280 euros: això és el que val que una criatura estigui a un casal que més aviat és un pàrquing durant només una quinzena. Jo no sé quant cobreu a casa. Potser sou dels “pobres” tres mileuristes, però fem quatre comptes amb un/a català/na millennial estàndard, amb una família amb 2 criatures: poder treballar remuneradament un mes et costa 1.120 euros. Imagina’t si ets monomarental.
I sembla que es redueixi tot a xifres econòmiques. Però hi ha que si no és així no ho veu. Cada vegada hi ha més persones, especialment dones, que fem grans esforços i renúncies (o laborals o familiars) per poder trobar un equilibri. I no hauria de ser així si les cures realment estiguessin al centre. Si tothom les valorés com cal.
Perquè jo a l’estiu, i no només si soc mestra, vull tenir el dret de poder estar amb les criatures, de gaudir de temps de qualitat, de fer aquesta feina que jo pago perquè algú la faci però a mi no em paguen si la faig. I és que em sembla surrealista pagar per anar a treballar. Però què pots fer si no? Demanar una excedència? Posar en mode avió la teva vida laboral?
Perquè cuidar, criar, no ha de ser un privilegi sinó un dret. El dret dels infants de ser cuidats pels progenitors, i els drets de les persones a posar la vida al centre. I al final acabes fent-ho com pots i arribes a les vacances reals completament esgotada, sense esme i sense pasta.
I de vegades has de fer currar als avis, a les àvies. Distanciar a les criatures de tu, enviar-les a una altra part del territori català per poder anar a treballar, teletreballar com pots i si tens el privilegi, o veure-les només durant el cap de setmana quan ja estan amb la insulina pels núvols de tants gelats ametllats que els han donat durant tota la setmana. I t’ho has d’empassar: “a sobre que et fem el favor”... t’has de sentir a dir.
Això porta malentesos, excessos, rutines trencades, terrors nocturns, mals hàbits alimentaris, permissivitat, 0 límits, fes el que vulguis, infants que no s’avorreixen mai, enganxats a l’adrenalina i a les pantalles, pares que no parlen amb els sogres i incapaços de posar-los límits per la necessitat de tenir-los contents.
Què passa si a més a casa hi ha un infant amb necessitats educatives específiques? Sabeu que no tots els casals són adaptats? Que hi ha discriminacions i mancances també als casalets? Que per les famílies que ja duem càrregues a sobre és una lluita més en la qual lluitar?
En quin món estem? On hem arribat? On volem arribar com a societat? Qualsevol família amb dos dits de front estarà a favor dels permisos retribuïts de vuit setmanes que finalment el govern espanyol ha decidit que no siguin remunerats. És una necessitat i no un desig, si no volem una societat realment podrida, desconsiderada i plena de trepes sense escrúpols. Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.
I sembla que es redueixi tot a xifres econòmiques. Però hi ha que si no és així no ho veu. Cada vegada hi ha més persones, especialment dones, que fem grans esforços i renúncies (o laborals o familiars) per poder trobar un equilibri. I no hauria de ser així si les cures realment estiguessin al centre. Si tothom les valorés com cal.
Perquè jo a l’estiu, i no només si soc mestra, vull tenir el dret de poder estar amb les criatures, de gaudir de temps de qualitat, de fer aquesta feina que jo pago perquè algú la faci però a mi no em paguen si la faig. I és que em sembla surrealista pagar per anar a treballar. Però què pots fer si no? Demanar una excedència? Posar en mode avió la teva vida laboral?
Perquè cuidar, criar, no ha de ser un privilegi sinó un dret. El dret dels infants de ser cuidats pels progenitors, i els drets de les persones a posar la vida al centre. I al final acabes fent-ho com pots i arribes a les vacances reals completament esgotada, sense esme i sense pasta.
I de vegades has de fer currar als avis, a les àvies. Distanciar a les criatures de tu, enviar-les a una altra part del territori català per poder anar a treballar, teletreballar com pots i si tens el privilegi, o veure-les només durant el cap de setmana quan ja estan amb la insulina pels núvols de tants gelats ametllats que els han donat durant tota la setmana. I t’ho has d’empassar: “a sobre que et fem el favor”... t’has de sentir a dir.
Això porta malentesos, excessos, rutines trencades, terrors nocturns, mals hàbits alimentaris, permissivitat, 0 límits, fes el que vulguis, infants que no s’avorreixen mai, enganxats a l’adrenalina i a les pantalles, pares que no parlen amb els sogres i incapaços de posar-los límits per la necessitat de tenir-los contents.
Què passa si a més a casa hi ha un infant amb necessitats educatives específiques? Sabeu que no tots els casals són adaptats? Que hi ha discriminacions i mancances també als casalets? Que per les famílies que ja duem càrregues a sobre és una lluita més en la qual lluitar?
En quin món estem? On hem arribat? On volem arribar com a societat? Qualsevol família amb dos dits de front estarà a favor dels permisos retribuïts de vuit setmanes que finalment el govern espanyol ha decidit que no siguin remunerats. És una necessitat i no un desig, si no volem una societat realment podrida, desconsiderada i plena de trepes sense escrúpols. Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.