Podem fer certs escarafalls davant les fake news, però el degoteig que en rebem via whatsapp per part d'amics, familiars i saludats és força constant. La darrera que m’ha arribat és d'un àudio on un hipotètic i assilvestrat portaveu de Renfe es rebota davant de les acusacions de maltractar Catalunya i acusa iradament l'entrevistador de "catalanista". Conversa grotesca que no és més que una broma del programa Versió RAC1 del... 2006!
No fa gaire corria el vídeo del Parlament danès en què ni més ni menys que la primera ministra feia mofa de la monarquia espanyola, i on els subtítols eren falsejats. Aquesta mena de muntatge corre de boca a orella i sense gaire aturador en els carrils proclius a l’independentisme; mentre que en els altres, en els whatsapps contraris a la república catalana, en circulen d'altres: el vídeo dels xicots indignats per les sentències de l'1-O que destrossen les instal·lacions del metro (i que, en realitat, va ser enregistrat a Xile), o les fotos del fotògraf ferit, a qui no van agredir els CDR sinó que va ensopegar quan corria.
La qüestió és que aquestes notícies falses es propaguen perquè hi ha gent disposada a creure-se-les. Aquí hi ha la gasolina d’aquest procés tòxic, al qual sovint ens referim com si no anés amb nosaltres. Parlem de persones que desactiven tots els seus controls de la selecció informativa (i a vegades, del sentit comú) simplement perquè allò que se'ls ofereix reafirma la seva ideologia. Cap filtre davant del titular que et fa sentir gratificat, confortable, habitant del cantó bo de la història. Per molt barroer o absurd que sigui, o que pugui semblar si dediques tan sols deu segons a pensar-hi. I bé, assumint que som a una dinàmica de bàndols, sembla raonable pensar que si ens creiem les fake news que ens interessa creure'ns per simpatia ideològica (i les fem córrer), no podem escandalitzar-nos perquè els altres facin exactament el mateix.
Trobo pertinent apuntar a aquesta base de la piràmide de les fake news, la gent, perquè sovint es parla del fenomen com si fos exclusivament una maquinació derivada d’interessos industrials o polítics, i dels algoritmes i tota la pesca. És clar que aquests motors hi són, però no tindrien tant a fer davant d’una ciutadania que no s'acontentés tant a llegir només allò que la fa sentir bé, allò que no li planteja cap dubte ni contradicció.
Aquí hi trobem el moll de l’os del periodisme actual, val a dir, la clau per destriar el seu futur. És possible que ens trobem en una fase adolescent de l'entorn digital i de les xarxes socials, i que amb el temps els engendres vagin quedant superats o, si més no, desviats als marges. Esperem-ho per al bé de la Humanitat.
No fa gaire corria el vídeo del Parlament danès en què ni més ni menys que la primera ministra feia mofa de la monarquia espanyola, i on els subtítols eren falsejats. Aquesta mena de muntatge corre de boca a orella i sense gaire aturador en els carrils proclius a l’independentisme; mentre que en els altres, en els whatsapps contraris a la república catalana, en circulen d'altres: el vídeo dels xicots indignats per les sentències de l'1-O que destrossen les instal·lacions del metro (i que, en realitat, va ser enregistrat a Xile), o les fotos del fotògraf ferit, a qui no van agredir els CDR sinó que va ensopegar quan corria.
La qüestió és que aquestes notícies falses es propaguen perquè hi ha gent disposada a creure-se-les. Aquí hi ha la gasolina d’aquest procés tòxic, al qual sovint ens referim com si no anés amb nosaltres. Parlem de persones que desactiven tots els seus controls de la selecció informativa (i a vegades, del sentit comú) simplement perquè allò que se'ls ofereix reafirma la seva ideologia. Cap filtre davant del titular que et fa sentir gratificat, confortable, habitant del cantó bo de la història. Per molt barroer o absurd que sigui, o que pugui semblar si dediques tan sols deu segons a pensar-hi. I bé, assumint que som a una dinàmica de bàndols, sembla raonable pensar que si ens creiem les fake news que ens interessa creure'ns per simpatia ideològica (i les fem córrer), no podem escandalitzar-nos perquè els altres facin exactament el mateix.
Trobo pertinent apuntar a aquesta base de la piràmide de les fake news, la gent, perquè sovint es parla del fenomen com si fos exclusivament una maquinació derivada d’interessos industrials o polítics, i dels algoritmes i tota la pesca. És clar que aquests motors hi són, però no tindrien tant a fer davant d’una ciutadania que no s'acontentés tant a llegir només allò que la fa sentir bé, allò que no li planteja cap dubte ni contradicció.
Aquí hi trobem el moll de l’os del periodisme actual, val a dir, la clau per destriar el seu futur. És possible que ens trobem en una fase adolescent de l'entorn digital i de les xarxes socials, i que amb el temps els engendres vagin quedant superats o, si més no, desviats als marges. Esperem-ho per al bé de la Humanitat.