En altres temps, la cantarella al voltant de la cultura catalana solia ser la mateixa: tenim prestigi, però caiem en l’elitisme i ens falta ser més mainstream. En parlava l’enyorada Patrícia Gabancho, quan es preguntava, i es responia ella mateixa, si una cultura pot sobreviure sense mercat (a El preu de ser catalans, Ed. Meteora, 2007). Naturalment que no, tret que la vulguis entaforada en el nínxol del folklore (mal entès), la puresa o la resistència.
Aquesta idea és del tot aplicable a la música, que resulta ser un dels artefactes culturals on la llengua resulta competitiva i el resultat pot ser llaminer més enllà dels parlants de tota la vida. Ho podem veure amb els números de descàrregues que registren les figures que centren els focus en l’actualitat. L’escena ha girat darrerament com un mitjó, com arreu del món, arran de les tendències urbanes i electròniques, com vam poder constatar dimarts passat a la primera edició de La nit d’Els 40, al renovat escenari d’El Molino, on es va premiar Figa Flawas, Julieta, Els Catarres, Mama Dousha, Miki Núñez i Suu.
Dels artistes que hi van actuar, només Beth i Joan Dausà corresponien a una estètica musical més o menys tradicional, de guitarra o piano, mentre que Flashy Ice Cream, dani6ix & IZZKID i Lal’Ba encarnaven les tendències avui hegemòniques entre les audiències més jovenívoles. Al capdavall, tot és pop, es faci amb instruments o amb ordinadors. Si el lector desconeix aquests artistes, pot demanar informació als seus fills, nebots o germans petits, que segurament n’estaran al cas.
Que allò que sempre hem conegut com Los 40 Principales tingui una branca i una marca distintiva per a la música en català és un senyal que aquesta escena no és cap reducte de militàncies, ni cap casal d’avis malenconiosos. Com ho és igualment la viabilitat de Flaix FM o RAC 105, ràdios privades (no tot és la corpo, amics) que fan de la producció en català un negoci, la qual cosa, deixant de banda els gustos personals de cadascú, és la millor de les notícies. Em quedo amb aquesta sensació de sanejament i de vitalitat, de la gala d’El Molino. I, dit sigui de passada, celebro que algú posi una mica de nocturnitat, en nom del show business, a l’agenda de Barcelona, que bona falta li fa, sobretot si la comparem amb la de certa ciutat que cau cap al sud-oest.