Vam anar a veure Escape room 2 al teatre Condali vam respirar fondo amb aquella sensació de gaudir d’una obra que triomfa per si sola, amb una productora que arrisca diners, que no depèn dels ajuts públics i que arrasa a taquilla. Un espectacle propi de països normals que, a la catalana terra, alguns es miren per damunt de l’espatlla, quan tots hauríem de celebrar que ens doni arguments per tapar-los la boca als que sempre tenen a punt la cantarella de la cultureta subvencionada.
Escape room 2 ja ha superat, aquesta setmana, les tres-centes funcions, després de més d’un any a cartellera en què ha reunit 150.000 espectadors, que ve a ser com omplir el Palau Sant Jordi una desena de vegades. Ni Joan Dausà, escolti. Romandrà al Condal fins al 9 de març, així que encara hi ha temps de veure aquesta peça de terror i comèdia on flota una substanciosa subtrama que podríem resumir com una barreja de mofa, expiació i dol per les vicissituds de la tribu catalana. Notables calbots, els que propina l’obra a tort i a dret: sobretot a les coses i cosetes de la CUP, també a ERC, partit pintat com a extensió del PSC i, gairebé en temps afegit, a Junts, quan l’Edu, el personatge de Joel Joan, és a punt de fugir i frena per tal de “no fer un Puigdemont”.
Si ho fes un altre potser li hauria caigut el món a sobre, però és Joel Joan: qui es veu amb cor de discutir-li un posicionament genuí? Ell es declarava independentista quan els independentistes eren, érem, el vint per cent (per dir alguna cosa: les enquestes excloïen la pregunta), i sabent que fer-ho no era la millor de les idees si és que es pretenia picar la porta de les productores i televisions de Madrid.
Però les invectives d’Escape room 2 que trobo més atrevides són les que apunten cap a les noves obsessions simbòlico-recreatives de certa esquerra, el llenguatge inclusiu del “tots, totes i totis” que fa anar la Marina, la nòvia de l’Edu (l’actriu Paula Vives), ‘cupaire’ que resulta ser multipropietària, i una matèria tan summament inflamable com és l’actual neo-feminisme i les quotes. Gosadia refrescant, la de Joel Joan i el coautor Héctor Claramunt, ara que de seguida surt qui et col·loca a la bancada de Vox per simplement haver fet una pregunta (l’esquerra com a gran casa del pensament crític contra tot… menys contra l’esquerra).
Escape room està sent, en fi, una nissaga subministradora de bones notícies, i pensar que funciona precisament per la sintonia ideològica o existencial de molts catalans amb Joel Joan sembla que és errar una mica el tret: la primera part s’ha estrenat, en castellà, a l’Argentina, Mèxic i el Perú, i fins i tot, sí, a Madrid. Tot plegat, responent a una ambició que no sempre és tractada com es mereix, la d’agradar al comú dels ciutadans. I animant-nos a fer notar un cop més que, mentre que són molts els qui, a la cultura i més enllà, parlen en nom del poble sense guardar uns mínims de proporció amb la realitat, a vegades els qui podrien fer-ho amb més autoritat s’estimen més que els fets (i les xifres) parlin per ells mateixos.