Dos divendres després de fer notar, en el darrer article, que cantar en català i pretendre viure’n gairebé t’obliga a buscar desesperadament un lloc en el mainstream (per no esdevenir minoria de minories) penso en certs creadors actuals que han burlat aquesta llei amb imaginació i radicalisme. Hem de donar una mica d’esperança al lector. I vet aquí les xicotes de Tarta Relena, que no només empren la catalana llengua sinó idiomes tan cool, fashion i trendy com el llatí, el grec antic, el fenici i el judeocastellà, aquell que parlaven els jueus ibèrics a l’edat mitjana abans que els convidessin a fotre el camp i que encara sobreviu en algunes comunitats dels Balcans i l’Orient Pròxim.
Sembla que els funciona. Tarta Relena, l’entesa de Marta Torrella i Helena Ros, ha fitxat per un segell francès (Latency). Fa uns mesos va enregistrar a Washington un concert de la sèrie Tiny Desk, de la NPR (les ràdios públiques estatunidenques) i veig a la seva agenda que aviat oferirà concerts a Itàlia, Colòmbia i (més meritori encara?) Madrid i Saragossa. El seu nou àlbum, És pregunta, versa sobre el pensament tràgic, el pes del destí a les nostres vides i els processos que per més que t’hi posis no podràs aturar perquè responen a forces més grans que tu. Hi floten històries tèrboles inevitables, desenllaços fatals i corrents que se t’emporten ho vulguis o no.
M’agrada aquest sentit de la tragèdia, i la invocació del dolor i la crueltat, en les veus d’unes noies d’aspecte normal, no pas d’uns senyors barbuts fent-se els profunds, que, d'altra banda, es troben col·locades en un lloc tan propens als missatges bonrotllistes i a la simulació de l’èxit i la fortuna com és l’escena musical catalana. Són substancioses les seves laberíntiques cites a Safo i a Parmènides, l’alerta del cant de les sirenes que embolcalla el tema Galenismós i el recordatori de com (de malament) li van anar les coses a Joan el Secretari, usurpador del tron imperial romà. I és formosa la ressonància de les seves paraules, a vegades inintel·ligibles, el pes històric i la mística que insinuen. Val a dir que també són una mica de la broma i que arriben a cantar en castellà a l’inrevés, convertint Tamarindo en un artefacte anomenat Odniramat.
La tria lingüística heterodoxa de Tarta Relena és literalment excèntrica, tot i que una mica menys del que podria semblar. Una altra creadora catalana molt actual Marina Herlop, s’ha inventat una mena d’idioma que ve a ser una construcció fonètica exòtica, i la gira de concerts del seu darrer àlbum, l’admirable Nekkuja (mot que, diu ella, no vol dir res), l’ha dut per gran part de l’hemisferi occidental, de Praga a Sao Paulo passant per Londres i per un munt de places nord-americanes. Emprar llengües mortes o remotes, o crear-ne una, o un argot o un sistema fonològic, és una cosa que han fet altres artistes. Pensem també en els cants tribals de Za! o, en altres latituds, les propostes de Sigur Rós, Dead Can Dance o Enya.
Són, naturalment, camins que cada creador troba sense guia prèvia, i cada cas és un món. Però és cert que les modes generen antimodes, i que les hegemonies aclaparadores, asfixiants, produeixen l’efecte rebot en una part de la ciutadania, que premia allò que més s’allunyi del que ofereixen cada dia mitjans i plataformes audiovisuals. Exemples com el de Tarta Relena, i el de Marina Herlop, venen a xiuxiuejar als creadors incipients un missatge profitós: res no està escrit, troba el teu propi camí.