La conversa de fa uns dies amb una jove cantant i compositora mallorquina assentada a Barcelona, Maria Hein, em va fer adonar que són unes quantes les creadores musicals de les illes Balears (casualment, o no, són totes dones) que han triat la capital catalana per desenvolupar les seves carreres. Penso en les també mallorquines Joana Gomila, Júlia Colom i Maria Jaume, i en la menorquina Anna Ferrer, figures que fan camí amb propostes discogràfiques substancioses.
La qüestió és que totes cinc han anat posant un peu, o tots dos, a Barcelona atretes pel prestigi de les escoles superiors de música. Gomila ha estudiat al conservatori del Liceu, com Maria Jaume i com Hein. Aquesta darrera també ha passat pel Taller de Músics, que ha tingut entre els seus alumnes tant Colom com Ferrer. Tret de Maria Jaume, tenen en comú un cert ascendent folk que han anat empeltant d’innovació i avantguarda. Totes canten en català i han anat a parar a Barcelona, i penso que una tendència com aquesta potser no es produïa des dels temps de la nova cançó, quan Raimon, Ovidi Montllor o Maria del Mar Bonet van deixar enrere Xàtiva, Alcoi i Palma perquè tenien clar quin era el lloc on calia ser.
Barcelona feia aleshores de capital simbòlica de totes aquelles terres on figurava que deies bon dia i et contestaven en els mateixos termes. En diem Països Catalans? No tinc problemes amb aquesta denominació (generalment, més viva fora del Principat que a dins), tot i que els temps presents conviden poc a veure-hi alguna cosa més que un distintiu cultural que comparteix una part molt variable de la ciutadania, per dir-ho suau. Als anys 60 i 70, hi havia Edigsa, i Concèntric, i els mànagers Molas-Batalla, i ara tenim a Barcelona fins a cinc escoles superiors de música (afegim-hi Esmuc, Jam Session i SAE). Aules que atreuen abundant talent de fora de Catalunya, inclosos inquiets pupils vinguts, per exemple, de les Illes Balears.
Tot plegat em convida a pensar que Barcelona atresora, malgrat els sabotatges i els autogols, un cert poder irradiador en el camp musical, i no només a través dels festivals, on és referent al sud d’Europa. A les escoles de música, d’on hi ha sortit un planter sensacional (Rosalía, Salvador Sobral, Sílvia Pérez Cruz, Miguel Poveda, Rita Payés, Clara Peya, etcètera), s’hi incuben les carreres i conspiracions del futur, encara que les multinacionals discogràfiques fa anys que van triar Madrid. Certes grans lligues se’ns escapen, però n’hi ha d’altres, que tenen a veure amb el prestigi i la creativitat, i amb l’existència d’un públic inquiet, on Barcelona marca territori i pot encara somiar en fer de capital, encara que n’hagi perdut la pràctica.
La qüestió és que totes cinc han anat posant un peu, o tots dos, a Barcelona atretes pel prestigi de les escoles superiors de música. Gomila ha estudiat al conservatori del Liceu, com Maria Jaume i com Hein. Aquesta darrera també ha passat pel Taller de Músics, que ha tingut entre els seus alumnes tant Colom com Ferrer. Tret de Maria Jaume, tenen en comú un cert ascendent folk que han anat empeltant d’innovació i avantguarda. Totes canten en català i han anat a parar a Barcelona, i penso que una tendència com aquesta potser no es produïa des dels temps de la nova cançó, quan Raimon, Ovidi Montllor o Maria del Mar Bonet van deixar enrere Xàtiva, Alcoi i Palma perquè tenien clar quin era el lloc on calia ser.
Barcelona feia aleshores de capital simbòlica de totes aquelles terres on figurava que deies bon dia i et contestaven en els mateixos termes. En diem Països Catalans? No tinc problemes amb aquesta denominació (generalment, més viva fora del Principat que a dins), tot i que els temps presents conviden poc a veure-hi alguna cosa més que un distintiu cultural que comparteix una part molt variable de la ciutadania, per dir-ho suau. Als anys 60 i 70, hi havia Edigsa, i Concèntric, i els mànagers Molas-Batalla, i ara tenim a Barcelona fins a cinc escoles superiors de música (afegim-hi Esmuc, Jam Session i SAE). Aules que atreuen abundant talent de fora de Catalunya, inclosos inquiets pupils vinguts, per exemple, de les Illes Balears.
Tot plegat em convida a pensar que Barcelona atresora, malgrat els sabotatges i els autogols, un cert poder irradiador en el camp musical, i no només a través dels festivals, on és referent al sud d’Europa. A les escoles de música, d’on hi ha sortit un planter sensacional (Rosalía, Salvador Sobral, Sílvia Pérez Cruz, Miguel Poveda, Rita Payés, Clara Peya, etcètera), s’hi incuben les carreres i conspiracions del futur, encara que les multinacionals discogràfiques fa anys que van triar Madrid. Certes grans lligues se’ns escapen, però n’hi ha d’altres, que tenen a veure amb el prestigi i la creativitat, i amb l’existència d’un públic inquiet, on Barcelona marca territori i pot encara somiar en fer de capital, encara que n’hagi perdut la pràctica.