Quantes veus han quedat engolides pel silenci sense que ningú hagi posat paraules? Quantes vides han transcorregut a l'ombra o -encara més- soterrades per actituds altives d'impotència i de menyspreu? Avui, totes elles mereixen ser escoltades.

La veu de les dones que han hagut d'aprendre a renunciar als seus somnis perquè algú els ha fet creure que no hi tenien dret, i les que mai han volgut renunciar-hi. La veu de les dones que no han pogut estimar perquè els ho han prohibit, i les que han estimat sense límits ni imposicions. La veu de les dones que no han pogut decidir sobre el seu propi cos arribant, fins i tot, a odiar-lo perquè algú -quanta indignitat!- els ha fet dit que no els pertanyia, i les que s'han negat a entregar-lo.

La veu de les nenes que han estat apartades de la infantesa perquè algú els ha fet creure que havien de carregar amb les mancances d’una societat injusta, i les que han estat nenes fins que han volgut deixar de ser-ho. La veu de les noies que han hagut d'agradar-se agradant, i les que han après a estimar-se sense condicionants.    

La veu de les mares que han pogut decidir com viure la maternitat i les que s'han vist abocades a viure-la com els ho han permès. Les que han pogut veure créixer els seus fills i les que han hagut de renunciar-hi per la xacra de la precarietat. Les dones que han viscut entregades a la cura, incansables, descuidant-se, i les que han reivindicat sempre que mereixen ser cuidades.

La veu de les dones que algun dia s'han penedit de ser dones perquè el patiment se'ls ha fet insuportable, i les que ho han viscut sempre des de l'orgull. La de les dones que han crescut amb por -a casa, al carrer o a la feina- i que no han pogut mai deixar de sentir-se indefenses. Les que han hagut d'alçar la veu per ser escoltades, i les que sempre s'han negat a quedar relegades. Les veus que han estat silenciades amb violència i el silenci eixordador de la seva pèrdua.
    
Totes les veus de les dones són imprescindibles en un món que segueix sumit en el greuge. Escoltem-les.