No es parla prou de la salut mental materna

Les xifres són escandaloses: 1 de cada 5 dones tindrà una patologia mental ja des de l’embaràs. 1 de cada 10 dones pateix depressió el primer any de postpart i els trastorns d’ansietat postpart afecten el 10% de les mares que acaben de parir. I, així i tot, hi ha un infradiagnòstic perquè la salut mental és encara un tema tabú.

No estem boges. Reclamem els nostres drets: la pressió del mercat laboral, la precarietat i la falta de suport i de xarxa ens emmalalteix. I no només a les mares, però especialment a les mares, en un període tan vulnerable com és el postpart i els primers anys després de parir. Però també abans de ser-ho: la pressió social que pressiona les dones a ser mares, la manca d’estabilitat laboral, l’aporrinament de les maternitats que només són reals a Instagram, el tabú de la mort gestacional quan ens travessa… Però també les desigualtats estructurals que ens fan ser menys lliures.

Fa més de 30 anys que el permís de les mares està congelat a 16 setmanes i encara no hi ha data prevista d’ampliació. Amb 16 setmanes la criatura no està preparada per sobreviure, necessita el vincle de la seva figura principal d’aferrament per fer-ho. I no estic dient que qui ho vulgui no pugui. Estic dient que no sigui un privilegi de poques poder-ho fer. Que es respectin els ritmes naturals de la diada formada per mare i criatura sense que això ens precaritzi ni hàgim de fer renúncies de per vida.

Ens volen productives i reproductives. El sistema ens empeny a buscar la manera artificial de ser bona treballadora i bona mare, i ens visita la culpa quan fallem en aquesta missió impossible. Però el nostre cervell ja no és el mateix. Està programat per reordenar les prioritats, per posar la vida al centre, la seva, i poques vegades la nostra. Perquè i a nosaltres, qui ens cuida? Si no és el mateix estat, si no són les institucions, les empreses, si la distància física i emocional fa que no puguin ser les nostres àvies, les parelles, les persones properes, qui ens cuida és la pinya: aquell grup d’iguals amb qui comparteixes experiències vitals tan intenses com properes.

Quantes reduccions de jornades fictícies que només es materialitzen en baixada de sou i no ens permeten aquest suport que és salvavides de la nostra ment. Quants dies i nits en dansa, amunt i avall, sobrevivint a contrarellotge sense poder seure. Quants malabars perquè conciliar no sigui sinònim de pàrquing. Quan no som respectades, el nostre temps no els importa, quan ens hem de doblegar i cedir per por, quan se’ns deixa al marge, quan se’ns infantilitza, se’ns treu allò que és nostre i es dona suport a tots aquests comportaments totalment masclistes i misògins que empenyen a les mares a precipicis de vidre sense paracaigudes.

Posar les cures al centre és també cuidar la nostra salut física i mental, per no acabar somatitzant tota la càrrega que duem a sobre. Se’ns demana empoderar-nos, poder amb tot, i no podem soles lluitar contra un sistema que ens oprimeix i ens fa estar més soles. I la soledat és a la vegada presó de la nostra biologia mamífera.