Opinió

Joel Joan i la força del poble

«'Escape Room 2' et fa gaudir per la sensació de ser una obra que triomfa per si sola, amb una productora que arrisca diners, que no depèn dels ajuts públics i que arrasa a taquilla»

Jordi Bianciotto
24 de gener de 2025, 22:34

Vam anar a veure Escape room 2 al teatre Condali vam respirar fondo amb aquella sensació de gaudir d’una obra que triomfa per si sola, amb una productora que arrisca diners, que no depèn dels ajuts públics i que arrasa a taquilla. Un espectacle propi de països normals que, a la catalana terra, alguns es miren per damunt de l’espatlla, quan tots hauríem de celebrar que ens doni arguments per tapar-los la boca als que sempre tenen a punt la cantarella de la cultureta subvencionada.

Escape room 2 ja ha superat, aquesta setmana, les tres-centes funcions, després de més d’un any a cartellera en què ha reunit 150.000 espectadors, que ve a ser com omplir el Palau Sant Jordi una desena de vegades. Ni Joan Dausà, escolti. Romandrà al Condal fins al 9 de març, així que encara hi ha temps de veure aquesta peça de terror i comèdia on flota una substanciosa subtrama que podríem resumir com una barreja de mofa, expiació i dol per les vicissituds de la tribu catalana. Notables calbots, els que propina l’obra a tort i a dret: sobretot a les coses i cosetes de la CUP, també a ERC, partit pintat com a extensió del PSC i, gairebé en temps afegit, a Junts, quan l’Edu, el personatge de Joel Joan, és a punt de fugir i frena per tal de “no fer un Puigdemont”. 

Si ho fes un altre potser li hauria caigut el món a sobre, però és Joel Joan: qui es veu amb cor de discutir-li un posicionament genuí? Ell es declarava independentista quan els independentistes eren, érem, el vint per cent (per dir alguna cosa: les enquestes excloïen la pregunta), i sabent que fer-ho no era la millor de les idees si és que es pretenia picar la porta de les productores i televisions de Madrid. 

Però les invectives d’Escape room 2 que trobo més atrevides són les que apunten cap a les noves obsessions simbòlico-recreatives de certa esquerra, el llenguatge inclusiu del “tots, totes i totis” que fa anar la Marina, la nòvia de l’Edu (l’actriu Paula Vives), ‘cupaire’ que resulta ser multipropietària, i una matèria tan summament inflamable com és l’actual neo-feminisme i les quotes. Gosadia refrescant, la de Joel Joan i el coautor Héctor Claramunt, ara que de seguida surt qui et col·loca a la bancada de Vox per simplement haver fet una pregunta (l’esquerra com a gran casa del pensament crític contra tot… menys contra l’esquerra).

Escape room està sent, en fi, una nissaga subministradora de bones notícies, i pensar que funciona precisament per la sintonia ideològica o existencial de molts catalans amb Joel Joan sembla que és errar una mica el tret: la primera part s’ha estrenat, en castellà, a l’Argentina, Mèxic i el Perú, i fins i tot, sí, a Madrid. Tot plegat, responent a una ambició que no sempre és tractada com es mereix, la d’agradar al comú dels ciutadans. I animant-nos a fer notar un cop més que, mentre que són molts els qui, a la cultura i més enllà, parlen en nom del poble sense guardar uns mínims de proporció amb la realitat, a vegades els qui podrien fer-ho amb més autoritat s’estimen més que els fets (i les xifres) parlin per ells mateixos.

Soc periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódicode Catalunya, escric a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·laboro en diversos mitjans audiovisuals. He escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

El més llegit