hi ha alguna cosa més catalana que fer emprenyar el català que ja estava emprenyat? T’haurien d’estudiar a la facultat de publicitat.
Remoure consciències, polítiques, feministes i estètiques és necessari de tant en tant. Ets la mare que obre les persianes de cop davant una nació adormida. Que obre les finestres i deixa passar el ventet fred. La llum entra amb força a l’habitació, però els nens encara dormen. Hi ha qui no els vol despertar. Després tot seran presses.
Si hi ha algú amb consciència de classe i glamur a la vegada ets tu. Si hi ha algú tan imprevisible com compromesa amb els ideals i la lluita porta el teu nom tatuat a l’entrecuix. Em fa mal veure, però, que hi ha qui et vol mal. Qui et pren per boja i no per geni. Qui no veu el perquè del teu art, de la teva força interior canalitzada en activisme, en la wrecking ball que vol petar-s’ho tot per acabar-la llepant.
Sé que ets forta. Que te la “suda” com diries tu. Que la vida t’ha posat un impermeable a sobre i que fas com si no anés amb tu. Que la teva insistència és més poderosa que una gota malaia. I avui només et volia donar les gràcies per obrir camí i desfilar per la teva catifa vermella. I que sigui ben llarga i exitosa.