Aquell vespre al Petit Palau havies de tenir la sang d’orxata per no alçar-te de la butaca i procedir a proclamar l’Estat Català sense més dilacions al bell so de La santa espina, amb aquell crescendo arrauxat, els metalls de Cobla Sant Jordi bufant fort al mateix clatell de Roger Mas i la sentència inapel·lable: “Som i serem gent catalana / tant si es vol com si no es vol”. Ens grinyola el patriotisme romàntic? Bé que el practiquen els folk singers nord-americans (entre d’altres) i ens sembla la mar de bé. Cal escoltar-ho, sentir el públic picant de mans: ves a Spotify i busca La santa espina (versió Petit Palau), amb el seu eufòric “visca!” final i ho entendràs.
Tot això va ser el 15 d’abril del 2011, sessió de preestrena de l’associació de Roger Mas amb la cobla i la seva parada de flabiols, tenores i trombons, una col·laboració a la qual ell s’havia referit com “un experiment”. A casa vam seguir molt de prop aquella aventura: hi vam tornar la nit d’estrena, al Kursaal de Manresa, dins la Fira Mediterrània (el 6 de desembre), a l’enregistrament de l’àlbum al Teatre Comarcal de Solsona (28 de desembre) i encara un cop més, a l’avinguda de la Catedral, per la Mercè (23 de setembre del 2012). Era addictiu. Cada escenificació precipitava un esclat de joia i hi ressonava un toc d’atenció des de la profunditat dels temps, una pulsió genuïna i alhora oberta al món.
La cobla com a abassegadora big band catalana, d’una sonoritat i una tímbrica gairebé inèdita, remota per a les generacions crescudes en la cultura pop, i aquell repertori tocat per la millor veu del país, tot establint ponts amb la cançó italiana i francesa, amb la poesia gallega i amb la copla andalusa (sí, al Roger el seduïa la dignitat del gènere, el frec del sentiment i la severitat d’un Carlos Cano). El fruit discogràfic, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona, va ser una obra important en aquella Catalunya que era a punt d’encetar el procés sobiranista, que semblava retrobar-se amb la seva ànima i creia albirar estacions ambicioses.
Dotze, tretze anys després, Roger Mas hi torna amb un segon volum, un àlbum que presenta, com aleshores, al Kursaal, divendres que ve. Moltes coses han passat. El país ha canviat, i l’estat d’ànim, i no pas per a bé. El cant occità Aqueres montanhes, enllaçat amb Si canta, i l’ofrena als Països Catalans de Tres branques, amb accents valencians, eivissencs i solsonins, tornen a situar el centre gravitatori on sempre va ser. Però el to general del disc és més lleuger, desprèn més suavitat, més tendresa i més swing. Deu ser el que necessitem. Les hores greus deixem-les estar. Enmig de la confusió, el desànim, la indignació, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi són aquí per rescatar-nos.