Allò més tristament paradoxal del combat per l’amnistia dels independentistes catalans és que siguin els jutges, que han d’aplicar la futura llei, els que condicionin el redactat final i revesteixin d’incerteses l’èxit de l’operació. Ho fan de forma corporativa (protestes, amb la toga i les punyetes incloses, davant les seus dels tribunals, reiterats comunicats irats emesos des de les mateixes altes esferes judicials...) i també individual, però sota obediència corporativa. Com és el cas de la grollera instrumentació dels processos judicials en marxa (García Castellón, a l’Audiència Nacional, i Aguirre, en un jutjat d’instrucció de Barcelona, sense anar més lluny). Processos que dormien lànguidament als prestatges dels jutjats i que, just ara, han estat revifats de sobte, quan s’ha començat a entreveure la possibilitat certa que els exiliats catalans circulessin lliurement pel país i es poguessin presentar a les eleccions.
Si ho pensem bé, aquest modus operandi, aquesta voluntat judicial d’abrogar, per via de fet, una llei, aquest enfrontament directe i sense subterfugis amb el poder legislatiu, equival a la mateixa negació del sistema democràtic. Equival a esberlar el sistema des de dins mateix del sistema i per part d’un dels pilars teòrics del sistema. Pot ser que els protagonistes directes de la festa i els seus ideòlegs no hagin valorat prou el significat de tot plegat. O també pot ser, més aviat, que els sigui indiferent i que calculin que ja compondran la destrossa —o no— quan arribin al poder, que d’això es tracta. Sigui com vulgui, el panorama que tenim a hores d’ara és que els jutges —o, amb més precisió, alguns jutges i, destacadament, l’aristocràcia judicial— han decidit intervenir en política. Al cap i a la fi, han decidit ser actors en primera línia del debat polític, ja de per si cruent i poc encoratjador.
Negació del sistema democràtic, en efecte, perquè si els encarregats d’aplicar qualsevol llei, en el nostre cas, la futura llei d’amnistia, diuen que no els va bé, que no els agrada, i s’enfronten amb el parlament espanyol, el que això implica és una interferència insòlita del poder judicial en l’àmbit d’actuació del poder legislatiu. El que passa, sens dubte, és que els jutges es reserven la darrera paraula per llegir negre on la llei diu blanc (i viceversa). És a dir, es reserven la facultat de manipular-ho tot plegat, de retorçar els arguments, de construir l’entramat que sigui per tal que el resultat final s’ajusti als seus designis ideològics. Per tant, el món a l’inrevés i la separació de poders negada. O, dit amb unes altres paraules, el paper del poder judicial ultrapassat perquè algú ha decidit que s’ha de contestar la llei d’amnistia per tots els mitjans a l’abast, siguin legals o no ho siguin.
Lluny de caure en l’estereotip fals de dir que els jutges tenen tot el dret del món a dir-hi la seva en ús de la llibertat d’expressió, convé precisar, ben al contrari, que no, que no tenen cap dret ni un de fer-ho. No tan sols per un mínim decòrum, per allò de conservar les aparences, que no aniria malament, sinó també perquè ho tenen vedat. Els protagonistes del drama no han repassat l’article 395 de la llei orgànica del poder judicial, que prescriu que els jutges tenen prohibit adreçar-se a cap tipus d’autoritat per felicitar-la o censurar-la. Si això és així, que ho és, ens hauríem de demanar per on s’ha escolat la notícia, que no ens ha arribat ni ens arribarà, de l’obertura d’expedients disciplinaris a dojo per part del Consell General del Poder Judicial. Tan primmirat quan li convé i tan lax en altres ocasions, el Consell hauria de ser el primer interessat a esclarir les responsabilitats disciplinàries derivades d’una protesta que, al marge de qüestionar directament la facultat de legislar del Parlament, suposa una presa de posició a favor d’una política partidista determinada (i el rebuig directe de la contrària).
Però no plourà d’aquest tro. En essència, perquè els protagonistes haurien de representar dos papers alhora, el d’investigador i el d’investigat, i no estan dotats precisament de les habilitats dialèctiques de Bertold Brecht. En el fons de tot de la protesta judicial en contra de l’amnistia hi ha un llot pudent del qual sobresurt el mandat explícit —Carlos Lesmes, l’any 2017, en presència del monarca— de salvar la unitat d’Espanya, com a gran categoria. Una de les mostres més preclares d’acompliment d’aquest mandat fou la sentència del Tribunal Suprem de 14 d’octubre de 2019, que condemnà a llargues penes de presó i d’inhabilitació els líders independentistes catalans. La sentència en qüestió, pur artifici construït sobre mentides i tergiversacions sense traça, és l’antecedent d'allò que ara esdevé. D’aquí, de la pràctica dels tribunals consistent a posar-se apassionadament al servei de concepcions polítiques atàviques, venen els mals actuals. Que no són gens menors.
L’amnistia implicarà, es digui obertament o no es digui, una consideració crítica, altament crítica, de l’actuació dels tribunals a l’hora de reprimir les diverses expressions de l’independentisme català. Visió crítica, qüestionament material, que els tribunals no volen admetre. [Mirin, és que tinc la pell molt fina i, de mi, només puc sentir paraules de conhort, que si la independència judicial, que si el rigor en l’aplicació estricta de la llei, que si el respecte a les decisions que emanen dels tribunals, i coses semblants... Ho entenen?]. Vet aquí, doncs, que la cúpula judicial du les crítiques força malament. Com ho demostra, sense anar més lluny, que ara es vulguin rebotar en contra dels diputats que, en seu parlamentària, han titllat alguns magistrats de prevaricadors, i contra la presidenta del Parlament —l’enhorabona, presidenta Armengol!— que ho ha consentit sense fer-los callar. Què esperaven, que els tractessin de forma angelical? Tal vegada sigui oportú recordar-los que només ells han decidit ser un subjecte actiu més de la batalla política, i ja se sap que, si entres dins la cuina, has d’estar disposat a patir la calor dels fogons.
Si ho pensem bé, aquest modus operandi, aquesta voluntat judicial d’abrogar, per via de fet, una llei, aquest enfrontament directe i sense subterfugis amb el poder legislatiu, equival a la mateixa negació del sistema democràtic. Equival a esberlar el sistema des de dins mateix del sistema i per part d’un dels pilars teòrics del sistema. Pot ser que els protagonistes directes de la festa i els seus ideòlegs no hagin valorat prou el significat de tot plegat. O també pot ser, més aviat, que els sigui indiferent i que calculin que ja compondran la destrossa —o no— quan arribin al poder, que d’això es tracta. Sigui com vulgui, el panorama que tenim a hores d’ara és que els jutges —o, amb més precisió, alguns jutges i, destacadament, l’aristocràcia judicial— han decidit intervenir en política. Al cap i a la fi, han decidit ser actors en primera línia del debat polític, ja de per si cruent i poc encoratjador.
Negació del sistema democràtic, en efecte, perquè si els encarregats d’aplicar qualsevol llei, en el nostre cas, la futura llei d’amnistia, diuen que no els va bé, que no els agrada, i s’enfronten amb el parlament espanyol, el que això implica és una interferència insòlita del poder judicial en l’àmbit d’actuació del poder legislatiu. El que passa, sens dubte, és que els jutges es reserven la darrera paraula per llegir negre on la llei diu blanc (i viceversa). És a dir, es reserven la facultat de manipular-ho tot plegat, de retorçar els arguments, de construir l’entramat que sigui per tal que el resultat final s’ajusti als seus designis ideològics. Per tant, el món a l’inrevés i la separació de poders negada. O, dit amb unes altres paraules, el paper del poder judicial ultrapassat perquè algú ha decidit que s’ha de contestar la llei d’amnistia per tots els mitjans a l’abast, siguin legals o no ho siguin.
Lluny de caure en l’estereotip fals de dir que els jutges tenen tot el dret del món a dir-hi la seva en ús de la llibertat d’expressió, convé precisar, ben al contrari, que no, que no tenen cap dret ni un de fer-ho. No tan sols per un mínim decòrum, per allò de conservar les aparences, que no aniria malament, sinó també perquè ho tenen vedat. Els protagonistes del drama no han repassat l’article 395 de la llei orgànica del poder judicial, que prescriu que els jutges tenen prohibit adreçar-se a cap tipus d’autoritat per felicitar-la o censurar-la. Si això és així, que ho és, ens hauríem de demanar per on s’ha escolat la notícia, que no ens ha arribat ni ens arribarà, de l’obertura d’expedients disciplinaris a dojo per part del Consell General del Poder Judicial. Tan primmirat quan li convé i tan lax en altres ocasions, el Consell hauria de ser el primer interessat a esclarir les responsabilitats disciplinàries derivades d’una protesta que, al marge de qüestionar directament la facultat de legislar del Parlament, suposa una presa de posició a favor d’una política partidista determinada (i el rebuig directe de la contrària).
Però no plourà d’aquest tro. En essència, perquè els protagonistes haurien de representar dos papers alhora, el d’investigador i el d’investigat, i no estan dotats precisament de les habilitats dialèctiques de Bertold Brecht. En el fons de tot de la protesta judicial en contra de l’amnistia hi ha un llot pudent del qual sobresurt el mandat explícit —Carlos Lesmes, l’any 2017, en presència del monarca— de salvar la unitat d’Espanya, com a gran categoria. Una de les mostres més preclares d’acompliment d’aquest mandat fou la sentència del Tribunal Suprem de 14 d’octubre de 2019, que condemnà a llargues penes de presó i d’inhabilitació els líders independentistes catalans. La sentència en qüestió, pur artifici construït sobre mentides i tergiversacions sense traça, és l’antecedent d'allò que ara esdevé. D’aquí, de la pràctica dels tribunals consistent a posar-se apassionadament al servei de concepcions polítiques atàviques, venen els mals actuals. Que no són gens menors.
L’amnistia implicarà, es digui obertament o no es digui, una consideració crítica, altament crítica, de l’actuació dels tribunals a l’hora de reprimir les diverses expressions de l’independentisme català. Visió crítica, qüestionament material, que els tribunals no volen admetre. [Mirin, és que tinc la pell molt fina i, de mi, només puc sentir paraules de conhort, que si la independència judicial, que si el rigor en l’aplicació estricta de la llei, que si el respecte a les decisions que emanen dels tribunals, i coses semblants... Ho entenen?]. Vet aquí, doncs, que la cúpula judicial du les crítiques força malament. Com ho demostra, sense anar més lluny, que ara es vulguin rebotar en contra dels diputats que, en seu parlamentària, han titllat alguns magistrats de prevaricadors, i contra la presidenta del Parlament —l’enhorabona, presidenta Armengol!— que ho ha consentit sense fer-los callar. Què esperaven, que els tractessin de forma angelical? Tal vegada sigui oportú recordar-los que només ells han decidit ser un subjecte actiu més de la batalla política, i ja se sap que, si entres dins la cuina, has d’estar disposat a patir la calor dels fogons.