D’un temps ençà ens trobem, a les grans lligues de la música, amb alguns concerts extrallargs. No tinc clar que sigui tendència, però el de Beyoncé a l’Estadi Olímpic de l’any passat es va enfilar fins a les dues hores i mitja, i els de l’altra gran icona pop del moment, Taylor Swift, fa uns dies a Madrid, van consistir en 45 cançons al llarg de tres hores i vint minuts. És com si la durada llarga fos un ingredient més d’una consumació del poder, allò que marca la diferència entre les figures imperials i la resta. Permet lluir més i més números escenogràfics fins a l’extenuació, i facilita que els assistents acabin donant per ben invertida la morterada que s’han deixat en les entrades.
Anar gaire més enllà de les dues hores tendeix a semblar-me un abús, tot i que depèn de l’artista, és clar. Però el temps és or, escolti. És fàcil que arribat un punt el cap se te’n vagi, que et sembli que tot ha estat ja dit i redit, i que pateixis per arribar a agafar el darrer metro o no trobar un taxi. Les unitats de mesura es van establir fa molts anys, i seria per alguna cosa. El paràmetre que se situa entre els noranta i els cent vint minuts, com la durada de les pel·lícules, es va donar per bo dècades enrere, i sembla respondre a una noció de la capacitat mitjana d’absorció d’un espectacle per un cervell humà.
Estirar el concert i fer-lo maratonià pot ser una tàctica per fer veure que ha estat més gran del que és, perquè sigui inoblidable a còpia d’atordir l’assistent i anul·lar-li la capacitat de digestió. La quantitat sol ser, per se, interpretada en positiu: aquella mena de gent que, per elogiar un restaurant, fa notar que “les racions no te les podies acabar”. I bé, Taylor Swift és una artista que té unes quantes cançons bones, però no tantes, i l’altra nit al Bernabéu em va fer perdre l’interès quan encara anàvem per les dues hores i mitja d’espectacle, en faltava gairebé una sencera per acabar, i a l’escenari se succeïen més i més canvis de coreografies, i s’hi albiraven més ‘eres’ per recórrer, i més conills que la senyoreta anava traient del barret. Moments en què l’espectacle era més gran que la cançó.
Entenc que els fans de debò, en aquest cas els/les swifties, sí que aplaudeixen amb les orelles aquesta generositat, mentre que els nòvios, mares i d’altres passavolants es deixen portar, tot mirant el rellotge per sota el nas sense dir ni piu. Són espectacles per als molt cafeters, per a això que ara s’anomena superfans, que contagien la seva eufòria a la resta de la humanitat (i de l’estadi).
Perquè, un cop dit això, la setmana que ve tindrem Bruce Springsteen a l’Estadi i les cròniques que el precedeixen parlen, una vegada més, de xous de tres hores. La pel·lícula és una altra: aquí no hi ha attrezzo escènic, ni quadres dansaires, sinó, essencialment, cançons, un grup que és una piconadora i un carismàtic ídol del rock'n'roll. L’embolcall és precisament aquest, la invocació d’una idea d’autenticitat. Però són tres hores de cançons, sí, que els més simpatitzants pairan, pairem, amb fruïció i que els nostres acompanyants entomaran fent la millor cara de què siguin capaços. L'entertainment a l’engròs potser no està fet per als poc motivats. A tots ells, ànims.