S’ha escrit molt sobre la victòria de Trump a les darreres eleccions americanes, però s’ha esbandit la derrota de Clinton amb un escadusser: no era bona candidata, no representava el bon partit demòcrata. És suficient anàlisi per a la derrota de la primera dona amb possibilitats de ser presidenta del primer país del món? No, segur que no.
I aquesta minsa anàlisi forma part de la mateixa explicació.
Si ens fixem una mica més en les característiques del raonament per desbancar Hillary Clinton, no en tenim prou amb l’explicació sobre la vella i profunda Amèrica blanca que ha votat Trump; tampoc amb el fet que les xarxes ho havien predit, de tota manera, atenció a les xarxes. Ni, per suposat, amb el munt de diners “lliures” que Trump ha esmerçat sense deure res a ningú, ell els té tots els diners.
Si prenem una mica de distància històrica, el moment americà que representa Trump, té similituds amb el macarthisme, i per tant, amb les raons per les quals aquesta societat americana no ha volgut tenir una dona presidenta.
En realitat és la imatge de la bruixa de Salem la que ens explica tot el que necessitem saber. Alguns havíem cregut, innocents de nosaltres, que una dona arribaria a presidenta amb tota seguretat aquesta vegada, perquè davant tenia un candidat tan barroer com Trump, però, justament per això és que no ha arribat.
És massa evident que la majoria dels que voten a Estats Units encara pensen, a les arrels més profundes de les seves creences, el mateix que els puritans de Massachusetts creien quan les bruixes de Salem van ser cremades.
Les idees religioses radicals, la manca de cultura i formació, la lluita ferotge per la possessió del poder, dels diners, i els canvis de paradigma, són la mateixa fotografia de llavors que ara.
El que va significar la creació d’un país nou en un nou continent, amb les velles idees del vell continent, que van deixar enrere, es repeteixen ara quan un trencament dels vells esquemes industrials s'enfronta a la digitalització. El segle XXI ha arribat a alguns llocs, però no arreu.
I les dones, en aquest cas, Clinton, representen el mateix que aquelles dones de Salem, amb veu i criteri, que es van enfrontar a la mediocritat, volent fer una nova societat, i van perdre.
Per sort ara no les cremen físicament, però les cremen, per exemple, amb els insults de la pitjor espècie que ha hagut de sentir Clinton del seu oponent Trump; o la ridiculització de la seva carrera professional, recordant-la només per ser la dona enganyada pel seu marit.
Hillary Clinton és una advocada brillant, senadora, secretària d’Estat, primera dama creadora d’un programa de salut universal que hagués revolucionat el servei públic estatunidenc. Però no, en realitat semblaria que és la darrera bruixa de la història americana.
I aquesta minsa anàlisi forma part de la mateixa explicació.
Si ens fixem una mica més en les característiques del raonament per desbancar Hillary Clinton, no en tenim prou amb l’explicació sobre la vella i profunda Amèrica blanca que ha votat Trump; tampoc amb el fet que les xarxes ho havien predit, de tota manera, atenció a les xarxes. Ni, per suposat, amb el munt de diners “lliures” que Trump ha esmerçat sense deure res a ningú, ell els té tots els diners.
Si prenem una mica de distància històrica, el moment americà que representa Trump, té similituds amb el macarthisme, i per tant, amb les raons per les quals aquesta societat americana no ha volgut tenir una dona presidenta.
En realitat és la imatge de la bruixa de Salem la que ens explica tot el que necessitem saber. Alguns havíem cregut, innocents de nosaltres, que una dona arribaria a presidenta amb tota seguretat aquesta vegada, perquè davant tenia un candidat tan barroer com Trump, però, justament per això és que no ha arribat.
És massa evident que la majoria dels que voten a Estats Units encara pensen, a les arrels més profundes de les seves creences, el mateix que els puritans de Massachusetts creien quan les bruixes de Salem van ser cremades.
Les idees religioses radicals, la manca de cultura i formació, la lluita ferotge per la possessió del poder, dels diners, i els canvis de paradigma, són la mateixa fotografia de llavors que ara.
El que va significar la creació d’un país nou en un nou continent, amb les velles idees del vell continent, que van deixar enrere, es repeteixen ara quan un trencament dels vells esquemes industrials s'enfronta a la digitalització. El segle XXI ha arribat a alguns llocs, però no arreu.
I les dones, en aquest cas, Clinton, representen el mateix que aquelles dones de Salem, amb veu i criteri, que es van enfrontar a la mediocritat, volent fer una nova societat, i van perdre.
Per sort ara no les cremen físicament, però les cremen, per exemple, amb els insults de la pitjor espècie que ha hagut de sentir Clinton del seu oponent Trump; o la ridiculització de la seva carrera professional, recordant-la només per ser la dona enganyada pel seu marit.
Hillary Clinton és una advocada brillant, senadora, secretària d’Estat, primera dama creadora d’un programa de salut universal que hagués revolucionat el servei públic estatunidenc. Però no, en realitat semblaria que és la darrera bruixa de la història americana.