La loteria del sorteig de la plaça a l'escola

Ni Grossa de Sant Jordi, ni la 6/49. L’autèntica loteria és que et toqui el número de desempat per poder entrar a l’escola pública on la teva criatura es passarà els pròxims anys de la seva vida: des d’i3 fins a l’ESO.

La incertesa d’haver d’esperar fins al 9 de maig per saber aquest número, sabent que potser només tens entre un 18% i un 40% de possibilitats que et toqui, si tens els 30 punts rasos, sense germans, sense ser família monomarental, nombrosa, NEE, o altres punts extra, realment et mata.

En primer lloc, perquè malauradament no només hi ha grans desigualtats entre un centre i un altre, sinó perquè en el pitjor dels casos t’assignaran un centre que ni tan sols has demanat i tot i ser a dintre de la mateixa zona potser et queda a l’altra punta de casa, o de la feina.

Es fan grans estratègies per poder entrar, que en molts casos impliquen renunciar a la teva primera opció real i apostar per “cavall guanyador”, allà on saps que mínimament hi ha més possibilitats d’entrar perquè no t’assignin la teva darrera opció. 

També he vist gent a favor de la pública posar d’opció una concertada o una privada perquè la criatura no “acabi” a un centre que no és del seu gust, traint així els seus ideals i principis. Perquè en la criança hi ha massa coses que ens mengem amb patates. 

He vist gent cridar d’alegria i també plorar de felicitat i de pena quan ha sortit aquest número. Ens diuen que li traiem transcendència, que a qualsevol centre estarà bé. Però i nosaltres? Les famílies? Estarem bé? O haurem de fer malabars per conciliar? Fer mutis quan alguna cosa del projecte educatiu estigui lluny del que esperem? Vulguem canviar les coses des de dintre, amb diàleg i amb calma i tot i l’esforç extra que això representarà ens trobem amb un autèntic mur davant?

Aquesta és una realitat que sovint s’invisibilitza, que no se’n parla prou i que especialment pels pares i mares novells, aquells qui no tenen punts extra, i en determinades zones on de vegades la demanda de la pública supera l’oferta (que sí, que ningú es quedarà sense plaça i que ja posaran els mal anomenats bolets o barracons), preocupa i molt.

Mentre la segregació escolar empitjora a Catalunya, els acords municipals per desplegar mesures contra aquest fet i garantir una escolarització equilibrada són claus pel present i futur de l’escola pública i també per entendre la diversitat en tots els sentits. Però també que l’oferta s’ajusti a la demanda i que hi hagi un acompanyament a les famílies.

Les famílies som també part de l’escola i se’ns ha de tenir present. I si hi ha una escola on s’apunta tothom i, en canvi, n’hi ha d’altres que “sobren” la meitat de les places potser reflexionar per què ha passat. I potser cal un canvi, potser no s’ha sabut comunicar bé el projecte educatiu, potser cal mirar enrere per mirar endavant.