Aquest diumenge s'ha retirat de la vida pública el Rei emèrit del Regne d'Espanya, Joan Carles I, successor de Francisco Franco. Oh!, però ser rei li ve de mena, podríem dir. I és ben cert: Joan Carles Borbó i Borbó Dos Sicilias (Roma, 1938) va néixer a l'exili, on es trobava la família reial espanyol des de la proclamació de la Segona República. Net d'Alfons XIII per part de pare i de l'infant Carles de Borbó-Dos Sicilias, per part de mare, estava empeltat de sang blava per tots els cantons.
Que entre els seus llinatges hi hagi els noms de pràcticament totes les dinasties monàrquiques d'Europa no impedeix que qui el va ungir en Rei i el va coronar va ser el General Franco, no en va el va fer venir d'Estoril (on es trobava amb la seva família i el seu pare, l'etern aspirant Don Joan de Borbó) l'any 1948 per ser educat a Espanya, també en la carrera militar.
Aquest tutelatge de Franco i els benefactors imposats pel Règim no són l'únic apunt de la seva vinculació amb el franquisme: l'any 1969 va jurar els principis del Movimiento Nacional com a condició perquè Franco el nomenés successor a títol de rei d'Espanya. I ho tornaria a fer el 22 de novembre de 1975, només dos dies després de la mort del dictador, quan va ser proclamat Rei a les Corts Espanyoles, després de jurar per Déu i sobre els evangelis, complir i fer complir les Lleis Fonamentals del Regne i guardar lleialtat al Movimiento.
A partir d'aquí comença a gestar-se una èpica sobre el Rei amb l'impuls del govern d'Adolfo Suárez per encarregar-li la Reforma Política i les primeres eleccions democràtiques que simbolitzaven una transició, que amb els anys a venir es va vendre com a modèlica i pacífica malgrat els 714 morts entre 1975-1982, segons estudis recents com el de la historiadora Sophie Baby en el seu llibre Le mythe de la transition pacifique. El punt àlgid de la construcció del Rei com a figura mítica fou el 23F, amb la història oficial erigint-lo com l'actor determinant en el fracàs del cop d'Estat.
Malgrat la popularitat del Rei durant dècades –que van fer bona aquella idea que a Espanya, més que monàrquics, hi havia joancarlistes- va començar a tombar-se passats trenta llargs anys del seu regnat. El Rei –declarat irresponsable segons l'article 56 de la Constitució i inviolable davant la Llei- va començar a donar símptomes d'excessos.
La premsa espanyola l'havia blindat dels escàndols, però la internacional començava a aparèixer en les llistes dels monarques més rics d'Europa o entre les fortunes més abundoses del món (2003 la revista Forbes el va situar com a sisè monarca més ric i en el número 134è del rànquing mundial). Com era possible aquesta fortuna amb una assignació anual de, més o menys, mil milions de pessetes i, amb l'arribada de l'euro, entre 7 i 8 milions d'euros? Els diaris parlaven de negocis i sucoses comissions, que la Casa del Rei no va desmentir mai, però tampoc el Congrés, on no van prosperar mai les demandes contra l'opacitat.
La transparència del sou del monarca no va arribar fins –alerta!- l'any 2013. L'any abans, el 2012, el New York Times va publicar un ampli reportatge sobre la fortuna personal del Rei que calculava en 2.300 milions de dòlars (1.800 milions d'euros) i apuntava que era impossible que aquesta s'hagués fet a base de l'assignació dels pressupostos generals de l'Estat ni fruit de l'herència personal que havia deixat Don Joan: el xalet de Villa Giralda, un apartament a Estoril i un bloc d'oficines a la Gran Via madrilenya. Més endavant, el Rei augmentar la nòmina de propietats amb un xalet a La Pleta, a Baqueira, però regalat pels propietaris de l'estació d'esquí.
Els dubtes sobre l'honorabilitat d'aquesta fortuna i l'esclat d'informacions de l'escàndol financer del Cas Nóos (2011), que implicaven Urdangarín i la infanta Cristina i les fotos del safari de Bostwana (2012), on es trobava acompanyat de Corinna zu Sayn-Wittgenstein, una comissionista i aristòcrata que feia públic l'idil·li sostingut amb el monarca. Tot això, amb l'Estat espanyol sucumbit en els pitjors anys de la crisi econòmica.
Avui fa cinc anys va anunciar que abdicava en favor del seu fill. Des d'aleshores, ha seguit percebent uns 194.000 euros de sou públic, l'equivalent al 80% que percep el Cap d'Estat.
Joan Carles I se'n va a dedicar-se als assumptes personals. Ho fa sense escatir d'on prové la seva fortuna ni renegar de l'herència rebuda. Potser cansat. I ben tranquil, perquè la llei se li fa a mida. I seguirà percebent sou públic i sent aforat. Una botifarra en plena cara per recordar-nos –il·lusos súbdits i cortesans- que tot segueix lligat, i ben lligat.
Que entre els seus llinatges hi hagi els noms de pràcticament totes les dinasties monàrquiques d'Europa no impedeix que qui el va ungir en Rei i el va coronar va ser el General Franco, no en va el va fer venir d'Estoril (on es trobava amb la seva família i el seu pare, l'etern aspirant Don Joan de Borbó) l'any 1948 per ser educat a Espanya, també en la carrera militar.
Aquest tutelatge de Franco i els benefactors imposats pel Règim no són l'únic apunt de la seva vinculació amb el franquisme: l'any 1969 va jurar els principis del Movimiento Nacional com a condició perquè Franco el nomenés successor a títol de rei d'Espanya. I ho tornaria a fer el 22 de novembre de 1975, només dos dies després de la mort del dictador, quan va ser proclamat Rei a les Corts Espanyoles, després de jurar per Déu i sobre els evangelis, complir i fer complir les Lleis Fonamentals del Regne i guardar lleialtat al Movimiento.
A partir d'aquí comença a gestar-se una èpica sobre el Rei amb l'impuls del govern d'Adolfo Suárez per encarregar-li la Reforma Política i les primeres eleccions democràtiques que simbolitzaven una transició, que amb els anys a venir es va vendre com a modèlica i pacífica malgrat els 714 morts entre 1975-1982, segons estudis recents com el de la historiadora Sophie Baby en el seu llibre Le mythe de la transition pacifique. El punt àlgid de la construcció del Rei com a figura mítica fou el 23F, amb la història oficial erigint-lo com l'actor determinant en el fracàs del cop d'Estat.
Malgrat la popularitat del Rei durant dècades –que van fer bona aquella idea que a Espanya, més que monàrquics, hi havia joancarlistes- va començar a tombar-se passats trenta llargs anys del seu regnat. El Rei –declarat irresponsable segons l'article 56 de la Constitució i inviolable davant la Llei- va començar a donar símptomes d'excessos.
La premsa espanyola l'havia blindat dels escàndols, però la internacional començava a aparèixer en les llistes dels monarques més rics d'Europa o entre les fortunes més abundoses del món (2003 la revista Forbes el va situar com a sisè monarca més ric i en el número 134è del rànquing mundial). Com era possible aquesta fortuna amb una assignació anual de, més o menys, mil milions de pessetes i, amb l'arribada de l'euro, entre 7 i 8 milions d'euros? Els diaris parlaven de negocis i sucoses comissions, que la Casa del Rei no va desmentir mai, però tampoc el Congrés, on no van prosperar mai les demandes contra l'opacitat.
La transparència del sou del monarca no va arribar fins –alerta!- l'any 2013. L'any abans, el 2012, el New York Times va publicar un ampli reportatge sobre la fortuna personal del Rei que calculava en 2.300 milions de dòlars (1.800 milions d'euros) i apuntava que era impossible que aquesta s'hagués fet a base de l'assignació dels pressupostos generals de l'Estat ni fruit de l'herència personal que havia deixat Don Joan: el xalet de Villa Giralda, un apartament a Estoril i un bloc d'oficines a la Gran Via madrilenya. Més endavant, el Rei augmentar la nòmina de propietats amb un xalet a La Pleta, a Baqueira, però regalat pels propietaris de l'estació d'esquí.
Els dubtes sobre l'honorabilitat d'aquesta fortuna i l'esclat d'informacions de l'escàndol financer del Cas Nóos (2011), que implicaven Urdangarín i la infanta Cristina i les fotos del safari de Bostwana (2012), on es trobava acompanyat de Corinna zu Sayn-Wittgenstein, una comissionista i aristòcrata que feia públic l'idil·li sostingut amb el monarca. Tot això, amb l'Estat espanyol sucumbit en els pitjors anys de la crisi econòmica.
Avui fa cinc anys va anunciar que abdicava en favor del seu fill. Des d'aleshores, ha seguit percebent uns 194.000 euros de sou públic, l'equivalent al 80% que percep el Cap d'Estat.
Joan Carles I se'n va a dedicar-se als assumptes personals. Ho fa sense escatir d'on prové la seva fortuna ni renegar de l'herència rebuda. Potser cansat. I ben tranquil, perquè la llei se li fa a mida. I seguirà percebent sou públic i sent aforat. Una botifarra en plena cara per recordar-nos –il·lusos súbdits i cortesans- que tot segueix lligat, i ben lligat.